La ignorància del savi o la saviesa del neci. Què prefereixes? M’assec a la taula del bar, al costat de la porta, amb la mirada fixa en el carrer. Els escombriaires desencantats netegen les llambordes a cop de mànega. Tan de bo… Última setmana de juliol. Rúfol. Els diaris es desperten amb la notícia d’un incendi de mil hectàrees en portada. Sembla que estigui a punt de ploure. He deixat les ulleres de sol i he agafat el paraigua. Potser no ho hauria d’haver fet. Dues roselles a les galtes, ulls violacis, pestanyes carregades de rímel. Somriu, somriu em dic. L’aigua netejaria massa. Massa. Prou.

[Musa 125: Última setmana de muses abans de vacances! Començo la setmana amb un relat inspirat per la proposta d’en Francesc Estival: «Hi havia una noia que buscava la felicitat. Això la tenia tant preocupada que va oblidar de somriure. Un dia es va trobar un amic que la va fer somriure i es va sentir…. feliç. Des d’aquell dia, quan vol sentir felicitat… somriu». La imatge que acompanya el text es titula «Splash 5» i és de Tony Hisgett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Vols fer-me creure
que no t’importa.
I no m’importa.

Vols fer-me creure
que et faig nosa.
I m’aparto.

Vols fer-me creure
que no em necessites.
I m’allunyo.

Com caixes de refresc
abandonades i apilades
en un carreró estret
darrere d’un bar.

Vols fer-te creure
que sóc el passat.
I no t’ho creus.

Però m’allunyo,
m’aparto,
no m’importa.
I no et crec.

[Musa 85: Poema inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra d’en Jordi Marrugat.]

Entro al bar. El soroll de les converses i l’olor de cafè acabat de fer em reben com vells amics. Saludo amb un cop de cap i en Ferran em respon amb un somriure. S’ha deixat créixer la barba.

M’agrada.

T’agradaria.

— El de sempre?

No responc, però intento somriure, i deu interpretar el somriure trist com un xec en blanc.

Mentre ell prepara el cafè amb llet, jo agafo el diari de la barra i camino fins a la taula del fons. La nostra taula, la que queda prou lluny de la porta com per no notar les ràfegues de vent gèlid, la que queda prou a prop com perquè ningú no pugui entrar sense ser vist. «El Barça ho té cru aquest any… — remuga la teva veu —. Has vist quin ramat de criatures acaba d’arribar?»

— Aquí ho tens… Com estàs?

En Ferran mira la cadira buida que hi ha al meu costat. I jo giro el cap en un acte reflex, esperant que et materialitzis com el conill que surt del barret d’un mag.

— Bé.

En Ferran em posa una mà a l’espatlla. «És un cambrer molt simpàtic. M’agrada aquest bar.»

T’agradava.

M’agradaria.

[Musa 4: Relat inspirat per participar en el primer enfrontament del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «bar», paraula obligatòria «xec». Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Tulip» i és de Dan Lacher compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]