Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Descendeixes les escales, a poc a poc. Planta soterrani. Sostre de volta, murs gruixuts, cambra baixa. Respires la humitat que t’ofega els pulmons, acaricies amb la punta dels dits la paret de maons freda i relliscosa. Un interruptor de rosca incendia una bombeta de quaranta watts, amb mampara de teranyines, un bri de llum insegur il·lumina la bodega poblada de tenebres mentre trepitges el terra recobert de fang ressec, fosc i escruixidor. Bótes de fusta ennegrida et flanquegen el pas, plenes de fongs. El vi es va tornar agre… Ni el lluquet no hi vol cremar. Al final del celler rònec, una estiba de botelles refulgeixen amb tons de flamarada intensa, ulls de perdiu esguardant-te amb reflexos de complicitat. Vidres lluents, colors brillants, consumir jove. Sempre a baixes temperatures, tres setmanes de fermentació. Una ampolla entre les teves mans.

El sol de mitja tarda et rep a la terrassa. Una taula, dues cadires, una hamaca entre dues alzines a on ningú no ha dormit mai. Una convidada amb la vista fixa en les muntanyes, una càmera immortalitzant l’estampa en un arxiu digital compartit d’immediat en mitja dotzena de xarxes socials. Un mantell de calidesa cobreix amb tons daurats els ceps despullats després de la verema, branques tortuoses s’encimbellen amb braços curts i aspiració de núvols. El tap de suro és arrencat amb l’ajuda d’un espiral metàl·lic que el traspassa sense commiseració i el lleva de son repòs. El líquid rosat abandona l’urna de cristall, dringa juganer dins l’única copa que l’espera sobre la taula com un infant es capbussaria en un gorg d’aigües clares un dia d’estiu. Un glop. El vi descendeix per la gola inundant de nous records la llengua aspre. Elegant, fi i atractiu, sucre àcid, maduixa i grosella.

— I per a mi?

Una única copa. Dues amigues. Globus de vidre que canvia de mà. Per la nit, plena de somnis, únic horitzó possible d’aquesta tardor.

— Per un nou demà.

[Musa 136: Comencem la setmana amb un text a mitja tarda. Relat inspirat per la proposta d’en Roger: «Compartir una copa de vi rosat entre dues amigues». La imatge que acompanya el text es titula «An Evening Tipple» i és de Lets Go Out Bournemouth and Poole compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració!]