Diuen que fa molt i molt de temps, en un temps que tots els humans han oblidat, el primer angelet, el primer ratolí i la primera fada de les dents van arribar a un acord amb una nena que plorava perquè li havia caigut una dent: si els donava la dent i se n’anava a dormir, ells li farien un petit regal.

La nena va acceptar el tracte. Els va donar la dent i se’n va anar a dormir. Ells, amb la seva màgia, van convertir la dent en un regal i li van deixar sota el coixí. I encara li van fer un altre regal: que li cresqués una altra dent per substituir la que li havia caigut.

En despertar-se al matí següent, la nena va estar tan contenta amb el seu regal que ja no va tornar a plorar. I l’angelet, el ratolí i la fada van estar tan contents, en veure-la tan feliç, que van decidir que a partir de llavors deixarien regals a tots els nens del món a qui els caigués una dent.

I tot i que els humans han oblidat la història, els angelets, els ratolins i les fades de les dents continuen mantenint el seu pacte, perquè a ells no hi ha res que els faci més feliços que veure als nens contents.

Firmat: l’angelet, el ratolí i la fada de les dents.

[Nota: Conte inspirat per una pregunta de la Lara, publicada al Facebook de la seva mare, adreçada a un dels misteriosos éssers de les dents: «Per què necessites tantes dents? Què en fas de les dents dels nens?». La imatge que acompanya el text és «Light ball» de Beth Scupham, compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

La ignorància del savi o la saviesa del neci. Què prefereixes? M’assec a la taula del bar, al costat de la porta, amb la mirada fixa en el carrer. Els escombriaires desencantats netegen les llambordes a cop de mànega. Tan de bo… Última setmana de juliol. Rúfol. Els diaris es desperten amb la notícia d’un incendi de mil hectàrees en portada. Sembla que estigui a punt de ploure. He deixat les ulleres de sol i he agafat el paraigua. Potser no ho hauria d’haver fet. Dues roselles a les galtes, ulls violacis, pestanyes carregades de rímel. Somriu, somriu em dic. L’aigua netejaria massa. Massa. Prou.

[Musa 125: Última setmana de muses abans de vacances! Començo la setmana amb un relat inspirat per la proposta d’en Francesc Estival: «Hi havia una noia que buscava la felicitat. Això la tenia tant preocupada que va oblidar de somriure. Un dia es va trobar un amic que la va fer somriure i es va sentir…. feliç. Des d’aquell dia, quan vol sentir felicitat… somriu». La imatge que acompanya el text es titula «Splash 5» i és de Tony Hisgett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Diuen que quan ho trobis, ho sabràs, que la vida és una recerca i que el camí està ple de senyals que ens guien fins a un tresor que només nosaltres podem trobar. N’hi ha qui d’aquest tresor en diuen «felicitat», d’altres «riqueses sense fi», d’altres «viure a Nova York», d’altres «ànima bessona», d’altres… Aquest tresor té tants noms, i n’ha tingut tants de diferents al llarg de la història, que al final ja no se sap si som nosaltres que no sabem interpretar els senyals o si és el tresor en si qui està en perpètua crisi d’identitat.

Sigui com sigui, ell continua amagat, esperant ser descobert, i nosaltres continuem buscant-lo, esperant trobar vés a saber què. Acumulem anys i experiències intentant desxifrar-ne les coordenades exactes, ens posem màscares per simular ser qui no som mentre ens endinsem en territoris desconeguts del nostre interior, i del món exterior, i ens embarquem en vaixells carregats de veles sense atrevir-nos a sortir del port. Al final de la reserva de temps que algú, o ningú, ens va regalar, són pocs els qui abandonen el planeta amb la satisfacció d’haver trobat el tresor pel qual havien sospirat durant tota la seva existència.

Saps quina és la meva teoria? La meva teoria diu que el tresor sempre ha estat a la vista, perfectament visible, il·luminat per un focus de cinc mil watts. La meva teoria diu que sols necessites conèixer-te per poder-te reconèixer en el tresor que el teu cor anhela. I la meva teoria diu que allò que el teu cor anhela, sigui el què sigui… Ets tu.

[Musa 77: Relat inspirat per la fotografia de Vietnam que acompanya el text, obra d’en David Castejón.]

La noia mira el cursor que parpelleja davant dels seus ulls i dibuixa un somriure de felicitat. No és una noia guapa ni especialment intel·ligent. No faria girar el cap a ningú caminant pel carrer ni passaria de la primera prova del Gran Dictat.

Però és feliç.

És feliç delectant-se en el petit plaer de l’anticipació, recreant-se en el moment present en el que tot encara és possible. Podria escriure el correu electrònic. O no escriure’l. O podria escriure’l i no enviar-lo. O enviar-lo. Podria jugar a la imposició i fer-se la temorenca. O optar per un estil més atrevit.

Totes les possibilitats encara són possibles, no hi ha cap carta jugada sobre la taula…

 
Només un incís: ha deixat un pot d’aigua bullint als fogons de gas, amb un grapat d’arròs, i se n’ha oblidat.

[Musa 63: Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «moment, somriure, plaer, incís, atrevit». La imatge que acompanya el text es titula «Keyboard» i és de Jeroen Bennink compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]