Il·lusa de… D’il·lusió? No, d’il·lusions no.

Il·lusa de tòtila, encara que no rimi. Il·lusa d’esperances trencades, de somnis incinerats, de contes sense final feliç; sense ni tan sols final. Il·lusa de vespres consumits en espera eterna, amb un paquet de tabac rere l’altre. Il·lusa de les creuen que l’autobús bo encara ha d’arribar i cada dia, a la mateixa hora, s’asseuen a la parada per esperar-lo. Il·lusa dels que agraden als poca-soltes a qui agraden les il·luses.

Saps què? Il·lusa tu, idiota.

[Musa 98: Bé… Hi ha dies que les muses porten relats amables i d’altres en els que… Bé… Les lletres no es mostren gaire… Ehem… «Col·laboradores» (hehe). Arribem a l’equador de la setmana! El relat d’avui està inspirat per la proposta de Sapere Aude!: «Vespre, tabac, il·lusions, autobús, poca-solta». La imatge que acompanya el text es titula «Incense smoke against a black sky» i és de Vanessa Pike-Russell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Vigileu amb les lletres que us portin les muses: n’hi ha que tenen males puces.]