No era que el senyor Ç no sabés a on anava, és que no li importava. Cada matí, el seu despertador sonava a tres quarts i cinc minuts de set. Es dutxava, esmorzava i es vestia amb l’uniforme d’home de bé: camisa blanca, americana clara i corbata rosa; era l’única nota de color que es permetia en la seva vestimenta anodina.

I sortia al carrer.

Sortia al carrer i s’afegia a l’estela del primer que es creuava en el seu camí. A vegades l’afortunat era un pare amb dos fills petits a qui seguia fins a dues escoles diferents, en dos punts diferents de la ciutat. D’altres era una dona vestida amb roba d’oficina a qui seguia fins a un gratacel de trenta plantes: si era un mal dia, els vigilants de l’edifici l’aturaven al vestíbul; si estava de sort, podia seguir-la fins al seu despatx, a vegades fins i tot podia simular durant uns minuts que era ella mentre l’objecte del seu estudi feia un primer cafè amb els companys.

Tothom era susceptible de ser objecte d’estudi.

L’atreia la fixació amb què cadascun d’ells seguia cada dia de les seves vides, any rere any, les mateixes rutines. No deixava de sorprendre’l com, fins i tot individus que a priori no tenien res en comú, compartien els mateixos costums. El metro era un clàssic. Quants cops no hi havia pujat durant les seves expedicions? També eren habituals els embussos a l’entrada de ciutat, a primera i a última hora del dia, segons el cas acompanyats de paraules malsonants o de malediccions contra les mares que havien parit tots els conductors que els envoltaven.

Els gestos també es repetien.

Era el què més el desconcertava. Els sospirs eren una constant, sempre en llocs reservats i sense més testimonis que els seus executors i el seu discret seguidor. També eren habituals els insults sols articulats amb els llavis, però mai expressats en paraules sonores, contra tot tipus de superiors. I els espavents llegint el diari, sobretot en el cas de notícies futbolístiques, que segons el dia anaven des del «aquests nois fabulosos» al «és una indecència la milionada que cobren aquests ceballots per xutar una pilota i anar vestits amb calça curta».

Cada dia era una còpia de l’anterior.

Sabedor com era que la humanitat era repetitiva per naturalesa, el senyor Ç havia optat perquè la seva rutina fos seguir la rutina dels altres. No era que no sabés a on anava, és que no li importava. L’únic que el neguitejava era que alguns matins, en iniciar la seva particular jornada, l’assaltava la sospitava que aquells a qui seguia tampoc no ho sabien, a on anaven, i que es limitaven a ser arrossegats per algun tipus de força superior que els compel·lia a seguir i a resseguir, cada dia, la mateixa ruta del dia anterior, sense la més petita variació. Potser ells també seguien algú, però… A qui? I en aquest cas, a qui estava seguint ell, als seus objectes d’estudi o als qui aquests objectes estudiaven? Davant d’aquesta mar de dubtes, el senyor Ç havia optat per imitar la solució adoptada pels seus perseguits: seguir, sense fer-se preguntes.

I sortia al carrer.

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «The Famous Explorer Look» i és de Garry Knight compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]