Diuen que en país llunyà, en un mercat recòndit, s’amaguen tres dones que venen tots els colors del món. Són bruixes, bruixes sàvies, bruixes bones si estan de bones. Camuflades entre les persones que transiten entre les paredes, les tres dones, vestides amb camises de blau turquesa, ofereixen la seva mercaderia assegudes al terra amb les cames encreuades, envoltades de cistells i coves plens de verdures d’attrezzo, encisant els compradors amb somriures irisats plens de reflexos de perles de lluna.

Al qui té el cor trencat, li venen verd esperança. Al qui busca parella, li regalen taronja a meitats. Als qui s’hi acosten amb aires de guerra, els venen blanc de bandera. Als qui busquen el que no tenen, plata mirall.

Diuen que s’amaguen perquè les tenebres les temen, perquè si fos per elles el món seria blanc pur. Si elles governessin, fins les ombres més negres desapareixerien en l’oblit, el món perdria l’equilibri, s’esborraria en el no res,… I per això les tres dones s’amaguen.

Tres bruixes. Tres bruixes sàvies. Tres bruixes bones… Si estan de bones.

[Musa 193: Benvinguts a l’equador d’aquesta setmana plena de festius… O hauria de dir dilluns? (hehe) Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Rosa #Floral, juntament amb les paraules «terra, persones, lluna, verdures». Moltes gràcies per participar en el projecte, musa!]

Salta. Salta?
Salta més enllà dels colors que trepitgen els teus peus. Colors?

Salta. El què?
Salta el buit d’impossibles que rodeja la teva ombra. Ombra?

Salta. Per què?
Salta per atrapar els anhels de l’ànima que volen lluny de les teves mans. Mans?

Salta. No… Ara no. No?

Si salto, no hi ha foto… Et penses que no ho sé?

 
[Musa 154: Relat inspirat per la imatge d’en Jordi Oliveras que acompanya el text.]

Al qui va inventar el whatsapp l’haurien de…

Però no ho veus?! Quatre! Quatre persones al voltant de la taula i encara no hem obert la boca! No hem obert la boca, literalment, perquè hem quedat per dinar, perquè tenim els plats a la taula, perquè els plats fan una flaire que alimenta però, tot i així… Els cambrers se’ns emportaran els aliments freds abans que ningú en faci un mossec!

Els mòbils senten més el tacte de les nostres mans que no pas els humans que els sostenim! Les paraules buides que abans intercanviàvem, per quedar bé, ara són una relíquia del passat. Ni tan sols s’han fixat en el color del cotxe en el que he vingut! I la marca? I el model? I si és nou? I si he vingut en taxi?! Com si hagués caigut d’un cel de somni en paracaigudes de piquets blaus!

Xiulet. Missatge. «En aquesta taula regna la tebior… Marxem? XD» «D’acord… :P» «I qui paga?!» «L’últim!» Els quatre ens aixequem, alhora, fugim corrents del restaurant.

… Aquestes coses abans no passaven! La gent no tenia telepatia!

[Musa 133: Coses de les noves tecnologies, hehe. Relat inspirat per la proposta de la Dolors: «Si va de paraules, el que busques, somni, flaire, tebior, tacte, color… són molt boniques i inspiradores». La imatge que acompanya el text es titula «Apps de mensajería para iOS: Whatsapp, Facebook Messenger, Telegram, Messages» i és de Microsiervos compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç aniversari, tres mesos i tres dies, bessona!]

Pessimisme. Pes i misme. Pres i míssil. Presoner alliberat per un atac de l’enemic.

Optimisme. Opt i misme. Or i mite. Olla atrapada al final de l’arc de sant Martí.

Explosió de realisme, no hi ha pressupost per fantasies. Arc de sant Martí dissolt per ordre governamental. Per a què serveix? Els set colors són obligats a partir peres, fugen amb desbandada pels vuit punts cardinals. A partir d’ara seran cinc, per a què vuit?

Vermell passió. Taronja aurora. Groc somriure. Verd muntanya. Blau oceà. Anyil nocturn. Violeta reial. El món se sumeix en la foscor. L’olla d’or, alliberada, no s’hi veu, no es mou. Els colors fan mitja volta al món. Col·lisió frontal a les antípodes, esclat esperança.

La claror, temorenca, treu el nas. Qui em vol?

 
[Musa 128: Últim dijous de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Mateo Piñol: «Claror, optimisme, foscor, pessimisme, esperança». La imatge que acompanya el text es titula «Dentro del arco iris» i és de Zyllan Fotografía compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per participar en el projecte, musa!]

El peix neda en cercles, dóna voltes a l’ham, té por, no s’atreveix.

És un peix de colors. Jo el veig i ell em veu. Ens aguantem la mirada. Sóc un cuc agonitzant.

En els seus ulls veig com esborra la memòria cada tres segons. Jo ho recordo, tot.

Sí, me la vaig menjar! I per això aquest càstig?!

Està en la meva naturalesa tornar a la terra el què un dia va ser un grapat de pols. És delicte ser?

El meu botxí és la mà invisible d’una venjança que ni tan sols comprèn.

Alço la vista, el veig, amb una vela de colors com a teló de fons.

Perdut entre les ones que la marinada asfixiant raspalla.

Menja’m d’una vegada!

Acabem-ho ja.

Acabem.

[Musa 123: La musa d’avui va ser una de les primeres a sumar-se al projecte. De la primera inspiració, en va néixer un text ple de tendresa amb el títol de «Dignitat», de la segona n’ha sorgit un text tan afilat com un mar embravit. Relat inspirat per la proposta de la Montse Medalla: «Proposo un text on surti necessàriament la marinada, una vela de colors i un peix.». La imatge que acompanya el text es titula «Fish» i és de Maarit Lundbäck compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per repetir, musa ]

Fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, el temps era una cosa que ni tan sols existia.

El dia i la nit coexistien en harmonia. La lluna i el sol, agafats de les mans, jugaven al mig del firmament amb un somriure permanent als llavis. Les estrelles es banyaven en els llacs d’aigües cristal·lines i es divertien rodolant pels prats d’herba tendra coberts de rosada. Els núvols es perdien més enllà de l’horitzó i exploraven universos desconeguts dels quals mai ningú no havia ni sentit a parlar.

Totes les estacions tenien lloc en el mateix moment. Els arbres, amb les arrels cobertes de neu, omplien l’aire de perfum de mel, lluint pètals pàl·lids de color de rosa, mentre en el brancam les fulles tenyides de tonalitats càlides, a punt de caure, combinaven els seus vermells i ataronjats amb el verd esclatant dels brots acabats de néixer.

Els porcs sabien volar, les orenetes nedaven, les anguiles s’enfilaven pels arbres i els monos reptaven pel fons del mar. Les sirenes cantaven cançons de bressol als pollets acabats de sortir de l’ou i els unicorns jugaven a cavalcar les crestes de les onades més altes que trencaven al mig furiós de l’oceà.

Un dia, un humà, féu la pregunta que mai ningú no havia formulat: «Per què?»

El sol i la lluna foren obligats a prendre partit, pel dia o per la nit. Els núvols i les estrelles quedaren per sempre lligats a l’òrbita de la Terra, mai massa lluny, mai massa a prop. Les estacions es convertiren en enemics irreconciliables. Els porcs deixaren de volar. Les orenetes no tornaren a tocar l’aigua. Les anguiles buscaren refugi en l’interior de les onades i els monos s’amagaren en les capçades més altes. Les sirenes i els unicorns, aterrits, s’ocultaren en secret en la imaginació de l’humà incaut.

Les busques dels rellotges, fins llavors immòbils, marcaren el primer minut.

I la resta… Ja és història.

[Musa 48: Relat inspirat per la proposta de la Margarita Martín: «secret, aigua, aire, color, temps». La imatge que acompanya el text es titula «Golden times -you & me- fading into memory …» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]