Vellesa, traïdora, anys, traïdors, vida… Puta vida! Per què tant viure? Per què tant temps?! Per què…? Res! Les mans plenes d’artrosi, el rostre solcat d’arrugues, els genolls queixosos de dolor, l’esquena corbada, els ulls orbs de cataractes… Tot! Tot m’ho has pres! Maleïda vellesa, tu! Tu mil cops maleïda, tu lladre infame! Tot t’ho has emportat, tot! El què tenia… I el què no vaig tenir, mai! Mai! Tots els fanals del meu camí s’han extingit. Ja no hi haurà més cruïlles, ja no existeix la possibilitat de tirar enrere. Els colors que un dia van envoltar-me, ara són negre presó. Els meus peus han oblidat els dies de dansa aferrats als grillons d’un alè miserable buit d’existència. El futur és una paret. I jo, la tartana sense conductor, i sense bèstia… Que ningú no mena.

 
[Musa 194: Relat inspirat per la proposta de l’Helena: «vellesa, colors, dansa, paret, fanal». La imatge que acompanya el text es titula «Tartana Catalana o Lira Catalana (segle XIX) al mNATEC, a Terrassa» i és de Friviere compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Unported». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

Era una sort, ser un gat negre. Anés a on anés, fins i tot els humans més fornits li cedien el pas. A l’hora dels àpats era el primer a ser servit per la mestressa. Si volia caçar un ratolí, només havia de camuflar-se entre les tenebres de la nit. No li calia eriçar el pèl per espantar la canalla insolent, ni mostrar els ullals esmolats, ni desembeinar les urpes afilades. Fes el què fes, ningú no s’atrevia a portar-li la contrària, ningú no li cantava mai les quaranta per malgastar els dies saltant de teulada en teulada, ningú no intentava amanyagar-li l’esquena com si fos un ninot de pelfa.

Era un sort, ser un gat negre, fins que aquells ulls verds s’havien creuat en el seu camí.

Maragdes refulgents, pelatge de mel, des de l’alba fins al jorn a l’interior de la casa, vora la llar de foc, amb una cinta de setí rosa al voltant del coll i un picarol que remarcava el seu caminar sinuós d’una punta a l’altra de la sala. Insolent, la gata no tremolava en veure’l, no fugia al seu pas, no l’escridassava perquè s’allunyés. S’asseia davant del televisor, l’esquena recta, la cua embolcallant-li les potes.

I el gat, domesticat, baixava de la teulada, entrava dins la casa, s’asseia al seu costat. «Meu?»

[Musa 138: La musa d’avui ha fet un munt de quilòmetres! Relat inspirat per la proposta de la Shaudin Melgar-Foraster: «5 mots de la musa canadenca: gat negre, ulls verds, mel». La imatge que acompanya el text es titula «Black Cat White Cat» i és de rochelle hartman compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per enviar-me una proposta des de tan lluny, musa!]

Era negra nit en la ciutat de l’amor. Tothom dormia. O sospirava. O roncava entre els llençols com un animal en zel. El carrer estava desert i el vent gèlid n’escombrava els brins de llum. Només foscor. Només ombres. Només una silueta vista i no vista que fugia veloç del lloc dels fets.

Els fets. Al matí, quan la metròpoli es despertés, els fets serien els únics que tindrien importància. La taca de sang sobre l’empedrat del carrer, gairebé invisible pels ulls inexperts. L’escalfor perduda del cos inert. La teranyina de glaç sobre la barana del balcó i entre els barrots per on la víctima havia intentat fugir. Massa lenta.

Massa a poc a poc.

Però allò seria al matí i faltaven hores perquè el sol s’atrevís a despuntar per sobre de l’horitzó, faltaven hores perquè els seus tímids rajos hivernals es reflectissin sobre les aigües del riu en calma. L’assassina fugia veloç, emparada pel fred i la foscor. Recorria carrers i carrerons, s’esmunyia per túnels i passatges secrets. Buscava refugi en les teulades més altes i saltava d’edifici en edifici amb l’agilitat d’una molla elàstica. El seu tacte era tan fi que ni tan sols les pedres tenien consciència d’haver estat tocades per la seva pell de caixmir.

La silueta s’aturà davant del perfil de la catedral de Notre Dame. L’assassina alçà la mirada vers les gàrgoles que li feien babarotes des de façana i somrigué satisfeta per la cacera. La lluna resplendí durant un breu instant dins dels seus ulls daurats de gata despietada. A l’instant següent, la seva silueta s’havia tornat a fondre, sense deixar rastre, en l’espessor de la nit en calma.

[Musa 50: Relat inspirat per la proposta de la Su: «gata, negra-nit, ciutat, barana, riu (és que avui estic parisenca)». La imatge que acompanya el text es titula «Paris Sightseeing 089» i és de Steve Nagata compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]