La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.

Ella era l’única culpable.

Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.

Sols ella restava.

La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.

Sols ella.

[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]

Els seus peus deambulen sense nord entre les atraccions del parc. El passeig la porta de la talaia a la sínia, de la sínia a l’avió, de l’avió als cavallets que donen voltes sense parar, sense moure’s de lloc.

Aixeca la vista i es veu a ella mateixa, de petita, reconvertida de nou en una nina de rínxols daurats, dreta dins de la cistella de la Talaia que, de mica en mica, enfila entre núvols el camí cap al cel, amb Barcelona als seus peus, cada vegada més àmplia, cada vegada més menuda. El seu pare al seu costat, la rodeja amb un braç per les espatlles mentre amb l’altre, estès, assenyala el mar com si fos l’estàtua de Colom del final de les Rambles. «El mar, la llibertat» diu en veu alta. «El mar, la llibertat» repeteix amb un sospir, acotxant-la contra l’escalfor del seu cos, fent-la sentir com el seu tresor més preuat. «El mar, la llibertat» mentre la cistella, metàl·lica, llampant, de color groc llimona, baixa lentament de les altures, els allunya de l’aire, els fa tornar a tocar de peus a terra.

— El mar, la llib…

La seva veu es trenca, com ahir es va trencar la del seu pare, empresonat des de feia mesos en una habitació d’hospital des d’on era impossible veure el Mediterrani. La veu, feta bocins, cau a terra. Cau la seva ànima. Cau el seu cos. I plora, llàgrimes de sal, orfes de mar.

[Musa 191: El primer text d’aquesta setmana és un relat inspirat per la proposta de la Laura Clemente: «Llibertat, passeig, cel, camí, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Tibidabo de Barcelona: Talaia, sínia i cavallets» i és d’autoria pròpia. Feliç dia a tots els qui avui féu pont… I als que no, també.]

En un somni inabastable
volava
sense temences ni son
com
si la vida fos la torna
una ploma
com si tot fos una broma
com si no existís la mort
com si tot fos una sort
volava com una ploma.

 
[Musa 166: Si la setmana passada començava amb un cabdelló de nivell u, aquesta setmana l’inauguro amb un cabdelló de nivell dos. Poema inspirat per la proposta d’en Josep Pedrals de combinar accents versals masculins i femenins. La imatge que acompanya el text es titula «I’m Bound for Movin’ On….» i és de Tony Fischer compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta!]

Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.

Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.

Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.

Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.

 
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]

Van dir que el volien tenir a prop per sempre i per això li van construir una columna de pedra, de quaranta-sis metres d’altura, i el van comminar a enfilar-se al capdamunt amb una torxa encesa en una mà, una cadena trencada en l’altra i una estrella al front. Aguantant-se sobre el peu esquerra, amb les ales esteses per mantenir l’equilibri, amb la vista fixa més enllà dels límits de la ciutat de les llums. El geni de la llibertat, de cos eteri, va sentir com les mans càlides dels humans que el veneraven li recobrien la figura amb un vestit d’or fi que refulgia sota la inclemència d’un sol sense núvols i s’enduria en pocs minuts.

— Assegura’t de comprovar que l’horitzó desperta ple de vida en cada nova albada.

Els humans van baixar del capitell a on l’havien encimbellat i el van deixar sol amb la seva tasca. Immortal, el geni va complir amb la seva responsabilitat amb la diligència d’un soldat ras davant del portal que li han encomanat guardar, sense parpellejar. Dia rere dia comprovava l’horitzó, calibrava l’espessor de les bromes per determinar si era o no necessari aixecar la veu d’alarma, es relaxava en la posta. S’imaginava observat per milers d’ulls que respiraven tranquils en comprovar que mantenia la vigilància inalterable, s’imaginava avantguarda d’un exèrcit amatent al més mínim gest del seu rostre per sortir en la defensa de la ciutat.

El dia que un núvol de foscor va alçar-se en l’horitzó, el matí que va voler alertar del perill de la tempesta de tenebres que amenaçava la ciutat, es va descobrir captiu de la seva pròpia efigie. Ningú no es va adonar dels gestos desesperats sota la màscara immutable. En realitat… Feia anys, feia dècades, que tothom l’havia oblidat.

 
[Musa 142: El segon text de la setmana és un relat inspirat per la fotografia de «El geni de la llibertat» de la plaça de la Bastilla de París que acompanya el text, obra de la Maria Sala. Moltes gràcies per aquesta proposta viatgera, musa!]

 
 
https://twitter.com/TereSM_/status/625375180370649088
 
 
https://twitter.com/TereSM_/status/626365650093608962
 
 

[Musa 130: Últim text abans de vacances! #tweetrelat inspirats per participar en la tanda de penals dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: temes «persiana» i «petroli», màxim 140 caràcters. La imatge que acompanya el text es titula «In Night» i és de Yasin Hassan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Els textos inspirats per les vostres propostes tornaran al setembre: feliç agost, muses!]

Amb un globus d’aire càlid
trenquem cadenes de gel
fugim de petrificats presents
anhelem acariciar els estels.

Amb un globus d’aire càlid
inflem d’esperança els somnis
omplim d’il·lusió els pulmons
xerrotegem sense cap negoci.

Amb un globus d’aire càlid
buidem l’ànima de pors
sentim el futur a frec de pell
recordem amb urpes d’un bru ós.

Amb un globus d’aire càlid
reescrivim fins l’inamovible.
Amb un globus d’aire càlid
totes les hipòtesis possibles.

 
[Musa 116: Des que vaig començar el projecte de les dues-centes muses, m’heu enviat tot tipus de propostes: paraules, frases, paisatges, blogs, emoticones,… Però crec que encara ningú no m’havia enviat mai una casa (hehe). El poema d’avui està inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la MPilar Navarro: «És una foto de la Carboneria, una casa okupa al barri de Sant Antoni que van fer tancar fa més d’un any. La façana és un mural per la utopia». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]