Un camí de pedres blanques s’obre entre les tenebres, davant dels teus peus, perduts. Enfiladisses de primavera franquegen el pas curulles de fades, invisibles, que dringuen amb tons d’arc de sant Martí i ecos de queda. Mentre els monjos oren a les seves cel·les, un raig de llum il·lumina el claustre esberlant misteris, oblidats.

I amagada, entre els capitells que t’esguarden altius, una clau.

 
[Musa 157: Un relat de recolliment inspirat per la imatge del claustre que acompanya el text, obra de la Isabel Egea, junt amb les paraules: «Misteri, claustre, fades, monjos, capitell». Moltes gràcies per la proposta!]