Creus que és impossible
però no és impossible:
simplement, t’ho has de creure.

Creure que la imaginació és una arma de construcció massiva
de futurs que no haurien estat factibles
sense la teva existència.

Creure que l’amor és la força gravitacional al voltant del qual gira la humanitat,
malgrat que els noticiaris s’entestin
a desmentir-ho.

Creure que l’humor és la clau que pot obrir una escletxa de llum
en tots els problemes irresolubles
que t’assalten l’ànima.

Creure que el terror no és més que un senyal d’alerta
que et recorda que tot requerirà un esforç,
però que tot valdrà la pena.

Només hi ha una cosa impossible:
allò que tu creguis que ho és,
crac.

 
[Musa 111: Arribem al dimarts amb un poema inspirat per la proposta de la Marta: «Humor, terror, imaginació, crac (adjectiu per una persona), amor». La imatge que acompanya el text es titula «Debo saber cuando parar» i és de Síndrome feliz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! ]

La tinc! La tinc! Per fi! Per fi! Per fi!

No us ho creure (jo no m’ho creuria), però de veritat us ho dic: he aconseguit una musa!

La tinc aquí, al meu costat. No la veieu? No la llegiu? No la sentiu? No noteu com les paraules que ara escric estan tenyides amb una llum que no tenien ahir a les dues de la matinada quan escrivia amb els ulls plens de lleganyes? No percebeu la inspiració que fa que se us acceleri al cor? No us veieu arrossegats a llegir sense redempció possible aquests mots que evoco tal i com ragen sobre la pàgina en blanc?

És clar que sí!

S’han acabat les correccions eternes, les revisions sobre revisions, la reescriptura del text ja reescrit que s’hauria de tornar a reescriure perquè la reescriptura anterior no havia resultat en una reescriptura de profit.

Més important: s’ha acabat pensar en vosaltres!

A la piiip la tirania del lector. A partir d’ara només escriuré el què a mi em surti dels piiip i vosaltres ho llegireu pels meus piiip piiip. Sabeu per què? Perquè gràcies a la piiip musa, ara no tindreu més remei que reverenciar totes i cadascuna de les piiip paraules que surtin del meu piiip teclat!

Guanyaré tots i cadascun del premis de renom que s’han de guanyar en aquest piiip país perquè et tinguin en compte els piiip sense nom a qui has d’engalipar si vols guanyar-te la vida escrivint. Guanyaré el Nobel. I la Champions. I per què no? També el Roland Garros!

Només tinc un dubte… Quants cops a la setmana s’ha de regar una piiip musa perquè no es mori?

[Musa 94: Relat inspirat per la proposta d’en Josep Maria Rebés: «Ser musa és si fa no fa com expirar el mateix aire que tu necessites respirar, però de vegades també el que tu no esperes trobar». La imatge que acompanya el text es titula «Musa Maurelli» i és de Serres Fortier compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

IDEA MARC

Quatre jubilats que viuen junts. Van fugir de la residència de la tercera edat a on els havien tancat els seus fills i ara viuen d’okupes al pis d’estudiants d’un dels seus néts.

 
PERSONATGES

ANNA – Àvia d’aspecte afable, esquena encorbada, cabells blancs amb una llarga trena que li arriba fins a la cintura. Vestida amb una camisa de color llampant i uns pantalons amples de color negre. Porta una càmera de fotos antiga (amb rodet fotogràfic).
Tic => Fa una foto cada tres passes. Porta una bossa de plàstic penjada al braç plena de rodets fotogràfics de recanvi i es passa l’estona canviant i tornant a canviar el rodet.

ROSER – Àvia vestida de roquera, amb ulleres de sol i cabells punkies molt curts. Va amb una cadira de rodes i sempre té un granissat de maduixa entre les mans que beu amb una palleta.
Tic => No deixa mai de xumar per la palleta. Si se li acaba el granissat, es posa a plorar com una nena petita.

PERE – Avi escardalenc, calb, vestit amb uns pantalons enormes que li van molt grans i que s’ha d’aguantar amb uns tirants perquè no li caiguin. Els pantalons li van tan grans que és el lloc perfecte per guardar-hi de tot, és com si portés la casa a sobre (com una espècia de butxaca màgica d’en Doraemon).
Tic => Es va donant cops amb una pinta al cap dient «creixeu, creixeu» i es va passant la mà pel cap per comprovar si els cabells ja han crescut.

CÈLIA – Àvia vestida amb jersei blanc de llana i faldilla negra gruixuda fins més avall dels genolls. Porta cabells blancs ondulats fins a les espatlles, amb un pentinat que sembla acabat de sortir de la perruqueria (en realitat és una perruca). Duu ulleres de cul de got i s’ha d’acostar molt per poder llegir les coses. Porta una bossa negra al braç esquerre plena fins dalt de mapes i plànols i a la mà dreta duu un bastó amb adhesius de tots els racons del món (com les que es posaven a les maletes de viatges).
Tic => Quan té calor, es venta amb la perruca i se la torna a posar.

PASTISSERA – Noia vestida amb camisa i barret de pastisser de color groc i pantalons i davantal negres. S’està darrere de la barra de la pastisseria llimant-se les ungles.

DOS FIGURANTS

INTERIOR – PASTISSERIA – DIA

L’escenari és una pastisseria. Es veu un mostrador protegit amb un vidre ple de pastes, cadascuna amb un cartellet blanc a on s’hi pot llegir el nom i el preu: croissants, coulants, ensaimades,… Al darrere del mostrador hi ha diversos cistells amb diferents tipus de barres de pa: baguettes, pans de quilo,… Davant del mostrador hi ha una petita taula amb tres cadires.

La pastissera està darrere del mostrador de la pastisseria: està molt concentrada llimant-se les ungles. Entren els quatre jubilats. La Cèlia és la primera d’entrar, està mirant de molt a prop un mapa que té desplegat davant de la cara, al seu darrere entra l’Anna amb la càmera de fotos penjada al coll i finalment en Pere empenyent la cadira de rodes a on hi ha asseguda la Roser. La pastissera es col·loca la llima d’ungles darrere de l’orella en veure’ls arribar.

CÈLIA
(AIXECA LA MIRADA DEL MAPA QUE TÉ ENGANXAT A LA PUNTA DEL NAS) Tatxan! Ja hem arribat a la pastisseria! (PLEGA EL MAPA I EL GUARDA A LA BOSSA. ES TREU LA PERRUCA DEL CAP I ES VENTA UN PARELL DE COPS) Uf! Quina calor que fa aquí dins! (ES TORNA A COL·LOCAR LA PERRUCA I S’ACOSTA AL MOSTRADOR A ON HI HA LES PASTES)

ANNA
Oh! Quina pastisseria més bonica! (COMENÇA A FER FOTOS AMB LA CÀMERA A TORT I A DRET)

PERE
(ESBUFEGANT) Roser, estaria bé que et posessis a règim: peses com si ja estiguessis a dins del taüt!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA D’ENFADADA. LA PALLA FA SOROLL DE BUIT, SACSEJA EL GOT DE PLÀSTIC, S’ADONA QUE ESTÀ BUIT I COMENÇA A PLORAR) Buaaaaaaaah!

ANNA
(GIRA LA CÀMERA CAP A LA ROSER AMB UN SOMRIURE) Somriu a l’ocellet (EL DISPARADOR FA SOROLL D’ENCALLAT I S’APARTA LA CÀMERA DE DAVANT DE LA CÀRA) Mecagum en Kodak! Sempre se m’acaba el rodet en el moment més interessant (DEIXA LA BOSSA DE PLÀSTIC SOBRE LA TAULA, EN TREU UN RODET DE RECANVI I OBRE LA CÀMERA PER CANVIAR-LO)

PERE
(ACOSTA LA CADIRA DE RODES DE LA ROSER FINS A LA TAULA) No ploris… Ara ho arreglem, ara ho arreglem… (TREU UNA PETITA CAIXA DE MADUIXES DELS PANTALONS, UNA BOSSA DE PLÀSTIC TRANSPARENT PLENA DE GEL I UNA BATEDORA: POSA TOTS ELS INGREDIENTS A DINS LA BATEDORA, L’ENDOLLA, ACCIONA L’INTERRUPTOR, L’APAGA I TORNA A OMPLIR EL GOT DE PLÀSTIC DE LA ROSER) Ja està!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA DE FELICITAT)

ANNA
(HA ACABAT DE CANVIAR EL RODET DE LA CÀMERA. ES GIRA TRIOMFAL CAP A LA ROSER I S’ADONA QUE LA DONA JA HA PARAT DE PLORAR. DECEBUDA) Oh! Ja m’ho he tornat a perdre!

En Pere torna a guardar tots els trastos a dins dels pantalons.

CÈLIA
(TÉ EL NAS ENGANXAT AL VIDRE DEL MOSTRADOR I ASSENYALA UNA DE LES SAFATES) Què hi diu aquí? Xuclant? Qui l’ha xuclat?

PASTISSERA
Xuclant, no: «coulant». Està fet de xocolata.

CÈLIA
(IL·LUSIONADA) Xocolata belga?

PASTISSERA
No, de Girona.

CÈLIA
(DESIL·LUSIONADA, MIRA LA RESTA DE COSES QUE HI HA PER VENDRE I ASSENYALA UNA CISTELLA DE BARRES QUE HI HA DARRERE DEL MOSTRADOR) Aquelles barres de pa d’allà, són baguettes?

PASTISSERA
Sí.

CÈLIA
(ENCARA MÉS IL·LUSIONADA QUE ABANS) De França?

PASTISSERA
Del nostre forn.

La Cèlia es mira desil·lusionada la pastissera com una nena petita a punt de plorar. L’Anna li fa una foto. La Cèlia recupera la dignitat, s’asseu en una de les cadires, treu un dels mapes de la bossa, el desplega i s’hi amaga al darrere perquè l’Anna no la pugui continuar fotografiant. La Roser continua xuclant el seu granissat.

PERE
No hem vingut pel pa. (S’ACOSTA AL MOSTRADOR IL·LUSIONAT, AL MATEIX TEMPS QUE ES PASSA LA MÀ PEL CAP SENSE CABELLS) He sentit a dir que hi ha un tractament meravellós pel cabell: voldria un pot de crema capil·lar.

PASTISSERA
Només tenim crema catalana.

L’Anna es va girant cap al Pere i cap a la pastissera per fer-los fotos com si es tractés d’un partit de tennis.

PERE
Oh, m’és igual si és catalana o espanyola, independentista o unionista. L’únic que vull és que em faci créixer els cabells.

PASTISSERA
Cremada?

PERE
M’ha vist cara d’ignorant? Què vol, que em posi cendres al cap?

PASTISSERA
(AGAFA UN POT DE DINS DEL MOSTRADOR, A ON HI HA ESCRIT «CREMA» AMB LLETRES GRANS, I EL POSA SOBRE EL TAULELL) Seran quinze euros.

PERE
(TREU UNA PETITA CAIXA FORTA DE DINS DELS PANTALONS, L’OBRE AMAGANT-NE LA COMBINACIÓ AMB LA MÀ, EN TREU QUINZE EUROS I LA TORNA A TANCAR) Aquí té (DÓNA ELS BITLLETS A LA PASTISSERA I TORNA A GUARDAR LA CAIXA FORTA A DINS DELS PANTALONS)

PASTISSERA
(DÓNA EL POT DE CREMA A EN PERE) Aquí té el pot de crema. Si passa al final de la pastisseria, la meva companya sortirà de seguida a atendre’l.

S’obre el pla. Es veuen tres assecadors de perruqueria al final de la pastisseria. Dos dels assecadors estan ocupats per dos homes calbs, amb bates de perruqueria fins als peus, que tenen a les mans pots similars als d’en Pere (un amb el nom de «Xocolata» i l’altre «Nata») i que tenen els caps untats: un amb xocolata i l’altre amb nata.

PERE
(S’ASSEU IL·LUSIONAT AL DAVANT A LA BUTACA DEL TERCER ASSECADOR I SALUDA ELS ALTRES DOS HOMES) Hola (ES TREU UNA PINTA DELS PANTALONS I COMENÇA A DONAR-SE COPS AL CAP AMB LA PINTA) Creixeu, creixeu,…

L’Anna vol fer una foto als tres homes i el disparador torna a fer soroll d’encallat.

ANNA
No pot ser! Sempre se m’acaba en el moment més interessant! Mecagum en Kodak…

[Musa 79: Exercici final del curs «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch» impartit per en Pep Bras a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Dear Inge in the local bakery» i és de storebukkebruse compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Amb un cop de ratolí
sembla que et tingui aquí.

Pren-t’ho tot amb molta conya
No ho veus? Sóc de la broma!

Si intentes fer l’animal
al final sempre prens mal.

Per espantar de valent
t’has de rentar bé les dents.

Ja és hora d’anar al llit
a tothom… Molt bona nit!

 
 
[Musa 27: Auca inspirada per les cinc fotografies del drac Drakis que acompanyen el text, enviades per la Sílvia Romero.]