Pessimisme. Pes i misme. Pres i míssil. Presoner alliberat per un atac de l’enemic.

Optimisme. Opt i misme. Or i mite. Olla atrapada al final de l’arc de sant Martí.

Explosió de realisme, no hi ha pressupost per fantasies. Arc de sant Martí dissolt per ordre governamental. Per a què serveix? Els set colors són obligats a partir peres, fugen amb desbandada pels vuit punts cardinals. A partir d’ara seran cinc, per a què vuit?

Vermell passió. Taronja aurora. Groc somriure. Verd muntanya. Blau oceà. Anyil nocturn. Violeta reial. El món se sumeix en la foscor. L’olla d’or, alliberada, no s’hi veu, no es mou. Els colors fan mitja volta al món. Col·lisió frontal a les antípodes, esclat esperança.

La claror, temorenca, treu el nas. Qui em vol?

 
[Musa 128: Últim dijous de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Mateo Piñol: «Claror, optimisme, foscor, pessimisme, esperança». La imatge que acompanya el text es titula «Dentro del arco iris» i és de Zyllan Fotografía compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per participar en el projecte, musa!]

M’arrossego en la foscor. A poc a poc. Mil·límetre a mil·límetre. Amb moc amb tanta lentitud que el meu moviment et passa desapercebut.

Però em moc.

Els meus braços s’estenen amb decisió a dreta i a esquerra mentre sortejo obstacles de veritat immòbils. Endinso els dits en la terra càlida i humida que m’envolta mentre el meu cap avança atret per l’olor del gessamí i l’escalfor remota d’un raig de sol.

Em moc.

El dia més impensat, t’adonaràs de la meva presència amb un ensurt. Pensaràs que és màgia de la barata, o de la cara, tant se val. Pensaràs que és millor ignorar-me. O atiaràs la teva fam insaciable de destrucció per arrencar-me. Sigui quina sigui la teva elecció, ja serà massa tard. Triïs el que triïs, jo ja seré. La meva existència, que avui no és més que un projecte en vies de construcció, llavors ja serà una realitat arrelada en els teus malsons més ocults.

I em continuo movent.

[Musa 67: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Pilar Argudo. La Pilar inaugurarà molt aviat un blog amb el nom d’«Herba de rajola», inspirat en aquelles herbes que busquen sortir com sigui per les poques escletxes que els permet el ciment. Molta sort en el nou projecte, Pilar!]

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, sóc jo, sóc l’André, sóc l’amant que et va abandonar, el poeta que va trencar la promesa de fer-te immortal, el marit que hauria pogut ser.

Davant de l’escriptori, davant del full en blanc, armat sols amb una ploma i amb la sang del meu cor com a únic tinter, assegut en aquella cadira vella de roure que mai no vas veure, ara m’adono del meu crim i em confesso culpable. Mai no et vaig permetre de traspassar el llindar de la meva existència, mai no et vaig permetre d’arrelar la teva vida en la meva vida. Perdut en un oceà de somiejos, et vaig convertir en una musa etèria i vaig matar la dona, vaig matar el fruit dels nostres dies, vaig matar el futur que hauria pogut néixer del teu ventre i que jo vaig ofegar en les teves pròpies llàgrimes d’agonia.

L’àlef de la nostra història és el principi i la fi dels nostres encontres furtius. Guerrillera de la vida, desafiant del teu fat, vas trobar-me quan més et necessitava, vas transformar-te en la riba segura a on descansar dels embats exhaustos del riu furiós que m’arrossegava fins el mar del meu destí i jo vaig bescanviar-te la pau i l’alegria dels teus besos per la foscor i la solitud de l’ostracisme dels teus pitjors malsons.

I ara aquí em veus, ara que ja no em pots veure, ni em pots sentir, ni et puc tocar, ara em faig càrrec de totes les culpes, ara que ja no hi ha perdó possible que pugui eixir dels teus llavis, ara que la filla que ni tan sols sabia que havíem tingut em sentencia amb la seva mirada d’or i em fulmina amb el mateix foc que brillava en les teves ninetes daurades. Ja no tinc opció de redempció, sóc mort en vida, sóc vida mentre ella no executi la sentència que anticipo freda i despietada. Per tu. Per ella. Per mi. Pel que hauríem pogut ser. Pel que mai no vam arribar a ser, per culpa meva.

Charlotte, Charlotte Elena, Charlotte Elena Moulin, Charlotte estimada, Charlotte perduda per sempre, encara que sigui impossible… Perdona’m.

 
[Musa 53: Relat inspirat per la proposta d’El Gargot Escola: «aleph, cadira, guerrillera, mar, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «mouser» i és de jenny downing compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Era negra nit en la ciutat de l’amor. Tothom dormia. O sospirava. O roncava entre els llençols com un animal en zel. El carrer estava desert i el vent gèlid n’escombrava els brins de llum. Només foscor. Només ombres. Només una silueta vista i no vista que fugia veloç del lloc dels fets.

Els fets. Al matí, quan la metròpoli es despertés, els fets serien els únics que tindrien importància. La taca de sang sobre l’empedrat del carrer, gairebé invisible pels ulls inexperts. L’escalfor perduda del cos inert. La teranyina de glaç sobre la barana del balcó i entre els barrots per on la víctima havia intentat fugir. Massa lenta.

Massa a poc a poc.

Però allò seria al matí i faltaven hores perquè el sol s’atrevís a despuntar per sobre de l’horitzó, faltaven hores perquè els seus tímids rajos hivernals es reflectissin sobre les aigües del riu en calma. L’assassina fugia veloç, emparada pel fred i la foscor. Recorria carrers i carrerons, s’esmunyia per túnels i passatges secrets. Buscava refugi en les teulades més altes i saltava d’edifici en edifici amb l’agilitat d’una molla elàstica. El seu tacte era tan fi que ni tan sols les pedres tenien consciència d’haver estat tocades per la seva pell de caixmir.

La silueta s’aturà davant del perfil de la catedral de Notre Dame. L’assassina alçà la mirada vers les gàrgoles que li feien babarotes des de façana i somrigué satisfeta per la cacera. La lluna resplendí durant un breu instant dins dels seus ulls daurats de gata despietada. A l’instant següent, la seva silueta s’havia tornat a fondre, sense deixar rastre, en l’espessor de la nit en calma.

[Musa 50: Relat inspirat per la proposta de la Su: «gata, negra-nit, ciutat, barana, riu (és que avui estic parisenca)». La imatge que acompanya el text es titula «Paris Sightseeing 089» i és de Steve Nagata compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]