Els seus peus deambulen sense nord entre les atraccions del parc. El passeig la porta de la talaia a la sínia, de la sínia a l’avió, de l’avió als cavallets que donen voltes sense parar, sense moure’s de lloc.

Aixeca la vista i es veu a ella mateixa, de petita, reconvertida de nou en una nina de rínxols daurats, dreta dins de la cistella de la Talaia que, de mica en mica, enfila entre núvols el camí cap al cel, amb Barcelona als seus peus, cada vegada més àmplia, cada vegada més menuda. El seu pare al seu costat, la rodeja amb un braç per les espatlles mentre amb l’altre, estès, assenyala el mar com si fos l’estàtua de Colom del final de les Rambles. «El mar, la llibertat» diu en veu alta. «El mar, la llibertat» repeteix amb un sospir, acotxant-la contra l’escalfor del seu cos, fent-la sentir com el seu tresor més preuat. «El mar, la llibertat» mentre la cistella, metàl·lica, llampant, de color groc llimona, baixa lentament de les altures, els allunya de l’aire, els fa tornar a tocar de peus a terra.

— El mar, la llib…

La seva veu es trenca, com ahir es va trencar la del seu pare, empresonat des de feia mesos en una habitació d’hospital des d’on era impossible veure el Mediterrani. La veu, feta bocins, cau a terra. Cau la seva ànima. Cau el seu cos. I plora, llàgrimes de sal, orfes de mar.

[Musa 191: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per la proposta de la Laura Clemente: «Llibertat, passeig, cel, camí, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Tibidabo de Barcelona: Talaia, sínia i cavallets» i és d’autoria pròpia. Feliç dia a tots els qui avui féu pont… I als que no, també.]

Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell ancià que ara marxava de l’hospital caminant! Ell estava a la tercera planta, i l’ancià estava travessant l’aparcament de l’hospital a l’alçada del carrer, però n’estava convençut: amb aquell cap arrugat com una pansa a on només hi brillaven quatre pèls, i aquella cicatriu de mitja lluna a la galta, el seu rostre era del tot inconfusible.

— Disculpi’m. Haig de sortir un moment.

— Però, doctor…

— Torno de seguida!

Va abandonar el pacient a mitja auscultació i va arrencar a córrer cap a l’ascensor. Quan les portes es van obrir i va descobrir que l’aparell anava més ple que en un centre comercial en dia de rebaixes, va canviar de ruta i es va llençar escales avall, saltant els graons de tres en tres. Va arribar a la porta de l’hospital en un temps rècord, però l’ancià ja havia arribat al final de l’aparcament i s’encaminava decidit cap a la parada de l’autobús.

— Aturi’s! Vostè, aturi’s!

Com si no el sentís, l’ancià va fer un gest a l’autobús que s’acostava i es va treure l’abonament de transport de la butxaca dels pantalons. El doctor va reemprendre la cursa.

— No! Esperi’s! No se’n pot anar!

El bus va obrir les portes i el doctor va veure amb impotència com l’ancià hi pujava sense poder fer res per evitar-ho. Quan les portes es van tancar i el bus es va reincorporar a la circulació, el doctor va maleir tots els ancestres d’aquell babau. Algun es devia apiadar de la seva mala fortuna, perquè el bus es va veure obligat a aturar-se per culpa d’un semàfor en vermell i el doctor es va llençar sobre la porta del vehicle com si li anés la vida.

— Obri! Obri! Obri li dic! Sóc metge i s’està enduent un dels meus pacients! Obri immediatament si no vol que avisi la policia!

El conductor va accionar la palanca d’obertura i el doctor va entrar en estampida a dins del vehicle. Va anar directe al seient a on hi havia l’ancià que havia estat perseguint i el va arrossegar fora de l’autobús.

— Ja en començo a estar fart d’aquest joc!

— Ho sento, doctor, em sap greu…

— Quantes vegades li he de dir que vostè està mort?! Mort!

— Ho sento, doctor, és que se m’oblida i…

— Què vol, presentar-se a casa i donar un ensurt de mort a la seva família?! Va, passi cap al dipòsit!

L’ancià va emprendre capcot el camí de retorn a l’hospital mentre el doctor intentava recuperar l’alè. Qui li hauria dit quan estudiava que li portarien més feina els morts que els vius?

[Musa 68: Relat inspirat per la proposta d’en Mercuri: «Has d’inspirar-te o utilitzar el següent fragment: «Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell home que ara marxava de l’hospital caminant.»». La imatge que acompanya el text es titula «Conjoined Raisin» i és de Kurt Nordstrom compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Amb un cop de ratolí
sembla que et tingui aquí.

Pren-t’ho tot amb molta conya
No ho veus? Sóc de la broma!

Si intentes fer l’animal
al final sempre prens mal.

Per espantar de valent
t’has de rentar bé les dents.

Ja és hora d’anar al llit
a tothom… Molt bona nit!

 
 
[Musa 27: Auca inspirada per les cinc fotografies del drac Drakis que acompanyen el text, enviades per la Sílvia Romero.]

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]