Els núvols tenen forma d’interrogant, aquesta tarda. M’incorporo sense sortir del llit, em col·loco els coixins rere l’esquena, em tapo amb les mantes fins a la punta del nas. Forma d’interrogant, i d’exclamació, i de punts suspensius… Em passo les mans pel front, perlat de suor, roent com les brases d’una foguera encesa. Passejo la mirada per les parets blanques que m’empresonen, torno a girar el cap per espiar per la finestra. La dona del temps assegura per la ràdio que fa una tarda radiant de finals de novembre, que els cels són blaus a tot Catalunya com si fóssim en ple juliol, que l’anticicló ens ha tornat a envair, que no hi ha ni rastres de tempestes.

— L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes.

Això diries. Això diries si entressis, ara, i em veiessis. Això diries si això fos un simple refredat, o una grip, si això fos la nostra habitació, si aquest fos el nostre llit…

Això diries, si la teva veu… Encara existís.

 
[Musa 186: Mirades plenes de preguntes per començar la setmana. Relat inspirat per la proposta de la Marina Benet Miró: «L’Elna mirava el cel. Tot eren preguntes». La imatge que acompanya el text es titula «roses in a window» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Amb un cop de ratolí
sembla que et tingui aquí.

Pren-t’ho tot amb molta conya
No ho veus? Sóc de la broma!

Si intentes fer l’animal
al final sempre prens mal.

Per espantar de valent
t’has de rentar bé les dents.

Ja és hora d’anar al llit
a tothom… Molt bona nit!

 
 
[Musa 27: Auca inspirada per les cinc fotografies del drac Drakis que acompanyen el text, enviades per la Sílvia Romero.]