Rere la sort, treball de formiga
invisible.

Rere l’èxit, hores de vigília
interminables.

Rere l’estrès, l’esquinç entre el doldre
i el voler.

Rere el somni, un any sabàtic
sens descans.

Rere la novel·la, una vida
per fi transcrita.

Objectiu complert.

[Musa 135: Divendres, últim dia de la setmana, dia de balanç (hehe). Tanquem la setmana amb una musa que també s’ha animat a repetir. En la primera ocasió, la inspiració va ser una fotografia que va permetre que nasqués un microrelat titulat «Demà i per sempre». Poema inspirat per la proposta de l’Antonia: «Estrès, any sabàtic, somni, novel·la, èxit». La imatge que acompanya el text es titula «Soft & dreamy» i és de Steve Wilson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies pel suport i la inspiració, musa! Bon cap de setmana a tots.]

Ja sé que no t’ho he dit mai. Ho sé i em declaro culpable. Culpable de ser covarda i etiquetar-me de valenta. Culpable d’abanderar-me de sincera i només dir-te mentides. Culpable d’haver-te fet creure que era l’algú que jo creia que tu volies que fos, en lloc de ser com no sabia que era.

Tenia por.

Vaig deixar que em fessin creure que era estranya, rara. Vaig creure’m que m’havia d’amagar, ocultar-me. Vaig tenir terror dels meus propis somnis, els vaig insultar per impossibles, els vaig esquarterar, ofegar, maltractar, apunyalar… Però ells van resistir, inamovibles, immortals.

Tenen ànima.

Els somnis no són més que l’anhel més profund del nostre esperit, maldant per ser viscut, però tampoc són menys. Els somnis, a voltes tan grandiloqüents, enormes i inabastables, no disposen de més eines que les nostres fràgils mans per ser reals, però tampoc de menys.

Tinc.

Tinc l’oportunitat de viure l’avui, en present. Tinc el moment que havia cercat, sense saber-ho. Tinc l’èxit i el fracàs dormint al meu costat, en una balança en equilibri perfecte de la qual jo sóc l’únic punt de suport. Tinc l’esperança i el desànim, tinc la perseverança i la mandra, tinc l’emprenedoria i l’atur, tinc el cor i la ment.

Em tinc a mi.

Avui ha arribat el moment de ser sincera, de dir-t’ho amb totes les lletres, de ser valenta, de creure’m el que intueixo que em corre per les venes i que em té una confiança cega per esdevenir real. En plaça pública faig acte de contrició, ho diré en veu ben alta perquè tothom ho sàpiga.

«Sóc escriptora!»

Ja està, ja ho he dit… Que els lectors s’apiadin de la meva ànima.

[Musa 86: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Les meves paraules com a musa: moment, oportunitat, èxit, esperança, perseverança. Les meves paraules tipus entorn… Emprenedoria i èxit! Perquè crec hem de ser positius i lluitar pels nostres somnis!». La imatge que acompanya el text es titula «Baby, I got your number…» i és d’Evil Erin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. I per això et deixo fer.

Deixo que les teves mans es perdin en les meves, que els teus braços m’envoltin per la cintura, que la teva boca conquereixi la meva. Que els teus llavis juguin amb el meu coll.

Et deixo fer sense retreure’t que fa tres mesos que ens veiem d’amagat i que continues sense voler trencar el prometatge que et lliga a una boda cada vegada més pròxima. De la qual jo no sóc la núvia.

I et deixo fer intentant oblidar que no estem ni a casa teva, ni a casa meva, sinó en una habitació d’un hostal barat de carretera. A on no es queden ni a dormir els camioners amb centenars de quilòmetres a l’esquena.

Et deixo fer permetent que la part més irracional del meu cervell prengui el control per moure’m com una titella que ja no vol saber quina música dansa. Moguda pels fils que incendies en la meva pell.

Deixo que avancis sense obstacles, que abaixis la guàrdia, que t’imaginis vencedor d’una guerra de la qual només pots sortir vençut. Ni tan sols intueixes la taràntula que et camina afamada per l’esquena camuflada entre els meus dits.

Sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit… I per això et deixo.

[Musa 73: Relat inspirat per la proposta de la Neus: «Et deixo una petita frase: I sé que, sense possibilitat de fracàs, no hi ha possibilitat d’èxit. (Si vols el “i sé que”, el pots treure!)». La imatge que acompanya el text es titula «Tarantula» i és de Jason Scragz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Era petita. Era una nena petita, de bolquers. Era una nena petita i dolça, petita com un pèsol i dolça com un anís. Era una nena a qui la gent acariciava les galtes, feia petons al front i deia: «Quina nena tan bonica!».

Era una nena entremaliada. Era una nena de cabells castanys als que un raig de sol tenyia amb reflexos d’or. Era una nena que es pensava que les erres s’escrivien com una «h» i que no hi podien haver lletres mudes. Era una nena que quan li preguntaven què volia fer responia, decidida i de sobte una mica seriosa: «Vull anar a col·legi!».

Era una nena vestida de noia que estudiava de sol a sol. Era una nena amb l’epítet de noia d’excel·lents i l’aval d’un fràgil full de notes impol·lut. Era una nena vestida de noia que sempre vivia en futur i s’escarrassava en present. Era una nena vestida de noia que quan li preguntaven què volia ser, de gran, responia seriosa: «Vull anar a la universitat».

Era una dona que havia oblidat la nena. Era una dona que havia après a ignorar somnis i a sobreviure, com tothom. Era una dona d’èxits amb una feina estable, un promès envejable, un casament a la vista amb una llarga llista de convidats, un pis de cent vint metres quadrats acabats de reformar i una hipoteca a quaranta anys. Era una dona que quan li preguntaven què més volia, a part de tot el que ja tenia… No sabia què respondre.

Era una vella que tornava a ser nena, de bolquers. Era una vella de pols tremolós a qui fins i tot havien d’ajudar per anar al bany. Era una vella que no podia caminar sola, que no podia menjar sola, que no podia respirar sola. Era una vella que quan la noia que la cuidava li preguntava què era el què més recordava, de la seva vida, responia amb ulls plens de llàgrimes: «Somnis, petita, recordo tots els somnis… Que no vaig viure».

 
[Musa 57: Relat inspirat per la proposta de l’Annia: «col·legi, universitat, feina, somni, èxits». La imatge que acompanya el text es titula «Somnis de nena» i és d’autoria pròpia.]