Preguntes sense resposta
espero per descobrir
remous dins de la panxa…
Eh… Germanet, quan neixis… Jugaràs amb mi?

Miro… Però encara no veig res.
Imagino les cares
que acompanyen les vostres veus.
Un grapat de murmuris, dia i nit,
em dieu que m’espereu mentre jo creixo…
Llavors… Quan neixi… Jugareu amb mi?

Mesos que passen, a poc a poc,
o massa ràpid.
Nits en vetlla, sense queixa,
tot sigui per arribar a bon port.
Sento com tu creixes, veig com ell t’anhela…
Estimats, fills meus… Ben aviat, tots, aquí a fora… Amb mi.

 
[Musa 185: Poema inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Montse Romans: «A en Pere, a en Miquel (dins la panxa) i a mi ens agradaria ser muses!». Moltes gràcies per permetre’m regalar-vos unes paraules en aquest moment tan màgic!]

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

Com una capseta de cristall
plena d’estrelles
jugant a burlar-se
dels meus dits.

Com una terrissa fina
ansiosa d’estirar el fil
delerosa d’impacientar-me
sense por de fractura.

Com un globus d’aire càlid
sabedor que no pot caure
enlairant-se amb l’escalf embriac
de la meva abraçada exhausta.

Com una provocació
ignorant de la seva pròpia existència
amb pitets de baves i vòmits
amb bolquers de plors en plena nit.

Com una rialla a les tres de matí
dels teus llavis
que foragita tenebres.

Com un «gu-gu-ta-ta» intraduïble
dels meus llavis
que només tu comprens.

Com tot i més
per tot i més
sense saber com
sabent només com…

Fill meu, t’estimo,
i se’t menjaria a petons.

[Musa 148: Poema inspirat per la proposta de la Nuri Alsina: «Dues coses que em ronden però que no sé com expressar. La primera idea és més una sensació, és una cosa entre embriagador, sobrepassat, por més alegria, l’emoció de pensar que tens alguna cosa tan delicada que és responsabilitat teva. L’altra és estar fins als nassos d’ell i que et faci una moneria i en zero coma desitges menjar-te’l a petons.». La imatge que acompanya el text es titula «lased LED light towers» i és de Jared Tarbell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per aquesta proposta tan tendra, musa!]

«Ell.» Ell ja no batega. El seu cor. El seu cor ja no batega. Ell és mort. Ell… Ell ja no hi és.

Et tinc aquí, entre les mans, però ja no hi ets. T’estrenyo, t’abraço, et canto nanes. En va. El meu ventre, abans font de vida, ara és un taüt.

Entro a la teva habitació. Acaricio els vestits de nino amb els que ja no vestiré el teu cos. Ploro llàgrimes que ja no tinc. M’assec al sofà i deixo que passin les hores amb la mirada perduda en el no res. El teu pare… Torna de la feina, em treu de les mans la tassa de cafè congelat i em pregunta…

No sé què em pregunta.

«Ell.» Ell és un cadàver. Demà pariré un cadàver. Seré la mare d’un mort. Tancarem el seu cos en una caixa blanca, minúscula. L’enterrarem en una tomba sense nom ni data de naixement, ni de mort. Com pot morir el qui encara no ha nascut?

Ploro, xisclo, m’esquerdo, m’esberlo.

El teu cor ja no batega. Ja no ets, ja no seràs, ja no sé… Si vas ser.

Vull que m’enterrin amb tu, fill meu. «Tu.»

 
[Musa 112: El d’avui és un text trist, inspirat per un pronom tan personal i al mateix temps tan impersonal com pot ser un «ell». Relat inspirat per participar en l’encontre d’anada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «ell», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies. La imatge que acompanya el text es titula «Heart» i és de seyed mostafa zamani compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia. El mateix dia i a la mateixa hora, al mateix minut i al mateix segon.

Tretze de juny, a les onze del matí, en punt.

Tots dos havien nascut amb el canvi d’agulla horària. Els seus plors havien trencat la calma del matí de finals de primavera junt amb el ressò de les campanades que anunciaven l’arribada de la nova hora, i de les noves ànimes. El cel era blau amb petits núvols de cotó fluix a l’horitzó, blancs com acabats de rentar, sense ni un fil de tempesta en el seu interior. El sol escalfava la terra com un avançament de l’estiu a punt d’arribar i les orenetes volaven baixes, cercant aliment pels pollets que tot just acabaven de sortir de l’ou.

Les seves mares els van abraçar als dos amb amor contra el seu pit i tots dos es van enganxar amb delit a la seva sina en un acte reflex, sense saber què feien, sense entendre que aquell simple gest dels seus llavis era el primer pas en la cursa per la supervivència, que aquella seria la primera de les memòries que oblidarien en obrir els ulls al món que els acompanyaria a partir de llavors. Ja no hi hauria més foscor, ni aigua negant-los els pulmons. A partir de llavors, llum i aire sec fluint-los per les venes. A partir de llavors, els mesos fins llavors sumats en compte enrere, es convertirien en dies i anys sumats sempre en progressió creixent, fins al final.

Tretze de juny, el primer dia.

Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia, amb tres-cents anys de diferència.

 
[Musa 106: La musa d’avui també és una musa repetidora. En la seva primera inspiració, em va reptar a un joc poètic que es va convertir en els versos que podeu llegir a «El mal brètol». En la seva segona inspiració, en Salvador Riera em va enviar la proposta que s’ha traduït en el text que acabeu de llegir: «Ell i ella no ho sabien, però havien nascut el mateix dia». La imatge que acompanya el text es titula «Clock Tower» i és de nathanmac87 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari virtual, bessó! ]

Era una tarda normal. No feia ni molta calor ni molt de fred. No plovia, però tampoc no feia sol. Sota un cel clapejat de núvols, el pare em va agafar de la mà i em va portar per primera vegada a navegar per l’estany. No era la primera vegada que m’hi duia, però és la primera que recordo.

La «Barca», que a la meva família sempre s’anomenava amb majúscula, en realitat era una petita barqueta de sis pams per metre i mig, amb una pintura de color salmó plena de crostes, que l’únic mèrit que tenia era que l’havia comprat el meu avi a preu de saldo, a un pobre pescador a qui els fills havien decidit tancar en una residència en contra de la seva voluntat, i que cinc anys més tard encara surava.

Devia tenir tres anys, tot i que la meva mare perjura que en tenia menys. Recordo trepitjar aquella superfície de fusta que es movia sota els meus peus com si tingués vida pròpia i arrencar a plorar, recordo la veu de la meva mare pronosticant que ens enfonsaríem a les dues remades i jo imaginant un monstre del llac emergint de les profunditats per engolir-nos sense mastegar, recordo la veu del pare replicant que no cridés el mal temps, que encara se’ns posaria a ploure.

És curiós que recordi les seves veus, però que sigui incapaç de recordar les seves cares. Me les puc imaginar, em puc imaginar la cara sempre riallera de la mare amb les galtes rosades, la mirada sempre decidida del pare enmig d’un rostre colrat pel sol, però no les recordo.

L’únic que recordo d’aquell primera incursió en el món de la navegació és que de sobte es va fer el silenci, que no hi va haver més mal averanys ni recriminacions, que en obrir els ulls al que de debò estava passant al meu voltant, de sobte em vaig veure emmirallat en una superfície d’aigües cristal·lines que copiava el blau del cel i l’omplia de formes sinuoses: pedres mig desdibuixades que treien el nas entre una catifa espessa de fang, arrels colgades d’aigua amb textura de fils de seda, branquillons aquàtics que trencaven la superfície i brillaven orgullosos sota la llum dels petits raigs de sol que s’escolaven entre els núvols de cotó fluix.

Va ser llavors, allà, envoltat de blau i de silenci, quan vaig decidir que de gran seria pintor, que un dia seria capaç d’atrapar sobre el llenç aquell blau immens que no existia en la meva caixa de plastidecors.

Només tenia tres anys. La meva mare perjura que en tenia menys.

 
[Musa 95: Relat inspirat per la fotografia d’un detall de l’Estany de Banyoles que acompanya el text, obra de la Cris Paye.]

Com un elefant
que dóna voltes
per l’univers
que s’obre pas
a empentes i crits
sense demanar permís.

Com un bust
cuit a foc lent
per mans artesanes
que oblida el rusc
la força de la terra
l’esperança experta.

Trepitges amb les teves potes enormes
sense saber què trepitges.

Mires amb els teus ulls de fang
sense saber què mires.

I la inútil sóc jo…

La inútil sóc jo, fill meu?

[Musa 82: Relat inspirat per la proposta de la Sílvia Jané: «elefant, univers, esperança, força, fang». La imatge que acompanya el text es titula «Come if you dare» i és de Salva Barbera compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Ell era un home alt, tan alt que s’havia d’ajupir per passar per qualsevol porta i sempre semblava que portés pantalons curts. Ella era una dona baixa, tan baixa que arrossegava les minifaldilles pel terra i portava sempre un paraigua obert a dins del metro per por que l’aixafessin a les hores punta.

L’home alt i la dona baixa es van conèixer i es van enamorar l’un de l’altra amb la passió dels oposats que es reconeixen iguals. Es van casar en una cerimònia que va merèixer l’atenció de dos diaris locals i van tenir cinc fills, normals, ni molt alts ni molt baixos. Cinc fills tan normals que ni tan sols la ment maliciosa dels seus companys de classe va ser capaç de trobar-los un sobrenom.

Els no ningú van créixer, van trobar una feina, van tenir fills i filles tan normals com ells. Van fer tot el que s’espera que faci la gent normal i, quan va arribar el seu dia, es van morir com pertoca a tots els éssers normals. A l’epitafi de la seva tomba es pot llegir el resum de les seves vides: «Aquí descansen els normals, fills de dos éssers extraordinaris».

 
[Musa 78: Relat inspirat per participar en la novena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema lliure, màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «ready» i és de Mary Clark compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

— Ah, no! Ah, no, no i no! Ni t’ho pensis, joveneta! Aquest animal no entrarà a casa mentre jo visqui!

— Però, mare… Està ferit…

I em mires amb els teus ullets de bona nena mentre una llàgrima de cocodril se t’escapa galtes avall.

— No intentis fer-me el numeret de no haver trencat mai un plat! Et conec com si t’hagués parit! És més, crec que vaig fer-ho!

Lluny de desmoralitzar-te, una segona llàgrima s’uneix a la primera i les dues llàgrimes et ressegueixen la pell tendra d’un rostre de vuit anys acabats de fer. Els llavis comencen a tremolar-te com si la meva negativa fos una llança esmolada trencant en mil bocins la cadena d’amor que ens uneix.

— No et sortiràs amb la teva, joveneta! Torna’l allà a on l’hagis trobat!

Els teus ulls clars s’obren de bat a bat i es claven en els meus, com si aquelles paraules fossin la sentència més despietada que hagués pogut eixir dels meus llavis. Les teves parpelles es converteixen en pocs segons en un estany en plena temporada de pluges, a punt de desbordar.

— He dit que no i és que no!

Les aigües s’alliberen i les galtes se t’omplen de llàgrimes. La pell empal·lideix, per el color i la calor, i tota la teva cara es converteix en una reproducció gairebé exacta d’aquella carota horrible que vam veure al museu tribal la setmana passada.

— Deixa’l que se’l quedi. Ja ens en cuidarem…

— Jo no tinc temps per un altre animal i a ella ja me la conec: no mourà ni un dit! Te’n cuidaràs tu?!

Les teves llàgrimes es congelen per no perdre’s un mot de la conversa. Els teus ulls es passegen de l’un a l’altre com un espectador de primera fila en l’últim partit de tennis de la temporada.

— Jo me’n cuidaré — respon el teu aliat.

— Visca!

La màscara d’horror es converteix en l’efígie victoriosa d’Atenea i les teves sabates de xarol corren fins al sofà a on el teu pare llegeix el diari. El rodeges amb els teus bracets de nina i li omples les galtes de petons, mentre l’animaló dels teus anhels es mira l’escena amb ulls plens de tristor. Nego amb el cap mentre les mans recullen la caixa de cartró del terra i la porten cap a la cuina.

— Ja sé jo com acabaran tantes abraçades — murmuro deixant la caixa sobre el marbre —. I tu… Què menges?

[Musa 42: Relat inspirat per la proposta de l’Eva: «calor, pell, estany, animal, amor». La imatge que acompanya el text es titula «Red baby girl patent leather shoes» i és de 38 Parrots compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Tanques els ulls i deixes que el sol tímid de març t’acariciï sense timidesa. L’animes en silenci a resseguir-te els braços nus, el coll tot just desvestit de les bufandes de llana, les cames encara temoroses dels cops de vent traïdors de mitjans de març.

L’escalfor t’amara en un sentiment de calma mentre les parpelles se t’omplen de somriures. El somriure del teu fill quan aquest matí l’has deixat a l’escola i ha fugit corrents en veure de lluny els seus amics. El somriure del teu marit, quan us heu acomiadat a la parada del metro amb un petó als llavis amb regust de cafè i dues cullerades de sucre. El somriure dels teus companys de feina quan ha entrat a la botiga la mestressa, amb un mitjó de cada color, i s’ha tancat al seu despatx amb aires de marquesa. El somriure d’aquell client desdentegat que t’ha deixat cinc euros de propina amb una picada d’ullet carregada de complicitat.

Sents fred. Entreobres els ulls i veus com el sol s’amaga de mica en mica darrere dels edificis de la ciutat. Els últims raigs travessen les baranes de la terrassa amb determinació, però la batalla està perduda: les primeres estrelles de la nit comencen a fer pampallugues més enllà de l’horitzó amb sensació d’impunitat i la nit, de mica en mica, s’escampa sobre els terrats de la ciutat.

Amb recança t’aixeques de la cadira, surts de la terrassa i acciones l’interruptor per il·luminar el menjador solitari. Les ombres porugues corren a amagar-se darrere dels mobles mentre tu continues accionant interruptors per omplir les estances de llum. Alces la mirada, comproves les busques del rellotge i somrius. La llum del dia té els minuts comptats: la teva solitud, també.

[Musa 41: Relat inspirat per la proposta de la Marga: «sol, sensació, sentiment, silenci, sucre». La imatge que acompanya el text es titula «Smile!» i és de Kenny Louie compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]