Llas, fatigat, extenuat, trinxat, rendit. Tants sinònims com trobaria, tants sinònims com es quedarien curts per transcriure el cansament que em té garratibats tots i cadascun dels músculs del cos.

M’he deixat caure al mig del rebedor sense ni tan sols tancar la porta, com un titella sense fils, com un fantasma sense esperit reconvertit en un trist llençol. El lloro que em van regalar sense ensinistrar repeteix des del celobert la previsió meteorològica que deu haver sentit al televisor de la veïna del cinquè segona: «Ruixats a mitja tarda, previsió de tempestes, recordin d’assegurar finestres i porticons».

Poc m’importa. Sóc un roc, una pedra, una estàtua inanimada. Per mi pot entrar la pluja o un escamot de lladres anhelosos de furtar tot el que trobin al seu pas: més enllà del lloro i del meu cos inert, poc més es podran endur. Volia lluir abdominals, he acabat convertit en el pallasso del gimnàs. En la següent edició del diccionari il·lustrat, al costat de la paraula riota hi posaran el meu retrat.

L’ocell continua xerrotejant. Estic massa exhaust per anar a comprar. Aquest vespre, per sopar, pollastre casolà.

[Musa 169: Aparteu les bestioles! Avui un relat inspirat per la proposta d’en Joan Lluis Sagués: «Llas, furtar, ensinistrar, lluir, casolà». La imatge que acompanya el text es titula «the idea of bed sheets came from white rose petals: san francisco (2011)» i és de torbakhopper compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, musa!]