La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.

Ella era l’única culpable.

Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.

Sols ella restava.

La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.

Sols ella.

[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]

Creia que tot podia ser resolt a cop d’espasa, des de dracs imaginaris, de set caps i amb alè de foc, fins a bombes caigudes del cel, capaces amb la seva màgia de convertir qualsevol edifici en cendres en pocs segons.

Mentre els seus pares omplien formularis incomprensibles, ell corria d’una punta a l’altra del carrer a on havia viscut tota la vida, sortejant piles de runa i columnes de fum, perseguint els amics que l’atiaven a atrapar-los rugint com bèsties mitològiques sorgides de les llegendes més obscures de la humanitat.

— Sóc sant Jordi, el cavaller!

I l’epítet se subratllava brandant el tros de pal que en la seva imaginació transmutava en una arma afilada d’acer resplendent. Els seus amics el desafiaven amb ganyotes que li feien més riure que angúnia i ell els responia amenaçant-los amb paraules incomprensibles que havia sentit dir als soldats .

— Us esbudellaré de viu en viu, escòria insalubre! Recompteu-vos, rates de claveguera! Obeïu si no voleu que les entranyes dels vostres fills serveixin d’aliment pels nostres gossos!

I reien. Saltaven sobre les pedres del que havia estat la seva escola, sobre les pedres del que havia estat el mercat a on el poble feia vida, sobre les pedres de l’hospital que tantes vides havia salvat. Saltaven i reien. I mentrestant, en la distància, una dona cridava.

[Musa 108: El text d’avui ve inspirat per una musa que s’ha animat a repetir. El primer relat que em va inspirar era ple de llum i es titulava «No molesteu: escriptora escrivint». El text d’aquest dijous, en canvi, ha nascut recobert de cendres. Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «Espasa, formulari, pedra, angúnia, dona». La imatge que acompanya el text es titula «Albion_Chevalier_Medieval_Sword_09» i és de Søren Niedziella compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, Magda.]