La pregunta del dia: «Si estigués pensant en escriure una columna setmanal, sobre quin tema / punt de vista us agradaria que fos?»

S’han acabat les «200 muses» i la meva neurona generadora d’idees de bombera ja torna a fer-ne de les seves. Diu que no puc escriure reclosa en la meva torre de marfil i permetre que el blog llangueixi sense activitat. Diu que no puc oblidar-me de «La Llibreta Vermella» com qui tanca les vivències en un bagul de fusta i les abandona en un racó de les golfes de la casa de pagès a on van néixer els seus avis (ni que sigui perquè ara els records són digitals, incorporis, i la majoria dels nostres avis ja van néixer en sales de parts d’un hospital de ciutat).

Per tant em toca buscar un tema o un punt de vista o un… No em mireu així: val més no portar-li la contrària a aquesta neurona! Paraula d’escriptora lletraferida amb un ampli historial de batalles perdudes davant de la seva tossuderia. Com deia, em toca buscar un fil conductor que pugui donar consistència a textos més o menys banals un cop per setmana. De moment, l’única cosa que tinc, fruit més de l’atzar que d’un raonament lògic, és un dia de la setmana: Dimarts.

Dimarts abans de Carnaval. Dimarts de preparatius per celebrar una tradició que, ironies del destí, sobreviu malgrat riure’s de tot, fins i tot de les tradicions. Potser per això sobreviu… No diuen que tota regla necessita la seva excepció? (Prenguin nota els estudiosos del màrqueting per poder-ne extreure les conclusions pertinents.)

Dimarts del dia de la marmota. Televidents de mig món parant l’orella per saber si algú s’ha quedat atrapat en el temps mentre controlava els moviments del rosegador canadenc, alter ego local d’en Tomàs Molina. Tot i que si algú s’hagués quedat atrapat… Quan ho sabríem? Demà? Ahir? Ja ho hauríem de saber? El fet de no saber-ho significa que no ha ocorregut o que no ha pogut ser comunicat? Existeixen els telèfons mòbils en els espais intemporals? (Nota mental: Cas d’existir, comprar-se un d’aquests aparells, per si les marmotes.)

Dimarts de la candelera. Si riu el fred és viu, si plora el fred és fora… I aquest any som nosaltres els qui no sabem si riure o plorar amb les temperatures d’aquest hivern de fireta que ens volen vendre per autèntic. Que no intentin enganyar-nos: nosaltres sabem que l’hivern de debò està atrapat en algun lloc! Sol·licitem als segrestadors que es posin contacte amb les autoritats pertinents per acordar un rescat. L’hivern necessita fer abaixar els fums a les flors d’ametller que han començat a treure el cap abans d’hora (què s’han cregut les poca-soltes!) i nosaltres necessitem estrenar les bufandes que vam comprar a les rebaixes.

Dimarts de noranta dies sense pluges… I seguim. I de boira. I seguim. Perquè el súmmum d’aquest temps barraler és que tot Catalunya digui que fa sol i que certs territoris de la geografia es despertin dia sí i dia també coberts amb una manta de guspires blanques a on és impossible distingir un borrall.

Dimarts, dimarts, dimarts… Un dia a la setmana és tot el que tinc, de moment… Però potser, qui ho hauria dit, un dia a la setmana podria ser fins i tot un bon tema per començar.

Repeteixo la pregunta del dia: «Si estigués pensant en escriure una columna setmanal, sobre quin tema / punt de vista us agradaria que fos?» S’accepten suggerències! La meva neurona generadora d’idees de bombera us estarà eternament agraïda.

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Venetian Carnival Mask» i és de gnuckx compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]