No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

Ella era una porta, sense porta, una obertura negra que conduïa a un passadís ple de tenebres que manava fins a un destí incert… Del qual mai ningú no havia tornat, ni n’havia eixit.

Ella era una cistella, massa gran, que havia eixit del rebost disposada a menjar-se el món i havia acabat abandonada enmig de la muntanya… Amb un grapat de bolets, d’aspecte dubtós, que ningú no havia volgut menjar-se.

Eren úniques perquè ningú no era com elles, en aquell petit rocam perdut enmig del bosc. Eren úniques perquè totes dues havien estat creades per mans humanes i per mans humanes havien estat les dues abandonades.

Eren úniques perquè algú, desconeixedor del seu fat, les havia trobat prou belles com per immortalitzar-es en una instantània fotogràfica que havia estat digitalitzada, processada, remasteritzada, filtrada, contrastada i retocada amb photoshop abans de ser finalment llençada a la immensitat de la xarxa informàtica a on s’havia perdut… Mentre les originals que l’havien inspirat també romanien perdudes i ignorades.

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

No tenien més en comú que el fet de saber-se, mútuament.

 
[Musa 51: Relat inspirat per la proposta d’en Miguel: «La meua proposta és que t’inspires en una de les imatges que trobaràs al següent enllaç, per tal d’escriure un relat: http://lacolinanaranja.blogspot.com.es/p/imagenes.html?m=1». Després de visitar el blog, he escollit la imatge que acompanya el text i que es titula «Cesta (Ares – Octubre 2014)».]

Sóc un drac… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Tinc ulls de foc, escates de cocodril, dents de lleó, urpes d’àguila… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

M’agrada espantar els ramats, fer cridar les donzelles, prendre el pèl a cavallers enllaunats… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Podria convertir ciutats en cendres amb un esbufec, podria convertir Montserrat en un munt de grava amb un fi cop de cua… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

No sé què és el xampú, no m’he rentat mai les mans, tinc al·lèrgia al fil dental… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Quan em pica l’esquena arranco els pins més alts per utilitzar-los de fregall, quan faig turisme a les antípodes m’emporto de record tota la barrera de corall… Sí… I què? Això em converteix en un monstre?

Però abans de respondre… I vosaltres?

Si em poguéssiu haver no em tancaríeu en una gàbia? Si em poguéssiu trobar no em ficaríeu en un laboratori? Si sabéssiu a on visc no vindríeu a visitar-me amb armes plenes de bales?

Sí… I què? Això us converteix en uns monstres?

[Musa 31: Relat inspirat per la proposta de l’Anna Tomàs Mayolas: «drac, xampú, corall, fregall, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «The Dragon with The Girl Tattoo» i és de Milos Milosevic compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Decisió compromesa,
esbrinar quin cor primer
serà fendit per l’arquer
en l’amorosa contesa.

Ignorant, potser, tal volta
que per tres es tensa l’arc
que no juga per descart
la diana està resolta.

Equilàter fet perfecte
amb tres cors vius com a vèrtexs
meu, teu, seu, constant recerca,
un crit més per cloure el cercle.

I és Eros virginal
i Cupido juganer
el qui juga a fer d’arquer
ferint al mateix instant.

«Papa» diu un cor incrèdul
«Mama» crida un cor amb llàgrimes
un plor encadena tres ànimes
quan fa triblanc el mal brètol.

[Musa 20: Poema inspirat per la proposta d’en Salvador Riera: «(Sobre “L’essència del nus”) Intentar resoldre el problema que el juganer autor del poemari planteja a les pàgines 68 i 69». La imatge que acompanya el text és una fotografia de les pàgines 68 i 69 del llibre «L’essència del nus» d’en Salvador Riera.]

«:)»

I ja està? Això és tot?!

Nit de somni sense espelmes

Missatge indesxifrable

Dos punts i un parèntesis

Què vol de mi? Què vol dir?!

«Gira el mòbil»

De costat?

I tot de sobte pren sentit

Com una partitura sense notes

Com un violoncel·lista sense cordes

improvisant, en directe, a ritme de jazz

[Musa 17: Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes Argelich: «Un microrelat que comenci amb aquest signe “:)” i que acabi amb una paraula que acabi amb una “z”». La imatge que acompanya el text es titula «Jazz Cake» i és de Linda Marklund compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]