— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]