[Versió en català]

Allà on jo visc no hi ha mar. Ni gavines, ni onades, ni brisa de sal voletejant entre els cabells. Allà on jo visc el sol neix de la terra i mor entre planúries. Allà on jo visc no hi ha cap dia a l’any en el que els carrers quedin coberts de llibres i tot el món passegi amb una rosa entre les mans.

Però aquí estic, palplantada al final de les Rambles, enmig del port de Barcelona. Aquí estic, perduda entre turistes que miren bocabadats la ciutat preguntant-se si el món que els rodeja és real o pur teatre.

He sortit de casa quan encara era plena nit i a Barcelona m’ha vingut a rebre un sol lluminós amb una abraçada de llum. Em van dir que plouria, que faria fred, però el matí presumeix d’un cel blau sense ni un núvol i jo no sé què fer amb el paraigua, ni amb el mocador al voltant del coll, ni amb l’abric que guarda el record d’un hivern que ara sembla pur miratge.

Només unes hores. Miro el rellotge. Només disposo d’unes hores abans d’haver de tornar al tren que em tornarà a casa. I torno a mirar al meu voltant i em sembla una injustícia tenir tan poc temps havent-hi tant per mirar.

Un home s’atura al meu costat. Em fa dos petons com si fóssim vells amics, es gira cap al mar i comença a parlar amb la mirada clavada en les onades. Voldria dir-li que s’equivoca, que no sóc qui ell creu, però les meves paraules moren abans d’haver pogut néixer. M’explica que és una sort que hagi pogut venir avui, que Barcelona es transforma per sant Jordi, que demà estarà irreconeixible. Acota el cap i em confessa que sóc afortunada, perquè hi ha una altra Barcelona més enllà de les postals turístiques, perquè hi ha racons secrets que no apareixen en cap mapa, perquè hi ha llocs que atresoren records que ningú no podria desxifrar sense un guia. Què hauria fet sense ell?

—Les golondrines… —sospira assenyalant uns petits vaixells blans que hi ha amarrats al moll, amb un parell de pisos plens de cadires—. Quants diumenges…

Jo només veig uns vaixellets, però ell veu la Barcelona que va conèixer de nen, recorda tardes de diumenge amb els seus pares, li sembla tornar a sentir els crits i les rialles dels seus germans reptant-se per ser els primers a pujar a les golondrines i donar una volta pel port. La meva terra sense mar tampoc no és ja la terra que jo vaig conèixer de petita. Més enllà de carrers coberts de llibres i roses, més enllà d’onades i gavines, més enllà de paraigües inútils i vaixells plens de records, totes les ciutats del món tenen una cosa que les fa úniques i al mateix temps iguals: la gent que hi viu.

—He guanyat, princesa meva —em diu.

Una rosa de paper apareix entre les meves mans. Una rosa blanca amb paraules escrites en tinta vermella que em xiuxiuegen llegendes que mai ningú no em va explicar. Una rosa de pètals carnosos amb tacte de seda.

—Gràcies, però…

Però en aixecar la mirada, l’home, ja no hi és. I la rosa de paper transmuta en rosa vermella, amb la sang del drac bategant encara entre els pètals carmesí.

* * *

[Versión en castellano]

Donde yo vivo no hay mar. No hay gaviotas, ni olas, ni brisa de sal revoloteando entre tus cabellos. Donde yo vivo el sol nace de la tierra y muere entre llanuras. Donde yo vivo no hay ningún día al año en que les calles queden cubiertas de libros y todo el mundo se pasee con una rosa entre las manos.

Pero aquí estoy, de pie al final de las Ramblas, en medio del puerto de Barcelona. Aquí estoy, pérdida entre turistas que miran asombrados la ciudad preguntándose si el mundo que les rodea es real o puro teatro.

He salido de mi casa cuando todavía era noche cerrada y en Barcelona me ha recibido un sol luminoso con un abrazo de luz. Me dijeron que llovería, que haría frío, pero la mañana presume de un cielo azul sin una nube y yo no sé qué hacer con el paraguas, ni con el pañuelo alrededor del cuello, ni con el abrigo que guarda el recuerdo de un invierno que ahora parece puro espejismo.

Sólo unas horas. Miro el reloj. Sólo dispongo de una horas antes de tener que volver al tren que me devolverá a casa. Y vuelvo a mirar alrededor y me parece una injusticia tener tan poco tiempo habiendo tanto para mirar.

Un hombre se para a mi lado. Me da dos besos como si fuéramos viejos amigos, se gira hacia el mar y empieza a hablar con la mirada fija en las olas. Quisiera decirle que se equivoca, que no soy quien él cree, pero mis palabras mueren antes de haber podido nacer. Me cuenta que es una suerte que haya podido venir hoy, que Barcelona se transforma por san Jordi, que mañana estará irreconocible. Agacha la cabeza y me confiesa que soy afortunada, porqué hay otra Barcelona más allá de las postales turísticas, porque hay rincones secretos que no aparecen en ningún mapa, porque hay sitios que atesoran recuerdos que nadie podría descifrar sin un guía. ¿Qué habría hecho sin él?

—Las golondrinas… —suspira señalando unos pequeños barcos blancos que hay amarrados en el muelle, con un par de pisos llenos de sillas—. Cuántos domingos…

Yo sólo veo unos barquitos, pero él ve la Barcelona que conoció de niño, recuerda tardes de domingo con sus padres, le parece volver a oír los gritos y las risas de sus hermanos retándose para ser los primeros a subirse a las golondrinas y dar una vuela por el puerto. Mi tierra sin mar tampoco es ya la tierra que yo conocí de pequeña. Más allá de calles cubiertas de libros y rosas, más allá de olas y gaviotas, más allá de paraguas inútiles y barcos llenos de recuerdos, todas las ciudades del mundo tienen algo que las hace únicas y a la vez iguales: su gente.

—He ganado, mi princesa —me dice.

Una rosa de papel aparece entre mis manos. Una rosa blanca con palabras escritas en tinta roja que me susurran leyendas que nunca me contaron. Una rosa de pétalos carnosos con tacto de seda.

—Gracias, pero…

Pero al alzar la mirada, el hombre, ya no está. Y la rosa de papel trasmuta en rosa roja, con la sangre del dragón palpitando todavía entre sus pétalos carmesí.

[Nota: El microrelat d’avui està dedicat a la Paloma, a la Patrícia i a tota la gent de Nationale Nederlanden que vaig conèixer el dia de Sant Jordi: aquí teniu el text que us vaig prometre 😉 La fotografia que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una imatge de la construcció feta amb roses de paper que van instal·lar al final de les Rambles de Barcelona el dia de Sant Jordi.]