Tinc fred. I gana. I son. I estic cansada. I…

Paraules. Una paraula rere l’altra. Una paraula. Només una, una més.

«Torna».

Una paraula, cinc lletres.

«Torna».

Ho escriuria en lletres negres de tamany vuit-cents sobre una paret de calç blanca si això fos suficient per conjurar-te.

Torna.

Torna, torna, torna.

És la meva eterna melodia, vagi on vagi, estigui amb qui estigui.

«Torna».

Et trobo a faltar.

Intento fer-me la forta. Intento somriure. Publico a tot arreu una fotografia meva amb un rostre somrient. La teva foto. La que tu em vas fer.

L’últim somriure.

Una bombolla feta bits. Un núvol d’impostures a on amagar-me. Una escletxa dins la foscor a on encara puc fer veure que aquí no ha passat res, que mai no vas existir.

La possibilitat de la teva inexistència és l’únic antídot contra el dolor, si no fos pel record de les teves carícies que punxa el miratge com una agulla esmolada.

Plof.

I tornen els teus versos. I els teus petons. I…

Sàdic.

Et trobo a faltar.

«Torna».

Maleït càncer.

[Musa 8: Relat inspirat per la proposta de la Júlia Lancho: paraula, bombolla, melodia, escletxa, agulla, núvol. La imatge que acompanya el text es titula «Surface tension» i és de Luis Romero compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]