Llet, ous, farina, sucre,… És una tarda de dissabte i el supermercat està ple a vessar, sembla que tota la comarca s’hagi posat d’acord per trobar-se al mateix lloc i a la mateixa hora. Els passadissos estan plens de gent que, en lloc de mirar els prestatges, s’entretenen fent-la petar entre paquets de macarrons i pots de salsa de tomàquet: avis intercanviant adreces de cursets, adults intentant decidir a on anar de vacances amb els nens,…

—Millor la muntanya i que nedin a la piscina.

—Ui, no! El nostre petit és al·lèrgic al clor. Millor la costa.

Llet, ous, farina, sucre,… Agafo amb força la llista de la compra mentre avanço caminant en zig-zag, a pas ràpid, esquivant pares fent la xerrada, nens fent el mico i adolescents fent l’orni. És que no poden anar a enlloc més a fer l’enze? «La senyoreta Anna —com dirien els meus alumnes de l’escola—, només necessita que li deixin comprar quatre coses de no res. No porta ni carro. Els importaria fer-li lloc, colla de gamarussos desfeinats?»

Giro per un passadís i quedo garratibada davant d’una nena de quatre anys. Faig una passa enrere. La meva esquena pica contra una prestatgeria i fa caure tres llaunes de sardines i quatre de cogombres que dringuen sobre les rajoles com un campanar que ha perdut l’oremus.

La nena alça la mirada atreta pel soroll. Aquesta nena no pot ser la nena que no veig des que em van canviar d’escola als quatre anys. Aquesta nena no pot ser la meva arxienemiga de la infància. Aquesta nena no pot ser ella. Per molt que tingui la seva alçada i els seus cabells i els seus ulls. Per molt que s’aparti el serrell de la cara bufant per un cantó de la boca, com feia ella. Per molt que em miri fixament, sense parpellejar, com feia ella. Per molt que clavi cops contra el terra amb la punta del peu a ritme de la Lambada, com feia ella. No pot ser ella.

—Marta, deixa aquesta senyora!

La seva veu. El so de les paraules em fa girar el cap. Veig una noia d’uns trenta anys, amb el rictus gris, amb un nadó ploraner als braços i un carro ple de bolquers, amb una mà amenaçadora estirada en direcció a la nena que continua observant-me impertèrrita.

—Marta, ens n’anem!

La Xènia, ella sí és. Reconec la nena rere la màscara d’adulta que ara li oculta el rostre. És la dona que fa mitja volta, es gira en direcció contrària i s’allunya empenyent el carro. És la dona que la nena persegueix corrents abans no es perdi. És la dona que desapareix de la meva vida per segona vegada, amb la mateixa brusquedat amb la que ho va fer el primer cop, i els meus pulmons respiren fent crits d’alegria amb el mateix alleujament que van sentir llavors. Miro la llista de la compra que em tremola a la mà, observo els prestatges que m’envolten fent un esforç per no pensar en la tragèdia que no ha sigut. Recullo els ingredients que he vingut a buscar, un a un. Faig una pila que acotxo contra el pit i m’allunyo dels fantasmes que la trobada ha despertat. M’acosto a la sortida, faig cua davant d’una de les caixes.

—Tu… —un carro s’atura a la meva esquena—. Tu ets l’Anna, oi? — em pregunta la veu de la Xènia a cau d’orella.

I la llet, els ous, la farina, el sucre i la meva vida sencera queden fets un pastís als peus de la caixa registradora. Hauria d’haver anat per la caixa ràpida.

[Nota: Vols jugar? En aquest text hi ha un verb que es repeteix una vintena de cops: sigues el primer a descobrir de quin verb es tracta i deixa la teva resposta com a comentari 😉 La imatge que acompanya el text es titula «Shopping trolleys» i és de Polycart compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]