Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

Omplo maletes, buido armaris, omplo bosses, buido prestatges, omplo il·lusions, buido records, omplo esperances, buidor pors.

Me’n vaig.

Tanco amb clau de ferralla la porta del pis a on he viscut els últims set anys de la meva existència, miro per última vegada les parets enguixades de blanc que han estat testimonis muts de la rutina dels meus turments, m’allunyo dels vidres gèlids de les finestres sobre els quals he col·locat les mans tantes vegades amb el foll desig de trepitjar l’horitzó que veia més enllà.

Me’n vaig, més enllà.

Algun dia tornaré. No és un potser, és un segur.

Algun dia tornaré, però ja no seré jo.

 
[Musa 152: Relat inspirat per la proposta de la Jauma I: «Algun dia tornaré». La imatge que acompanya el text es titula «Suitcase» i és de Hajime Nakano compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Van dir que el volien tenir a prop per sempre i per això li van construir una columna de pedra, de quaranta-sis metres d’altura, i el van comminar a enfilar-se al capdamunt amb una torxa encesa en una mà, una cadena trencada en l’altra i una estrella al front. Aguantant-se sobre el peu esquerra, amb les ales esteses per mantenir l’equilibri, amb la vista fixa més enllà dels límits de la ciutat de les llums. El geni de la llibertat, de cos eteri, va sentir com les mans càlides dels humans que el veneraven li recobrien la figura amb un vestit d’or fi que refulgia sota la inclemència d’un sol sense núvols i s’enduria en pocs minuts.

— Assegura’t de comprovar que l’horitzó desperta ple de vida en cada nova albada.

Els humans van baixar del capitell a on l’havien encimbellat i el van deixar sol amb la seva tasca. Immortal, el geni va complir amb la seva responsabilitat amb la diligència d’un soldat ras davant del portal que li han encomanat guardar, sense parpellejar. Dia rere dia comprovava l’horitzó, calibrava l’espessor de les bromes per determinar si era o no necessari aixecar la veu d’alarma, es relaxava en la posta. S’imaginava observat per milers d’ulls que respiraven tranquils en comprovar que mantenia la vigilància inalterable, s’imaginava avantguarda d’un exèrcit amatent al més mínim gest del seu rostre per sortir en la defensa de la ciutat.

El dia que un núvol de foscor va alçar-se en l’horitzó, el matí que va voler alertar del perill de la tempesta de tenebres que amenaçava la ciutat, es va descobrir captiu de la seva pròpia efigie. Ningú no es va adonar dels gestos desesperats sota la màscara immutable. En realitat… Feia anys, feia dècades, que tothom l’havia oblidat.

 
[Musa 142: El segon text de la setmana és un relat inspirat per la fotografia de «El geni de la llibertat» de la plaça de la Bastilla de París que acompanya el text, obra de la Maria Sala. Moltes gràcies per aquesta proposta viatgera, musa!]