— Torna’m la pilota!

I el germà gran fa que no, esclafeix a riure, la xuta al seu amic de l’escola.

— Torneu-me la pilota!

I el germà petit comença a córrer rere la bola blanca, amb la valentia de la inconsciència, ignorant el somriure de gall de corral que li dedica l’amic abans de tornar-la al seu germà.

— Torna’m la pilota o li diré al papa!

— Ui, el papa… Quina por!

— Li diré a la mama!

— Espera, que començo a tremolar!

Les amenaces del germà petit s’estavellen contra el germà gran com si fossin una pluja que cau del cel convertida en un xim-xim inofensiu que ni tan sols mulla, com si formessin part de la música d’una pel·lícula muda que algú mira per la televisió amb el volum abaixat. El germà gran agafa la pilota amb les mans, puja d’un salt al banc del parc, alça l’esfera estibant el braç enlaire, tan amunt que el seu germà petit no hi podria arribar ni amb un pal d’escombra.

— Ei, tu, tros de ganàpia! Torna-li la pilota al nostre germà! Ara!

La seva germana gran els observa des de l’altra punta del parc, amb les mans a banda i banda de la cintura, amb les galtes florides de clavells vermells, amb la força de la raó brillant als ulls. El germà gran baixa del banc, torna la pilota al germà petit, fa un senyal al seu amic per marxar del parc. Quines ganes que té, ell també, de ser gran.

 
[Musa 187: Per bé o per mal, sempre acabaràs trobant algú més gran que tu, hehe. Relat inspirat per la proposta de MLawye: «força, somriure, valentia, pluja i música». La imatge que acompanya el text es titula «street soccer» i és de mxmstryo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

Ho he sentit! Ho has sentit?! Escolta bé… Escolta bé! No ho sents?!

S’acosta!

Calla, no facis soroll, no respiris. Cada vegada està més i més a prop… No et pot sentir.

Convenç-te que no necessites oxigen. Convenç-te que ni tan sols necessites que la sang et circuli pel cos. No moguis ni un múscul, ni una parpella, ni un pèl moixí.

El desig sobtat per anar al bany és una il·lusió.

Converteix en confeti les ganes d’eixabuirar perquè l’últim que necessites és que un espetec sec l’adverteixi del punt exacte a on t’amagues.

Se’n va? No et deixis endur per l’eufòria!

Quantes batalles no s’han perdut per voler vendre els pollets abans de tenir els ous? Si vols fer qualsevol moviment, primer has de comprovar que el perímetre està assegurat. Treu el cap de l’amagatall, a poc a poc. Primer la punta d’una orella, estigues atent a qualsevol signe de perill. Després l’orella sencera. Després treu mig ull, després l’ull sencer.

No hi ha ningú. No et deixis emportar per primeres impressions!

Mira-t’ho bé. Inspecciona el camp de batalla amb deteniment, amb calma, sense pressa. Assegura’t que no hi és. Assegura’t que estàs sol i… Corre!

— Salvat!

— No pot ser! Es pot saber a on estaves amagat?!

Ara sí. Ara sí et pots proclamar campió de la batalla ancestral: que el teu germà gran perdi dues vegades seguides a l’amagada és tota una revolució!

 
[Musa 72: Relat inspirat per la proposta de la Sandra: «eufòria, oxigen, revolució, confeti, desig». La imatge que acompanya el text es titula «Shy» i és de Umberto Salvagnin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]