Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu…
Si no saps mirar-me a la cara
si no saps el què has perdut…

Només veig la llum de l’albada
estrellant-se en els porticons.
Només sento l’oreig d’onada
regirada mil rebolcons.

Ta abraçada sols jo demano
en destí l’origen refer
quatre mans tocant el piano
tinta eterna sobre paper.

El mirall torni a ser sols un
la frontera deixi de ser
a l’Aràbia es perdi el simun
es desfaci l’immund vesper.

Es remou sens moure’s de lloc
en silenci em conhorta el mar
sols suplico rencendre el foc
sols suplico tornar a la llar.

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu
si no saps mirar-me a la cara…
Si no saps el què has perdut.

 
[Musa 197: Dimarts de compte enrere: ja només queden quatre textos per arribar a les dues-centes muses! Poema inspirat per la proposta de la Mireia Rubio: «Frontera, mar, abraçada, tinta, origen». La imatge que acompanya el text es titula «Message on a bottle» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps, temps, temps, temps,… Més temps! Per què? Per què?! Per què ningú no em sent?! Per què ningú no em sent?! És massa, és massa… És massa… Massa… Massa… Massa… Massa!

Més temps… Només… Més temps… Hores, minuts, segons… Segons, amb segons en tindria prou, segons… Només segons… Només un àtom ínfim de temps, només un alè enmig d’un tornado furibund que ho arrossegui tot al seu pas, només un planeta nan perdut en la galàxia interminable, només… Només… Demano tan… Tan… Tan… Demano… Tant?!

Un instant de no res, només, una presa que estronqui l’espiral aspirador, només, una gota de mel que dilueixi el disgust en un miratge de dolçor, només… Només… Només… No… Més… Més.

 
[Musa 174: Avui cinc paraules obligatòries i una lletra prohibida. Relat inspirat per la proposta de la Yolanda: «Alè, disgust, galàxia, àtom i espiral. I com a repte opcional no pots fer servir la lletra “c”.». La imatge que acompanya el text es titula «Arts beyond time» i és de Michie.ru compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, escriptora!]

Llavors no hi ha més son
llavors no hi ha desig que gosi moure’s
per res no hi ha més lloc
importa sols això
i tot allò s’oblida sense coure’s.

 
[Musa 171: De vers a vers. La setmana passada vaig acabar amb un «Sonet de divendres» i inauguro la nova setmana amb una «Lira de dilluns». Aquest text és la resposta al repte plantejat per en Josep Pedrals d’escriure un poema amb al·lusions, dixis, anàfores i catàfores. Fa uns mesos vaig escriure un text en prosa sobre el mateix tema «La catàfora, realitat o ficció», però fer-ho en vers és molt més complicat! (hehe). La imatge que acompanya el text es titula «Silhouette of an Alarm Clock» i és de zeevveez compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Què us sembla, prova superada? ;)]

Setmana d’aigua i fortes tempestes
cinc dies perduts cadenes de nit
ni un bri de llum tenebres agrestes
somnis silenciats en tedi infinit.

Divendres migjorn arc iris de festes
anhels revifats batecs dins del pit
llavis perfilats finestres honestes
cap de setmana de glòries ungit.

Les pors es dissipen lluny de la pell
repics de desitjos fets cascavell
de totes les hores ets mare i filla.

Ets mestre absolut, ets Cronos el vell,
empal·lideix fins el deure més bell;
l’única veritat en ton cor brilla.

[Musa 170: Aquesta setmana l’acabem tal i com la vam començar: amb versos Poema inspirat per la proposta de la Maite Crespo: «Llum, pell, filla, glòria, iris». La imatge que acompanya el text es titula «A golden SP» i és de Peggy Reimchen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte, relataire!]

Ho cremarem tot a la foguera de sant Joan, aquesta nit.

Cremarem les mirades d’amor robades quan ens crèiem sols i els esguards intercanviats amb odi quan ens sabíem envoltats de gent. Cremarem les paraules dolces que no ens vam atrevir a llegir en veu alta i les frases afilades amb les que ens vam ferir a crits. Cremarem la vida d’impostura, els silencis a deshora, les aparences per ser el «tu» i el «jo» que els altres volien que fóssim en lloc de lluitar pel «nosaltres» que els nostres cors anhelaven ser.

Cremarem el que vam ser. Cremarem. Cremarem el que mai serem. Cremarem. Sols quedarà el present, indefens, sols quedarem tu i jo, amb les mans nues, sols quedarà el somni encara possible d’un futur escrit per a dos, aterridor. El temps ja no és excusa, ni el passat que ja va ser ni el demà que ja es veurà. També les excuses cremarem.

Ho cremarem tot, aquesta nit, a la foguera de sant Joan.

Et cremes amb mi?

 
***

 
Hoguera de san Juan

 
Lo quemaremos todo en la hoguera de san Juan, esta noche.

Quemaremos los atisbos de amor robados cuando nos creíamos solos y las miradas intercambiadas con odio cunado nos sabíamos rodeados de gente. Quemaremos las palabras dulces que no nos atrevimos a leer en voz alta y las frases afiladas con las que nos herimos a gritos. Quemaremos la vida de impostura, los silencios a deshora, las apariencias para ser el «tu» y el «yo» que los otros querían que fuésemos en lugar de luchar por el «nosotros» que nuestros corazones anhelaban ser.

Quemaremos lo que fuimos. Quemaremos. Quemaremos lo que nunca seremos. Quemaremos. Sólo quedará el presente, indefenso, sólo quedaremos tu y yo, con las manos desnudas, sólo quedará el sueño todavía posible de un futuro escrito para dos, aterrador. El tiempo ya no es excusa, ni el pasado que ya fue ni el mañana que ya se verá. También las excusas quemaremos.

Lo quemaremos todo, esta noche, en la hoguera de san Juan.

¿Te quemas conmigo?

[Musa 102: Diuen que el foc purifica i que tot és possible en la nit més curta de l’any. Vosaltres què en penseu? El relat d’avui està inspirat per aquesta nit màgica i per la proposta de la Carolina: «El paso del tiempo no es limite para conseguir tus sueños». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Hoguera» i és de l.blasco compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç revetlla, muses!]

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. I per això et deixo fer.

Deixo que les teves mans es perdin en les meves, que els teus braços m’envoltin per la cintura, que la teva boca conquereixi la meva. Que els teus llavis juguin amb el meu coll.

Et deixo fer sense retreure’t que fa tres mesos que ens veiem d’amagat i que continues sense voler trencar el prometatge que et lliga a una boda cada vegada més pròxima. De la qual jo no sóc la núvia.

I et deixo fer intentant oblidar que no estem ni a casa teva, ni a casa meva, sinó en una habitació d’un hostal barat de carretera. A on no es queden ni a dormir els camioners amb centenars de quilòmetres a l’esquena.

Et deixo fer permetent que la part més irracional del meu cervell prengui el control per moure’m com una titella que ja no vol saber quina música dansa. Moguda pels fils que incendies en la meva pell.

Deixo que avancis sense obstacles, que abaixis la guàrdia, que t’imaginis vencedor d’una guerra de la qual només pots sortir vençut. Ni tan sols intueixes la taràntula que et camina afamada per l’esquena camuflada entre els meus dits.

Sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit… I per això et deixo.

[Musa 73: Relat inspirat per la proposta de la Neus: «Et deixo una petita frase: I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. (Si vols el “i sé que”, el pots treure!)». La imatge que acompanya el text es titula «Tarantula» i és de Jason Scragz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Ho he sentit! Ho has sentit?! Escolta bé… Escolta bé! No ho sents?!

S’acosta!

Calla, no facis soroll, no respiris. Cada vegada està més i més a prop… No et pot sentir.

Convenç-te que no necessites oxigen. Convenç-te que ni tan sols necessites que la sang et circuli pel cos. No moguis ni un múscul, ni una parpella, ni un pèl moixí.

El desig sobtat per anar al bany és una il·lusió.

Converteix en confeti les ganes d’eixabuirar perquè l’últim que necessites és que un espetec sec l’adverteixi del punt exacte a on t’amagues.

Se’n va? No et deixis endur per l’eufòria!

Quantes batalles no s’han perdut per voler vendre els pollets abans de tenir els ous? Si vols fer qualsevol moviment, primer has de comprovar que el perímetre està assegurat. Treu el cap de l’amagatall, a poc a poc. Primer la punta d’una orella, estigues atent a qualsevol signe de perill. Després l’orella sencera. Després treu mig ull, després l’ull sencer.

No hi ha ningú. No et deixis emportar per primeres impressions!

Mira-t’ho bé. Inspecciona el camp de batalla amb deteniment, amb calma, sense pressa. Assegura’t que no hi és. Assegura’t que estàs sol i… Corre!

— Salvat!

— No pot ser! Es pot saber a on estaves amagat?!

Ara sí. Ara sí et pots proclamar campió de la batalla ancestral: que el teu germà gran perdi dues vegades seguides a l’amagada és tota una revolució!

 
[Musa 72: Relat inspirat per la proposta de la Sandra: «eufòria, oxigen, revolució, confeti, desig». La imatge que acompanya el text es titula «Shy» i és de Umberto Salvagnin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Ho sé… Tot i que intento no saber-ho.

Ho llegeixo en els teus ulls… Tot i no veure’ls.

Juguem… Sense atrevir-nos a jugar, de veritat.

T’acaricio amb les mans anhelant anar… Molt més enllà.

Sospiro pel teu contacte com una droga… T’anhelo.

La necessitat creix dins meu… De tu.

 
— Què li passa a la Sònia?
— Com que què li passa? Està llegint, no?
— I què llegeix?
— Alguna novel·lota romàntica…
— Quina?
— I jo què sé! A mi què m’importa?
— Home, Mateu, ets el seu marit: veient la cara que fa, potser t’hauria d’importar…
— Vés-te’n a parir mones!

 
I l’odi creix dins meu… Per a ell.

 
[Musa 66: Relat inspirat per la proposta d’en Josep M Griño: «mans, contacte, necessitat, tu». La imatge que acompanya el text es titula «Caricias – Reto Cinco sentidos» i és de Marta Diarra compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Li he de dir. Li he de dir alguna cosa.

Són aquelles coses que, si no dius, et penedeixes per sempre més de no haver dit. He tingut ganes de dir-li des que ha entrat al pis esventrant la porta amb un cop de destral i cridant en mode heroïna «on»:

— Carregueu el desfibril·lador!

Els cabells de foc recollits en una cua de cavall. Els ulls verd maragda brillant amb decisió. Els llavis humits de roig luxúria. La visualitzo en el meu llit, entre els llençols arrugats que ara aparta amb cara de fàstic. La visualitzo sola, només per a mi, sense aquests idiotes que l’acompanyen i que la distreuen amb exclamacions inútils.

— No reacciona!
— Apugeu el voltatge!

Les seves mans de blanca porcellana es mouen destres sobre el meu pit. Els últims botons de la meva camisa salten en l’aire i amb ells també salta l’última gota de senderi que em restava. És igual. Aquí. Enmig de tota aquesta gent, sobre els llençols bruts. M’és igual. Només per a mi.

— Aparteu-vos!
— Res!
— Apugeu la càrrega! Fora!
— Res!
— Tornem-hi!
— Res!
— Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip…

La meva heroïna s’allunya del meu cadàver.

— Res. Hora de la mort: tretze zero tres.

Es carrega a l’esquena la motxilla del desfibril·lador i s’acomiada dels companys. Surt del pis, entra a l’ascensor, pitja el botó de la planta baixa i les portes es tanquen. Travesso les parets d’acer i em col·loco al seu costat.

Li he de dir. És més: li diré.

[Musa 62: Relat inspirat per la proposta de l’Eduard Company: «Quan em mori, lamentaré no haver passat una nit de passió amb la infermera del desfibril·lador?». La imatge que acompanya el text es titula «Elgin Emergency» i és de tsaiproject compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]