Amb un ribot m’afino les arestes. Totes les espines, sang de la meva sang, cauen sobre el parquet convertides en encenalls que llançarem al foc el dia que em diguis que tens fred. Perquè cremin. Perquè deixin de ser. Per oblidar-les. Com si mai no haguessin existit.

Amb eficiència quirúrgica passo el metall afilat per sobre de la meva pell de rosa. Te la mostro, plena de ferides, i en demanes més. Perquè encara parlo massa alt. Perquè encara parlo quan no toca. Perquè encara parlo.

Amb estultícia et faig ferir. No sé com, encara no ho sé. Jo, la no ningú, un dia em vaig despertar amb el teu cor obert entre les teves mans. O vas ser tu qui et vas despertar amb el meu batec entre les teves? Sóc tan toixa quan no em guies…

Amb força de formiga m’esmerço en la tasca encomanada. Emblemàtic és el teu triomf sobre la meva ànima nua que res no pot ocultar-te. M’exhibeixes. Em mostres. Presumeixes. Com un aparador. Com una medalla. Com una conquesta. Com una peça de caça. Morta.

Amb silencis afònics m’eixugo les llàgrimes. Llàgrimes incultes que no saben perquè neixen, que no saben perquè creixen, que no saben perquè em cauen sobre les mans aspres que feinegen. Tens por d’embogir d’amor. Tens por de perdre’m per qualsevol fotesa. Tens por del què t’obligo a fer-me. Pel meu bé.

I jo tinc por de tu. I callo. Fins que em matis.

 
[Musa 113: La musa d’aquest dijous també és una musa repetidora. La primera vegada que va participar, la seva inspiració va servir per crear el poema «Mal versat». Avui la seva inspiració es podria arribar a llegir com una mala continuació d’aquelles rimes. Relat inspirat per la proposta de la Txell: «Encenall, eficiència, emblemàtic, embogir, estultícia… Avui toca totes en E». La imatge que acompanya el text es titula «Outil [Explored]» i és de a.otge compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte i ajudar-me a fer-lo créixer, musa.]

Completa el conte:
«Aquell dimarts et vaig matar…»

… Perquè tenia por.

Perquè no hi havia boca més bonica
que la teva.

Perquè no hi havia amor més gran
que el teu.

Perquè no hi havia ésser més perfecte
que tu.

Perquè eres massa per a mi
perquè no mereixia un conte de fades amb final feliç
perquè et vaig suplicar que m’abandonessis
i no te’n vas anar.

Perquè sóc tragèdia
grega.

Perquè sí.

***

Porque sí
 
Completa el cuento:
«Aquel martes te maté…»

… Porque tuve miedo.

Porque no había sonrisa más bonita
que la tuya.

Porque no había amor más grande
que el tuyo.

Porque no había ser más perfecto
que tú.

Porque eras demasiado para mi
porque no merecía un cuento de hadas con final feliz
porque te supliqué que me abandonaras
y no te fuiste.

Porque soy tragedia
griega.

Porque sí.

 
 
[Musa 89: Poema inspirat per la proposta de Megustaescribir: «Completa el cuento: «Aquel martes te maté…» #microcuento». Poema escrit originalment en castellà i traduït al català. Aquest text també serveix per donar resposta al repte d’en Salvador Riera de publicar tres poemes durant tres dies per continuar una cadena poètica propagada a través del Facebook. La imatge que acompanya el text es titula «Hoa Lo Prison» i és de Staffan Scherz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Era negra nit en la ciutat de l’amor. Tothom dormia. O sospirava. O roncava entre els llençols com un animal en zel. El carrer estava desert i el vent gèlid n’escombrava els brins de llum. Només foscor. Només ombres. Només una silueta vista i no vista que fugia veloç del lloc dels fets.

Els fets. Al matí, quan la metròpoli es despertés, els fets serien els únics que tindrien importància. La taca de sang sobre l’empedrat del carrer, gairebé invisible pels ulls inexperts. L’escalfor perduda del cos inert. La teranyina de glaç sobre la barana del balcó i entre els barrots per on la víctima havia intentat fugir. Massa lenta.

Massa a poc a poc.

Però allò seria al matí i faltaven hores perquè el sol s’atrevís a despuntar per sobre de l’horitzó, faltaven hores perquè els seus tímids rajos hivernals es reflectissin sobre les aigües del riu en calma. L’assassina fugia veloç, emparada pel fred i la foscor. Recorria carrers i carrerons, s’esmunyia per túnels i passatges secrets. Buscava refugi en les teulades més altes i saltava d’edifici en edifici amb l’agilitat d’una molla elàstica. El seu tacte era tan fi que ni tan sols les pedres tenien consciència d’haver estat tocades per la seva pell de caixmir.

La silueta s’aturà davant del perfil de la catedral de Notre Dame. L’assassina alçà la mirada vers les gàrgoles que li feien babarotes des de façana i somrigué satisfeta per la cacera. La lluna resplendí durant un breu instant dins dels seus ulls daurats de gata despietada. A l’instant següent, la seva silueta s’havia tornat a fondre, sense deixar rastre, en l’espessor de la nit en calma.

[Musa 50: Relat inspirat per la proposta de la Su: «gata, negra-nit, ciutat, barana, riu (és que avui estic parisenca)». La imatge que acompanya el text es titula «Paris Sightseeing 089» i és de Steve Nagata compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]