Amb un globus d’aire càlid
trenquem cadenes de gel
fugim de petrificats presents
anhelem acariciar els estels.

Amb un globus d’aire càlid
inflem d’esperança els somnis
omplim d’il·lusió els pulmons
xerrotegem sense cap negoci.

Amb un globus d’aire càlid
buidem l’ànima de pors
sentim el futur a frec de pell
recordem amb urpes d’un bru ós.

Amb un globus d’aire càlid
reescrivim fins l’inamovible.
Amb un globus d’aire càlid
totes les hipòtesis possibles.

 
[Musa 116: Des que vaig començar el projecte de les dues-centes muses, m’heu enviat tot tipus de propostes: paraules, frases, paisatges, blogs, emoticones,… Però crec que encara ningú no m’havia enviat mai una casa (hehe). El poema d’avui està inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la MPilar Navarro: «És una foto de la Carboneria, una casa okupa al barri de Sant Antoni que van fer tancar fa més d’un any. La façana és un mural per la utopia». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Il·lusa de… D’il·lusió? No, d’il·lusions no.

Il·lusa de tòtila, encara que no rimi. Il·lusa d’esperances trencades, de somnis incinerats, de contes sense final feliç; sense ni tan sols final. Il·lusa de vespres consumits en espera eterna, amb un paquet de tabac rere l’altre. Il·lusa de les creuen que l’autobús bo encara ha d’arribar i cada dia, a la mateixa hora, s’asseuen a la parada per esperar-lo. Il·lusa dels que agraden als poca-soltes a qui agraden les il·luses.

Saps què? Il·lusa tu, idiota.

[Musa 98: Bé… Hi ha dies que les muses porten relats amables i d’altres en els que… Bé… Les lletres no es mostren gaire… Ehem… «Col·laboradores» (hehe). Arribem a l’equador de la setmana! El relat d’avui està inspirat per la proposta de Sapere Aude!: «Vespre, tabac, il·lusions, autobús, poca-solta». La imatge que acompanya el text es titula «Incense smoke against a black sky» i és de Vanessa Pike-Russell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Vigileu amb les lletres que us portin les muses: n’hi ha que tenen males puces.]

«Demà.» Dic el mot i la boca se m’omple de joia i els ulls se m’inunden de llàgrimes. Llàgrimes d’emoció i d’alegria i de bons auguris. Llàgrimes forjats en els tres-cents seixanta-quatre dies d’espera que he recomptat un a un amb el desig de tornar-te a veure.

«Demà.» I ho dic i gairebé encara no m’ho crec. I ho repeteixo i segueixo sense creure-m’ho. I ho escric, i ho crido als quatre vents, i ho xisclo des de totes les finestres de la casa perquè tothom ho sàpiga.

«Demà!» És possible? De debò? No m’enganyes?!

«Demà…» I torno a mirar al calendari i sé que sí, que és veritat, que avui és avui i que demà serà demà, que no hi ha marge d’error possible, que el temps sempre traïdor per un cop juga al meu favor, que ell farà que demà sigui demà, que el sol es pondrà avui, que la lluna brillarà en el cel, que les estrelles em picaran l’ullet còmplices dels meus somnis impossibles i que d’aquí a unes hores…

D’aquí a unes hores serà demà.
Feliç Sant Jordi!

[Musa 60: Relat inspirat per participar a la setena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Demà», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya és una foto del Drac Alat, mascota de Sant Jordi de VullEscriure, i és d’autoria pròpia.]