Ho heu sentit? Ho heu sentit?!

No ho heu sentit?

Els seguidors de Mortadelo y Filemón no us podeu perdre l´entrevista a Ibáñez a @comediaSERCAT També @Julian__Lara i Creadors @VullEscriure

— Rosa Badia (@rosabadiarb) May 24, 2015

Ahir vaig aparèixer al programa «Tot és comèdia» de la Cadena SER!

Si ahir a les 12 del migdia estàveu escoltar la ràdio, em vàreu poder sentir a la secció de «Creadors» de la mà de la Rosa Badia i la Cristina García.

De què vaig parlar?

En primer lloc, de la meva vida com a blocaire a «LaLlibretavermella» i del projecte de les «200 muses». Si encara no hi heu participat, recordeu que teniu les portes obertes de bat a bat i totes les vostres inspiracions són més que benvingudes: no podré aconseguir el repte que m’he proposat sense la vostra ajuda, muses!

En segon terme vaig comentar de què tracta «Tot és un joc», la novel·la que estic reescrivint i de la que ja us he parlat alguna vegada. La premissa bàsica de la novel·la: si la teva mare t’hagués abandonat acabada de néixer, què estaries disposada a fer per trobar-la? Una novel·la que segueix el creixement i la recerca d’una nena durant trenta anys, que passa a ciutats de tot el món com Barcelona, París, Oslo o Nova York i que, com ja sabeu els seguidors del blog, es combina amb una carrera esportiva de patinatge artístic sobre gel i la lluita per aconseguir una medalla d’or en uns Jocs Olímpics d’hivern.

Ja per acabar, vaig parlar una mica de la meva faceta com a dinamitzadora literària digital, centrant-me de forma especial en VullEscriure, la web pel foment de la creació literària en català que vaig fundar a principis del 2012. Vols deixar de ser un escriptor «però»? Vols ser un escriptor «de debò»? Cada primer i tercer diumenge de mes… VullEscriure: Respon a la Crida! El segon Torneig dels Escriptors està a punt d’acabar (el primer cap de setmana de juny hi haurà la Gran Final, hehe), però si us agrada la creació literària, tinc el calaix ple de propostes per animar-vos a escriure.

Us vàreu perdre l’emissió? Voleu sentir la gravació per saber què vaig dir exactament? Feu clic al play que trobareu a continuació o feu clic aquí per escoltar el podcast a la web de la Cadena Ser.

Rosa i Cristina: Moltes gràcies per convidar-me al vostre programa!

Una parella fuig esperitada d’un orfenat: la nena que volien adoptar sembla posseïda per un misteriós esperit maligne. En Salvador serà capaç de resoldre el misteri?

Fa uns dies us vaig proposar un enigme amb un petit premi: tots els que provéssiu d’endevinar quin era el joc seríeu immortalitzats en un petit relat. Edgar, Anònim, losbox, Pessics, Salvador… Moltes gràcies per haver jugat.

Com que aquests dies estic en plena reescriptura de la novel·la, us he integrat en un text en el què també apareixen els personatges de «Tot és un joc». És la primera vegada que els personatges surten a la llum pública, per tant, estic una mica nerviosa… Espero que us agradi! Ja em direu què us ha semblat

«He de dir que em sap molt de greu. Tot ha estat culpa meva. He de dir que em sap molt de greu. Tot ha estat culpa meva. He de dir que em sap molt de greu…» L’Emma es repetia la lletania sense perdre de vista la porta tancada del seu davant.

– Carme, tot és culpa teva!
– Només és una nena…
– Una nena malcriada per culpa teva!
– Però, Roser…
– He acomiadat dones de fer feines per molt menys!

El timbre de la porta va silenciar les veus.

– Ja el tenim aquí. Vés a obrir. Ni se t’acudeixi obrir la boca.
– Però…
– Carme, he dit que no obris la boca. Ho has entès?!

Una dona d’uns cinquanta anys va sortir del despatx. Va esbossar un somriure trist en direcció a la nena i va continuar fins a la porta. La silueta d’un home es va retallar contra la llum de l’entrada, alt i fort, amb ulleres de muntura grisa.

– Bon dia, sóc en Salvador Riera, vinc a…

La Carme no el va deixar acabar. Va tancar la porta de l’entrada i el va empènyer fins al despatx. L’Emma va poder veure com la Roser i la seva llarga cabellera de rínxols negres s’aixecava de la butaca amb l’esquena més recta que un pal d’escombra.

– Bon dia, senyor Riera, l’estàvem esperant. Segui, si us plau. Vol prendre res?
– No és una visita de cortesia, senyora directora.
– Carme, porta una cervesa fresca pel senyor inspector, si us plau. I a mi porta’m un cafè amb gel.
– No prenc alcohol.
– Una cervesa sense alcohol, Carme. I segui, si us plau, segui, no s’estigui aquí dret.

En Salvador Riera va ocupar la cadira que li oferien amb cara d’enfadat.

– Repeteixo que no és una visita de cortesia.
– Ho sé, ho sé, però tot ha estat un terrible malentès. Quan…
– A on és la nena?
– Primer deixi’m que li expliqui, ja veurà com…
– La pot fer venir?

La Roser va serrar les dents i va respirar a fons. Va girar el cap en direcció a l’Emma i li va fer un gest perquè entrés al despatx. La nena va saltar del banc, es va estirar la faldilla rosa prisada que la Roser li havia obligat a posar-se i va caminar fins a l’inspector fent una petita reverència.

– O sigui que tu ets la famosa nena.
– Sóc l’Emma.
– Creia que eres més gran.
– Tinc vuit anys.
– És una mica baixa per l’edat que té, però…
– No estic parlant amb vostè, senyora directora.
– Potser no sóc molt alta, però corro més ràpid que ningú.

En Salvador va empetitir els ulls.

– Emma, el què has fet és molt greu.
– Jo no he fet res.
– Emma…

La nena es va girar cap al murmuri amenaçador de la directora. La mirada assassina de la directora li advertia que aquell no era el discurs que havien assajat. Es va tornar a girar cap a l’inspector.

– Vull dir que… Que em sap molt… Molt… Molt… – la nena es va girar cap a la directora amb cara de no haver trencat mai un plat –. Què venia després del molt?

L’inspector es va posar dret d’un bot.

– Això és els súmmum!
– Tranquil, senyor Riera, no es precipiti, no es…
– Es pensa que he vingut fins aquí per escoltar una mentida assajada?!
– No és cap mentida, només és…
– Fora.
– Què?
– He dit que fora!
– Emma, marxem. El senyor inspector es vol quedar sol al…
– No, vostè és la que se’n va. Vull parlar amb la nena a soles.
– Però com s’atreveix? Això és el meu despatx!
– Vol veure com es queda sense despatx i sense llicència? Vol veure com li tanco l’orfenat?

La Roser va serrar les dents. Va fer mitja volta i va sortir del despatx clavant un cop de porta.

– Molt bé, Emma. Ara vull que m’expliquis què ha passat.
– Jo no he fet res.
– N’estàs segura que no has fet res?
– Res de res.
– ¿I com t’expliques que la parella que t’havia vingut a conèixer, i que tantes ganes tenia d’adoptar-te, hagi fugit corrents d’aquest edifici jurant i perjurant que estaves posseïda per vés a saber quin esperit maligne?
– Ah, això ha estat cosa d’en Pessics. M’ha fet pessigolles.
– En Pessics? Qui és en Pessics?

L’Emma es va ficar la mà a la butxaca de la faldilla i la va tornar a treure amb un ratolí gris al palmell de la mà. En Pessics va ensumar l’aire, va fer dues voltes sobre el palmell, i va córrer braç amunt fins amagar-se a sota de la brusa de la nena. L’Emma va dibuixar un somriure radiant d’orella a orella.

– És de mala educació tenir pessigolles?
– D’on has tret aquest animal?
– De les golfes.
– Això és intolerable! La situació és molt més greu del què m’imaginava. Ordenaré que clausurin aquest orfenat insalubre de forma immediata .
– Clausurar?
– Tancar!

La nena va somriure il·lusionada mentre l’inspector donava la volta a la taula del despatx i despenjava l’auricular.

– Això significa que ja no vindran més pares a adoptar-nos?
– Això significa que us agafarem a tots i us portarem a viure en un altre lloc. Quin fàstic d’edifici.

L’Emma es va posar seriosa de cop. Es va llençar sobre la taula i va prendre l’auricular de les mans de l’inspector.

– Torna’m això.
– Què vol dir que se’ns emportaran? No se’ns poden emportar!
– No us deixarem aquí vivint entre rates.
– No vivim entre rates!
– I aquesta cosa que treu el cap pel coll del teu vestit, què és? Un orangutan?
– En Pessics no és una rata! És un… És un… És un hàmster!
– Un hàmster? N’estàs segura?
– Que no tregui excel·lents no vol dir que sigui burra! És un hàmster! Me l’ha deixat una companya del col·le perquè li cuidi durant el cap de setmana! No té res d’ins… D’insapuba!
– Insalubre.
– El què sigui! Jo no em penso moure d’aquí! Tot ha estat culpa meva. No volia que m’adoptessin. No tanqui l’orfenat… Em sap molt de greu.
– No volies que t’adoptessin? Per què no?
– Jo no necessito pares.
– Tots els nens necessiten algú que els cuidi.
– Jo ja tinc qui em cuida. Hi ha la Roser i la Carme, l’Edgar Cotes, en Salvador Losbox, l’Anònim,…
– Qui és l’Edgar Cotes?
– El jardiner. S’enfada quan li arrenquem les flors.
– I en Salvador Losbox?
– El carter. Sempre es queixa del temps.
– I l’Anònim?
– Un vagabund que aprofita quan la Roser no hi és per demanar a la Carme que li doni una torrada de pa.
– Emma, això no és una família. A l’expedient he llegit que et van abandonar a la porta d’aquest orfenat acabada de néixer. És normal tenir por del què no coneixem
– A mi no em fa por res.
– Tenir una família de debò és el millor que li pot passar a un nen.
– Això és la meva família.
– Sigui com sigui, no podràs viure a l’orfenat per sempre. No està permès. Tard o d’hora hauràs de deixar que algú t’adopti.
– Però no avui.

En Salvador va respirar a fons. Va agafar l’auricular de les mans de la nena i va penjar el telèfon.

– D’acord. Avui no. Però aviat.

L’Emma va recuperar el somriure al mateix temps que l’inspector sortia del despatx. La directora el va assaltar.

– Senyor inspector, no sap com lamento tot el què ha passat. Si pogués…
– Està tot arreglat, senyora directora.
– Tot arreglat?
– Que passi una bona tarda.

En Salvador Riera va obrir la porta d’entrada i va sortir de l’edifici deixant al seu darrere una Roser astorada. Mentrestant, al despatx de la directora, l’Emma es va treure una postal rebregada de la butxaca del vestit. Escrit amb una lletra mig esborrada pel pas del temps, només sis paraules: «T’estimo, Emma. Tornaré a buscar-te. Mama». En Pessics va baixar-li per un dels braços i va ensumar la postal.

– No ens n’anirem, de cap manera – va murmurar la nena amanyagant el caparró de l’animal –. Si me n’anés… Com em podria trobar la mama quan torni a buscar-me?

Com si l’hagués entès, el ratolí va assentir amb el cap i es va tornar a amagar a sota de la seva roba.

T’agradaria ser immortalitzat com a personatge en un petit relat? Juga a descobrir quin és el joc!

Fa unes setmanes us vaig demanar ajuda per decidir amb quin nom batejava la novel·la que tinc entre mans. Llavors, molts em vàreu dir que era complicat triar sense saber-ne res més… I jo us vaig contestar que saber-ho tampoc no m’havia ajudat gaire, hehe

Sigui com sigui, avui, entre reescriptura, discussió amb la protagonista, més reescriptura i més discussió, m’he entretingut a fer un petit logo del títol que va sortir escollit.

I se m’ha acudit de proposar-vos un petit joc…

Mirant el logo, us atreviu a dir quin és el joc?

A més a més, per fer-ho més emocionant, he decidit posar un petit premi. Tots els que participin apareixeran com a personatges en un petit relat que escriuré i penjaré al blog abans que s’acabi el juliol. I el primer que ho endevini serà el protagonista!

Què us sembla? Us atreviu endevinar-ho?

Espero que sí!

Ens llegim

Us ho ben asseguro, hi posaria la mà al foc: quan jo vaig deixar la novel·la la meva protagonista tenia trenta anys. Com pot ser que ara en torni a tenir vuit? Vuit?!

No, si la culpa és meva, m’ho hauria d’haver imaginat. Alguna pega havia de tenir això de reiniciar la reescriptura des de la primera pàgina.

En l’últim post la Montse demanava detalls i jo, càndida de mi, li vaig prometre una crònica detallada. Voleu saber com va anar la retrobada amb la meva protagonista? De debò que ho voleu saber?

Amb detalls, imagineu-me a mi, amb les millors gales, en un restaurant amb estovalles de fil i llagosta a l’aparador, quan de sobte… Quan de sobte… Quan… Quan de sobte apareix… Ella! Un terratrèmol de vuit anys i cabells pèl-rojos que comença a saltar de taula en taula, s’enfila per les cortines i acaba alliberant les llagostes al mig del carrer principal.

En resum: un desastre.

Jo em pensava que aquesta època ja la teníem més que superada!

Doncs no, resulta que la teníem més que superada a l’última pàgina de la novel·la, però no a la primera, i que la culpa és meva per haver-la tingut abandonada un mes, i que la culpa és meva per voler-la reescriure amb el ben escrita que està ara i que la culpa és meva per… Perquè ella volia una novel·lista com Déu mana i no una inèdita que es dedica a fer-li la vida impossible!

(Bé, haig de reconèixer que en això últim la meva protagonista té una mica de raó: n’hi he fet cada una al llarg de la novel·la… hehe)

Estat de la situació: si l’escriptura va ser dura, la reescriptura encara ho serà més!

Qui penseu que guanyarà la batalla, ella o jo? Quedarà per la posterioritat com una nena de vuit anys o aconseguiré que torni a créixer fins a la trentena? Deixeu les vostres apostes a la secció de comentaris!

PD. Ah! Amb tanta crònica m’oblidava de dir-vos el resultat de les votacions sobre el títol! Entre el blog i el Twitter, 10 vots rebuts i gairebé una dotzena d’opcions alternatives sobre les quals rumiar (És un joc, Potser tot és un joc…, Potser tot era un joc…, Tot pot semblar un joc, La vida en el joc, El joc de la vida, En la vida hi ha el joc, En el joc hi ha la vida, La vida sembla un joc, El joc de la vida). Els resultats? «Tot és un joc» 6 vots, «La vida en joc» 4 vots. Per tant, la petita novel·leta queda batejada de forma pseudodefinitiva com a «Tot és un joc». Moltes gràcies a tots per la vostra ajuda!

Quins nervis!

Demà farà un mes just que vaig acabar el primer esborrany de la novel·la.

Demà acabarà el termini de desconnexió que em vaig autoimposar.

Demà sabré si a mi i a la meva novel·leta ens ha anat bé passar aquest temps separades.

Més important encara: demà sabré si la meva novel·leta accepta tornar amb mi, amb les pàgines obertes, o si prefereix quedar-se a viure al calaix a on l’he tingut clausurada aquestes últimes setmanes.

Què em poso, faldilla o pantaló? Li compro una caixa de bombons o faig veure que no l’he trobat a faltar? Li dic tot el què tinc pensat de reescriure-li o espero que ho vagi descobrint de mica en mica?

Tinc un munt de dubtes existencials!

Però sabeu quin és el pitjor de tots? Que no sé com anomenar-la.

Dubto entre dues opcions. Opció 1: «Tot és un joc». Opció 2: «La vida en joc».

M’agrada la primera perquè em sembla divertida i té ecos d’hora del pati, d’intercanviar cromos amb els amics, de jugar a tocar i parar… Però també m’agrada la segona perquè sembla més transcendent, més filosòfica, més meditada, més adulta, més… Més més.

El problema de la primera opció és que segons com sembla «infantil» (i la meva novel·leta no és precisament per la canalla) i el problema de la segona és que em sona a «avorrida» (i no, la bruixa de les Tres Bessones tampoc no hi apareix).

«Tot és un joc» o «La vida en joc»?

Quin títol trio?!

Quin triaríeu vosaltres? Quin us sona millor?

Tots aquells que em deixin un comentari que m’ajudi a sortir de l’atzucac, rebran una enorme abraçada virtual.

I sabeu què?

Me’n vaig a menjar un tall de coca. Tanta reflexió m’ha fet venir gana (hehe).

Feliç revetlla de Sant Joan!

21 de març de 2010: primer esbós de la protagonista

24 de maig de 2014: última paraula del primer esborrany

1.525 dies

716 pàgines

329.803 paraules

GRÀCIES