La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.

Ella era l’única culpable.

Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.

Sols ella restava.

La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.

Sols ella.

[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]

Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Setmana d’aigua i fortes tempestes
cinc dies perduts cadenes de nit
ni un bri de llum tenebres agrestes
somnis silenciats en tedi infinit.

Divendres migjorn arc iris de festes
anhels revifats batecs dins del pit
llavis perfilats finestres honestes
cap de setmana de glòries ungit.

Les pors es dissipen lluny de la pell
repics de desitjos fets cascavell
de totes les hores ets mare i filla.

Ets mestre absolut, ets Cronos el vell,
empal·lideix fins el deure més bell;
l’única veritat en ton cor brilla.

[Musa 170: Aquesta setmana l’acabem tal i com la vam començar: amb versos Poema inspirat per la proposta de la Maite Crespo: «Llum, pell, filla, glòria, iris». La imatge que acompanya el text es titula «A golden SP» i és de Peggy Reimchen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte, relataire!]

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

Entre llums i ombres perdudes
centúries de pedres fetes calma
falsa.

Roques de neu enganyoses
crues emergeixen entre mantells
silents.

Murs ocults rere les tenebres
fars de vivències ebris de nit
oblit.

Ni un eco.
Ni un so.
Ni un mot.
Ni un crec.

Els seus secrets
moriran
en nosaltres.

 
[Musa 146: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte i que va acceptar repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. De la seva primera proposició en va néixer un microrelat titulat «Què faríem sense els Rodalies?», de la seva segona inspiració n’ha nascut un poema. Text inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Per fer-t’ho fàcil, un repte: com podríem lligar un clàssic de Florència (ponte Vechio) i una gran muntanya de més de 3000m (Pirineus Los Infiernos). T’envio un parell de fotos per inspiració». Moltes gràcies per aquestes imatges tan fantàstiques: ets una crac de la fotografia, musa!]

Bosc ple de trencalls
perduda em busco
consells de catàleg
sense trumfo.

Marea d’estrelles
nit de llum cega
ones embravides
sense espera.

M’escric en un llibre
pàgines blanques
ferides de tinta
sense baula.

Si llegeixes
entre línies
tres crits.

[Musa 139: La penúltima musa d’aquesta setmana és una musa repetidora. De la seva primera inspiració, en van néixer uns versos titulats «Besa’m». Avui n’ha crescut una altra poesia Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Bosc, nit, llum, llibre, crit». La imatge que acompanya el text es titula «Forrest H. Dutlinger Natural Area (Revisit) (5)» i és de Nicholas A. Tonelli compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

Fa anys que ningú no somriu en aquesta casa.

Asseguts vora la llar de focs, amb els dits plens d’artrosi ocults dins de guants gruixuts, l’avi i l’àvia han oblidat què era un somriure. Intenten, en va, recordar-ho, mentre es miren l’un a l’altre a través de les seves màscares de paper, aspres, arrugades com un diari passat de data.

— Com una flama… No era com una flama?

I s’emmirallen en el foc que espurneja al seu davant. I senten la calidesa i pensen que potser sí, que potser, però en acostar-s’hi, en intentar acariciar-lo amb la punta dels dits… Ai, no! Dolor, pudor de carn cremada. No, un somriure no era allò.

— Com el vent… No era com el vent?

I dirigeixen la vista a l’aire que xiuxiueja més enllà dels vidres entelats pel fred. I veuen com una fulla de tardor, perduda en ple hivern, es bressola entre els núvols de cotó fluix. Veuen com cau suaument de la branca més alta del roure més alt del jardí i pensen que potser sí… Fins que un bufarut traïdor intercepta la caiguda, arrossega la fulla en violència contra el cel gris de tempesta, l’esqueixa en brins de serradura. Ai, no! No, un somriure no era allò.

— Mare, pare… On sou?

Una parella jove, un farcell de mantes blanques. Un nouvingut que badalla, sense dents, que espeternega desorientat. Una carona, d’ulls closos, que s’apropa a la calidesa del pit de l’avi i de l’àvia que l’abracen, com un de sol… I s’adorm.

Els somriures reneixen en aquesta casa. Per molts anys.

[Musa 131: Primer text després de vacances! El primer relat després de la parada estival ve inspirat per la proposta de la Montserrat Lloret: «Un nou ésser de llum apareix al nostre món. Més saviesa pel futur». La imatge que acompanya el text es titula «Old hands» i és de Nilgün Gül Özer compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Espero que hàgiu gaudit un estiu fantàstic, muses!]

Joc de miralls. El principi i la fi. El yin i el yang. L’explosió del big bang. Els teus ulls en els meus ulls, les teves mans en les meves mans, la teva llengua en la meva boca. Tot. Res. Llum. Tenebres foragitades per un esclat incomprensible, els meus dits enarbrant-se en l’escorça dels teus braços. Més. Molt més. Estrelles apagades, en derrota. Lluna nova, fosca. Desig incontrolable desafiant la raó del temps. I la roba, perduda, en algun racó de la memòria.

[Musa 129: Últim divendres de juliol: últim divendres abans de vacances! Relat inspirat per la proposta de l’Alicia Gili: «Un instant entre 13 i 31, uns segons en que nasqué el més enllà de les estrelles, el magma inicial dels temps, i que donà pas a la llum i la lluna. Un instant entre el 13 i 31!». La imatge que acompanya el text es titula «Espejo retrovisor» i és de Nacho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, relataire!]

Pessimisme. Pes i misme. Pres i míssil. Presoner alliberat per un atac de l’enemic.

Optimisme. Opt i misme. Or i mite. Olla atrapada al final de l’arc de sant Martí.

Explosió de realisme, no hi ha pressupost per fantasies. Arc de sant Martí dissolt per ordre governamental. Per a què serveix? Els set colors són obligats a partir peres, fugen amb desbandada pels vuit punts cardinals. A partir d’ara seran cinc, per a què vuit?

Vermell passió. Taronja aurora. Groc somriure. Verd muntanya. Blau oceà. Anyil nocturn. Violeta reial. El món se sumeix en la foscor. L’olla d’or, alliberada, no s’hi veu, no es mou. Els colors fan mitja volta al món. Col·lisió frontal a les antípodes, esclat esperança.

La claror, temorenca, treu el nas. Qui em vol?

 
[Musa 128: Últim dijous de l’última setmana de juliol! Relat inspirat per la proposta d’en Mateo Piñol: «Claror, optimisme, foscor, pessimisme, esperança». La imatge que acompanya el text es titula «Dentro del arco iris» i és de Zyllan Fotografía compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per participar en el projecte, musa!]

Què em diu una finestra
sinó recordar-me que hi ha vida
més enllà del claustre que respiro?

Obre els porticons
deixa que repiquin amb la tempesta.
Envia les invitacions
deixa que entri l’aire presta.

La finestra sóc jo, no ho veus?
La finestra mirant-me; a mi.

[Musa 84: Poema inspirat per participar en la proposta de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès «Finestres al món»: «L’Escola d’Escriptura us proposa un exercici literari. Del 18 al 29 de maig, trobareu una FINESTRA OBERTA AL MÓN al vestíbul de la 4a planta de l’Ateneu Barcelonès. És una obra realitzada per la il·lustradora Glòria Falcón, exalumna de l’Escola. Allà hi podreu penjar en paper els vostres textos, de ficció o no-ficció, inspirats en allò que us suggereix la mirada per una finestra. Poden ser poemes, poemes visuals, contes breus, microrelats, cançons o qualsevol text narratiu senzill. Al costat de la finestra haurà una tauleta on hi trobareu xinxetes; només cal triar un lloc on penjar el vostre text. També hi haurà material per si voleu escriure el text allà mateix». La imatge que acompanya el text és una fotografia del plafó a on hi ha la il·lustració de la Glòria Falcón: el meu poema és el foli de color groc que hi ha penjat a sobre del marc de la finestra.]