M’arrossego en la foscor. A poc a poc. Mil·límetre a mil·límetre. Amb moc amb tanta lentitud que el meu moviment et passa desapercebut.

Però em moc.

Els meus braços s’estenen amb decisió a dreta i a esquerra mentre sortejo obstacles de veritat immòbils. Endinso els dits en la terra càlida i humida que m’envolta mentre el meu cap avança atret per l’olor del gessamí i l’escalfor remota d’un raig de sol.

Em moc.

El dia més impensat, t’adonaràs de la meva presència amb un ensurt. Pensaràs que és màgia de la barata, o de la cara, tant se val. Pensaràs que és millor ignorar-me. O atiaràs la teva fam insaciable de destrucció per arrencar-me. Sigui quina sigui la teva elecció, ja serà massa tard. Triïs el que triïs, jo ja seré. La meva existència, que avui no és més que un projecte en vies de construcció, llavors ja serà una realitat arrelada en els teus malsons més ocults.

I em continuo movent.

[Musa 67: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Pilar Argudo. La Pilar inaugurarà molt aviat un blog amb el nom d’«Herba de rajola», inspirat en aquelles herbes que busquen sortir com sigui per les poques escletxes que els permet el ciment. Molta sort en el nou projecte, Pilar!]