Dir el què vull dir-te… Sense dir-t’ho.

Asseguda a la fresca, sota l’ombra d’un pollancre frondós. Tanco els ulls i respiro a fons la brisa dels camps de secà, la pols de la terra en temps de sega, el bategar de les ales de les orenetes portant aliment pels pollets afamats que les esperen al niu.

Revetlla d’estiu. Encetarem la coca de fruites confitades que hem comprat a la pastisseria, recoberta de sucre, ens la menjarem a queixalades, en un vist i no vist, sense importar-nos a on cauen els pinyons ni els trossets d’ametlla cremada. Quan el sol s’amagui, començaran els focs d’artifici. Les estrelles adormides ni tan sols s’immutaran pels esclats de llum que intentaran fer-los la competència, en va. Els petits fragments de metall, estridències incandescents, cauran del cel reconvertits en guspires de cendra que tothom ignorarà.

Demà escombrarem. Demà ho escombrarem tot, quan ja no estiguem de festa.

 
[Musa 122: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa que ha acceptat participar en el projecte per segona vegada. La seva primera proposta va servir per inspirar un microrelat titulat «Culpable». La segona inspiració ha fet néixer el text que acabeu de llegir Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Estiu, fresca, revetlla, coca i festa». La imatge que acompanya el text es titula «Coca de sant Joan» i és d’Espencat compartida sota llicència de domini públic». Moltes gràcies pel suport, musa!]