Diuen que en país llunyà, en un mercat recòndit, s’amaguen tres dones que venen tots els colors del món. Són bruixes, bruixes sàvies, bruixes bones si estan de bones. Camuflades entre les persones que transiten entre les paredes, les tres dones, vestides amb camises de blau turquesa, ofereixen la seva mercaderia assegudes al terra amb les cames encreuades, envoltades de cistells i coves plens de verdures d’attrezzo, encisant els compradors amb somriures irisats plens de reflexos de perles de lluna.

Al qui té el cor trencat, li venen verd esperança. Al qui busca parella, li regalen taronja a meitats. Als qui s’hi acosten amb aires de guerra, els venen blanc de bandera. Als qui busquen el que no tenen, plata mirall.

Diuen que s’amaguen perquè les tenebres les temen, perquè si fos per elles el món seria blanc pur. Si elles governessin, fins les ombres més negres desapareixerien en l’oblit, el món perdria l’equilibri, s’esborraria en el no res,… I per això les tres dones s’amaguen.

Tres bruixes. Tres bruixes sàvies. Tres bruixes bones… Si estan de bones.

[Musa 193: Benvinguts a l’equador d’aquesta setmana plena de festius… O hauria de dir dilluns? (hehe) Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Rosa #Floral, juntament amb les paraules «terra, persones, lluna, verdures». Moltes gràcies per participar en el projecte, musa!]

Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

 
[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

Joc de miralls. El principi i la fi. El yin i el yang. L’explosió del big bang. Els teus ulls en els meus ulls, les teves mans en les meves mans, la teva llengua en la meva boca. Tot. Res. Llum. Tenebres foragitades per un esclat incomprensible, els meus dits enarbrant-se en l’escorça dels teus braços. Més. Molt més. Estrelles apagades, en derrota. Lluna nova, fosca. Desig incontrolable desafiant la raó del temps. I la roba, perduda, en algun racó de la memòria.

[Musa 129: Últim divendres de juliol: últim divendres abans de vacances! Relat inspirat per la proposta de l’Alicia Gili: «Un instant entre 13 i 31, uns segons en que nasqué el més enllà de les estrelles, el magma inicial dels temps, i que donà pas a la llum i la lluna. Un instant entre el 13 i 31!». La imatge que acompanya el text es titula «Espejo retrovisor» i és de Nacho compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, relataire!]

Hàbil et mous
sense sentit
sense descans.

Amb l’energia
d’una vida
que no saps viure.

Moaixakha incompresa
de qui ningú
sap l’existència.

Somriures de llauna
amagats
en la lluna oculta.

Tresoreges
com diamants
trossos de plàstic.

Esperes les passes
amb sabatilles
del qui t’ignora.

Rodes a la roda
sense moure’t
sense final.

 
— Com has dit que es diu aquest bitxo?
— Humà.

 
[Musa 59: Relat inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio 5 paraules i una condició afegida si m’ho permets: que sigui en vers -micropoema- (l’estil i rima que tu vulguis). Les paraules: lluna, sabatilla, hàmster, diamant i somriure». La imatge que acompanya el text es titula «Hamster in a wheel» i és de Dan Derrett compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Dilluns a les nou del matí. La lluna creixent es resisteix a marxar mentre el sol s’alça sobre l’horitzó. Premo un interruptor, l’ordinador xiula i la pantalla s’omple de pampallugues de colors en una rutina milers de cops repetida. Una tassa de cafè fumejant em desvetlla les neurones mentre al carrer se senten les corredisses dels nens que s’afanyen per entrar a l’escola abans no els tanquin la porta.

— No et descuidis l’esmorzar! Després de classe ves directament a futbol! Pensa a recollir ta germana i ens veiem a casa! Convida en Joan i en Marc a la festa d’aniversari de dissabte! Vigila que no se’t trenqui el volcà: recorda el què ens ha costat que s’aguantés dret!

Els crits dels pares, plens d’advertències i de recordatoris, queden emmudits per la marea de botzines dels conductors que reneguen perquè treguin els seus cotxes familiars del mig del pas.

L’escena aliena m’omple de nostàlgia. Em veig a mi mateixa amb dues trenes, una cada banda de la cara, em veig arribant a l’escola amb una maleta carregada de llibres i agafada amb força a la mà de la meva mare, em veig negant-me a deixar la mà i veig la meva mare ajupint-se al meu costat per abraçar-me, fer-me un petó al front i empènyer-me amb suavitat cap a dins de l’escola.

El somieig efímer es veu de sobte trencat per un crit agònic de l’ordinador i un missatge d’error escrit en un idioma del tot incomprensible. Premo «Esc». Ni cas. Premo «Enter». Ni cas. Premo «F5», «F9», «F12». Ni cas. Premo el botó d’engegada. Ni cas. M’aparto de l’escriptori, m’arrossego sota la taula i desendollo l’ordinador. Sento com l’aparell es queixa amb un xiulet i com el ventilador s’apaga. Torno a endollar l’aparell i surto de sota la taula. L’ordinador es torna a posar en funcionament i recomença el seu ritual de pampallugues de colors com si res no hagués passat.

Recupero el meu lloc a sobre de la cadira i permeto que la meva mirada es perdi en els objectes que decoren l’habitació. Els fulls plens de notes de les escenes que encara no he escrit, el subratllador rosa per remarcar tot allò que seria imperdonable que oblidés, els collages de retalls de revistes amb els que he reconstruït els rostres dels personatges que mai no tindré l’oportunitat d’abraçar en el món real. El suro que tinc clavat a la paret està ple de postals enviades des de punts recòndits del planeta, de fotografies d’amics que em saluden congelats en el temps amb un somriure als llavis, de dibuixos sense firma perfilats per llapis que em fan somriure.

De sobte se m’acudeix pensar que, si ara em morís, si en aquest precís instant el cor em deixés de bategar a dins del pit i caigués fulminada sobre l’escriptori, tots aquests paperots serien el meu únic llegat. Algú seria capaç d’entendre’n el valor? Algú sabria llegir entre línies les novel·les que pretenia escriure? Algú podria respirar els records que atresoren cadascuna de les imatges que hi ha clavades en aquest petit panell de suro?

L’ordinador acaba la seva dansa ritual. Una pantalla blanca emergeix de la foscor i un cursor negre es col·loca a primera fila, preparat per la batalla. Els meus dits es col·loquen sobre el teclat i n’acaricien les lletres. «Bon dia, animetes — els dic sens obrir la boca —, és hora de posar-se a treballar.»

[Musa 44: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de l’Orla Torrallardona, i de les paraules «llegat, efímer, nostàlgia, aliè i Lluna».]

Qui s’ha menjat la lluna?!

Has estat tu?

Ah, no! Ni t’ho pensis! A mi no em miris amb aquesta cara, no m’entabanaràs amb ullets de gos abandonat!

Sé perfectament que has estat tu. No intentis negar-ho. Ahir hi havia una lluna rodona i blanca al cel, formosa com un pa de quilo, amb un cos de vertigen que provocava palpitacions, i avui algú se n’ha cruspit una bona llenca. I tu ets l’únic que ahir te la miraves amb cara d’afamat! Et vaig veure.

Silenci.

Ja era hora. El teu mutisme em dóna la raó. No m’has enganyat ni per un moment. Ja pots anar cercant el bocí que li falta. Avui mateix pujaràs allà dalt a sargir-la com bonament et dicti l’enteniment.

Cada mes estem igual! Colla de poetes desvergonyits! Es pot saber què us impulsa a llençar-vos com feres afamades sobre la pobra senyora quan fa el ple?! Quan entendreu que no la podeu pescar ni atrapar en un cove? La lluna es mira i no es toca!

Qualsevol dia, pujo i li penjo un cartell a la punta del nas: «Reservat el dret de visió».

 
[Musa 23: Relat inspirat per la proposta de l’Olga: «Lluna, silenci, moment, mes, cos». La imatge que acompanya el text es titula «IMG_0511r» i és de Daniel Oines compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.

Però la Maria ho volia veure.

No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.

Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista

La Maria ho volia veure.

Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.

Què s’amagava darrere del pany de la porta?

Nosaltres. Vosaltres. Jo… Tu.

[Musa 5: Relat inspirat per un joc proposat per en Richard Hebert en base a una tirada de daus d’StoryCubes. Paraules obligatòries: hores, castell, pany, direcció, foc, ombres, clau, llanterna i lluna. La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Matthias Ripp compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Conten que a la lluna
hi ha un homenet
que treballa de sol a sol
tot sol.

Un homenet que treballa
de sol a sol
omplint la Terra
de pols.

Conten que en les nits
de lluna plena
es compleixen

que els desitjos
quan es compleixen
es fan pols.

[Musa 1: Aquest petit poema està inspirada en una capseta plena de pols de lluna plena, un dels molts objectes que en Pep Duran atresora en la seva maleta de contacontes.]