Ja sé que no t’ho he dit mai. Ho sé i em declaro culpable. Culpable de ser covarda i etiquetar-me de valenta. Culpable d’abanderar-me de sincera i només dir-te mentides. Culpable d’haver-te fet creure que era l’algú que jo creia que tu volies que fos, en lloc de ser com no sabia que era.

Tenia por.

Vaig deixar que em fessin creure que era estranya, rara. Vaig creure’m que m’havia d’amagar, ocultar-me. Vaig tenir terror dels meus propis somnis, els vaig insultar per impossibles, els vaig esquarterar, ofegar, maltractar, apunyalar… Però ells van resistir, inamovibles, immortals.

Tenen ànima.

Els somnis no són més que l’anhel més profund del nostre esperit, maldant per ser viscut, però tampoc són menys. Els somnis, a voltes tan grandiloqüents, enormes i inabastables, no disposen de més eines que les nostres fràgils mans per ser reals, però tampoc de menys.

Tinc.

Tinc l’oportunitat de viure l’avui, en present. Tinc el moment que havia cercat, sense saber-ho. Tinc l’èxit i el fracàs dormint al meu costat, en una balança en equilibri perfecte de la qual jo sóc l’únic punt de suport. Tinc l’esperança i el desànim, tinc la perseverança i la mandra, tinc l’emprenedoria i l’atur, tinc el cor i la ment.

Em tinc a mi.

Avui ha arribat el moment de ser sincera, de dir-t’ho amb totes les lletres, de ser valenta, de creure’m el que intueixo que em corre per les venes i que em té una confiança cega per esdevenir real. En plaça pública faig acte de contrició, ho diré en veu ben alta perquè tothom ho sàpiga.

«Sóc escriptora!»

Ja està, ja ho he dit… Que els lectors s’apiadin de la meva ànima.

[Musa 86: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Murillo: «Les meves paraules com a musa: moment, oportunitat, èxit, esperança, perseverança. Les meves paraules tipus entorn… Emprenedoria i èxit! Perquè crec hem de ser positius i lluitar pels nostres somnis!». La imatge que acompanya el text es titula «Baby, I got your number…» i és d’Evil Erin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

La noia mira el cursor que parpelleja davant dels seus ulls i dibuixa un somriure de felicitat. No és una noia guapa ni especialment intel·ligent. No faria girar el cap a ningú caminant pel carrer ni passaria de la primera prova del Gran Dictat.

Però és feliç.

És feliç delectant-se en el petit plaer de l’anticipació, recreant-se en el moment present en el que tot encara és possible. Podria escriure el correu electrònic. O no escriure’l. O podria escriure’l i no enviar-lo. O enviar-lo. Podria jugar a la imposició i fer-se la temorenca. O optar per un estil més atrevit.

Totes les possibilitats encara són possibles, no hi ha cap carta jugada sobre la taula…

 
Només un incís: ha deixat un pot d’aigua bullint als fogons de gas, amb un grapat d’arròs, i se n’ha oblidat.

[Musa 63: Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «moment, somriure, plaer, incís, atrevit». La imatge que acompanya el text es titula «Keyboard» i és de Jeroen Bennink compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]