Saps que t’observen, però no ho saps en realitat. Els teus pensaments estan absents, tan llunyans com les puntes de la llarga cabellera que et reposa sobre el pit accelerat i es perd més enllà de l’enquadrament de la càmera.

Mires, amb les parpelles gairebé closes, del tot, però no veus. La teva ment no nota el fred del migdia de principis de desembre, no sent la calidesa dels tímids raigs de sol que entren per la finestra i il·luminen l’habitació amb gosadia. Has oblidat les paraules dels llibres que atresores a les prestatgeries de la cambra, mil cops rellegits, no recordes els títols de les cançons que guardes al mòbil, ni perquè et van agradar les seves notes, ni si les vas escollir per la melodia o pels mots amagats entre els acords tocats a ritme de jazz. L’habitació fa olor d’avet de Nadal, encara per decorar, de torrons de xixona acabats de treure de l’embolcall, de capses amb ornaments carregats de pols, des de l’any passat. Tens els llavis tancats, la boca seca, però no necessites aigua, no necessites… Necessitar és un verb que les teves neurones han deixat de processar.

No necessites. Res.

 
[Musa 189: Donem la benvinguda al dijous amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la unfulfilled desires. Gràcies per la inspiració fotogràfica, musa!]