Volia vostè una mestressa. La mestressa ha arribat. Volia una mestressa, captiva, i ha alliberat la bèstia. Ha perdut el joc entres jocs de mans del qual es creia vostè expert, m’ha emboirat la ment amb pensaments pertorbadors i paraules plenes verí, ha iniciat una contesa autoproclamant-se vençut… Ignorant fins a quin punt dol la derrota.

«És vostè un corruptor de dones, Severin.»

No són paraules, ja no. No són gestos d’impostura, ja no. No és vostè qui imposa les normes d’un contracte de fum ni sóc jo la que el sotasigno prometent acatar les seves condicions. Ja no. Volia ordres? Tindrà ordre. Volia càstigs? Tindrà càstig. Volia jocs? El joc, em sap greu…

El joc, no em sap cap greu, s’ha acabat: ara comença la partida.

 
[Musa 178: Poca broma amb aquesta protagonista! Relat inspirat per la il·lustració de «La Venus de les pells» que acompanya el text, obra de la Núria Milà. Moltes gràcies per fer de musa, escenògrafa!]

Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

 
[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

Joc de miralls. El principi i la fi. El yin i el yang. L’explosió del big bang. Els teus ulls en els meus ulls, les teves mans en les meves mans, la teva llengua en la meva boca. Tot. Res. Llum. Tenebres foragitades per un esclat incomprensible, els meus dits enarbrant-se en l’escorça dels teus braços. Més. Molt més. Estrelles apagades, en derrota. Lluna nova, fosca. Desig incontrolable desafiant la raó del temps. I la roba, perduda, en algun racó de la memòria.

[Musa 129: Últim divendres de juliol: últim divendres abans de vacances! Relat inspirat per la proposta de l’Alicia Gili: «Un instant entre 13 i 31, uns segons en que nasqué el més enllà de les estrelles, el magma inicial dels temps, i que donà pas a la llum i la lluna. Un instant entre el 13 i 31!». La imatge que acompanya el text es titula «Espejo retrovisor» i és de Nacho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, relataire!]

Tu. T-U. Només una «T» i una «U». Només tu, tu, tu, tu,… Només tu fas que se’m dibuixi un somriure idiota a la cara. Només tu provoques que mitja biblioteca em miri com si m’hagués tornat boja perquè he començat a cantussejar sense adonar-me’n. Només tu tens el poder de fer que les hores es facin eternes quan no hi ets i que es converteixin en nanosegons fugissers quan estem junts. Només tu pots fer-me sospirar per una mirada, per un floc de cabells adormit sobre el coixí, per un centímetre de pell bruna amb sabor d’onada, per un murmuri a cau d’orella amb aroma de torrades i melmelada de gerds. Només tu omples la meva llibreta de cors perfilats amb llavis de passió. Només tu, tu, tu, tu,… Només tu. Tu. I jo.

[Musa 121: Relat inspirat per participar en l’encontre de tornada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «tu», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «A heart is not judged by how much you love; but by how much you are loved by others – L. Frank Baum, The Wonderful Wizard of Oz» i és de Beverley Goodwin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

No és el mateix
el què veig
que el què crec veure
en els teus ulls.

No és el mateix
el què escolto
que el què crec escoltar-te
quan no et sento.

No és el mateix
el què desitjo
que el què crec que desitjaria
no haver de desitjar.

No és el mateix
el què em dic
que el què crec que em dius
sense paraules.

Però em crec
el què crec veure
el què crec escoltar-te
el què crec que desitjaria
el què crec que em dius
i no m’atreveixo
a veure’t
a sentir-te
a desitjar-te
a creure’t…

Sense paraules.

 
[Musa 115: El primer text d’aquesta setmana ve inspirat per un anunci! Sí, sí, ho heu llegit bé: un anunci de sabó (hehe). Poema inspirat per la proposta de la Carme Borras: «És un anunci de Dove on hi ha un pintor que no veu les models i les dibuixa dos cops: la primera segons es descriuen elles i la segona segons les descriu la seva gent… A veure què pots treure d’aquí». La imatge que acompanya el text es titula «Bubbles On Chrome 5» i és de peter.mottola compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Qui ho hauria dit que la poesia es pot amagar fins i tot en un anunci comercial? Feliç inici de setmana!]

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

Il·lusa de… D’il·lusió? No, d’il·lusions no.

Il·lusa de tòtila, encara que no rimi. Il·lusa d’esperances trencades, de somnis incinerats, de contes sense final feliç; sense ni tan sols final. Il·lusa de vespres consumits en espera eterna, amb un paquet de tabac rere l’altre. Il·lusa de les creuen que l’autobús bo encara ha d’arribar i cada dia, a la mateixa hora, s’asseuen a la parada per esperar-lo. Il·lusa dels que agraden als poca-soltes a qui agraden les il·luses.

Saps què? Il·lusa tu, idiota.

[Musa 98: Bé… Hi ha dies que les muses porten relats amables i d’altres en els que… Bé… Les lletres no es mostren gaire… Ehem… «Col·laboradores» (hehe). Arribem a l’equador de la setmana! El relat d’avui està inspirat per la proposta de Sapere Aude!: «Vespre, tabac, il·lusions, autobús, poca-solta». La imatge que acompanya el text es titula «Incense smoke against a black sky» i és de Vanessa Pike-Russell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Vigileu amb les lletres que us portin les muses: n’hi ha que tenen males puces.]

El meu cor batega a ritme d’acord de guitarra. S’esquerda en dimecres sospirant per un dissabte que sempre es conjuga en futur. Som un viatge d’anada i tornada: jo m’acosto, tu t’allunyes. Escric ponts de literatura que tu esborres amb tipex com si mai no haguessin existit.

El meu somni ets tu.

El meu somni… No és.

[Musa 93: Relat inspirat per la proposta de Me suenan tus letras: «Dissabte. Literatura. Viatge. Guitarra. Somni». La imatge que acompanya el text es titula «The End of the World #2» i és de fotologic compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Completa el conte:
«Aquell dimarts et vaig matar…»

… Perquè tenia por.

Perquè no hi havia boca més bonica
que la teva.

Perquè no hi havia amor més gran
que el teu.

Perquè no hi havia ésser més perfecte
que tu.

Perquè eres massa per a mi
perquè no mereixia un conte de fades amb final feliç
perquè et vaig suplicar que m’abandonessis
i no te’n vas anar.

Perquè sóc tragèdia
grega.

Perquè sí.

***

Porque sí
 
Completa el cuento:
«Aquel martes te maté…»

… Porque tuve miedo.

Porque no había sonrisa más bonita
que la tuya.

Porque no había amor más grande
que el tuyo.

Porque no había ser más perfecto
que tú.

Porque eras demasiado para mi
porque no merecía un cuento de hadas con final feliz
porque te supliqué que me abandonaras
y no te fuiste.

Porque soy tragedia
griega.

Porque sí.

 
 
[Musa 89: Poema inspirat per la proposta de Megustaescribir: «Completa el cuento: «Aquel martes te maté…» #microcuento». Poema escrit originalment en castellà i traduït al català. Aquest text també serveix per donar resposta al repte d’en Salvador Riera de publicar tres poemes durant tres dies per continuar una cadena poètica propagada a través del Facebook. La imatge que acompanya el text es titula «Hoa Lo Prison» i és de Staffan Scherz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

La pluja que cau
cau sols
per a tu i per a mi.

Mortalla de fang
fang serem
quan recuperem el pols.

Un petó de llavis
llavis perduts
de llengües i accents.

El mocador no cal.
No cal… No?

[Musa 88: Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Pluja, fang, petó, llavis, mocador». Aquest text també serveix per donar resposta al repte d’en Salvador Riera de publicar tres poemes durant tres dies per continuar una cadena poètica propagada a través del Facebook. La imatge que acompanya el text es titula «Tiger Drops 2» i és de Mark © Blue Boy ® TBB compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]