Ahir no eres més que un projecte, avui ets una realitat. Ahir eres no res protegit entre les meves plomes, avui ets un ocell de plomatge elegant que s’allunya volant del niu.

Les meves mans t’han convertit en un ésser ple de raó, bocí a bocí. Jo he pastat cadascun dels grams de fang amb el que t’has vestit. Podies haver estat un de tants albats, però la meva escalfor va fer el miracle. Ets la meva millor obra i, alhora, el regal més preuat.

Els dits que ahir t’acotxaven, avui sols poden dir-te adéu, alliberar-te de les cadenes forjades amb promeses de silencis, deixar-te marxar. Els llavis closos, el cor trencat, un somriure al rostre. Esclafades sobres l’asfalt de quitrà, perdudes entre la pinassa, ploren les closques de l’ou que ja no necessites, que mai no valoraràs prou.

Vola lluny, fill meu, fins terres llunyanes que els meus ulls no han vist mai, fins terres amb noms que la meva llengua matussera no sap pronunciar. Vola a recer del vent, no tinguis por de les tempestes, guardat dels huracans. Vagis a on vagis, jo estaré amb tu. Vagis a on vagis, jo, estic amb tu.

[Musa 176: Feliç vespre de novembre! Començo la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra d’en pedaç_et, i les paraules: «albats, pinassa, asfalt, elegant i regal». Moltes gràcies per fer de musa!]

En un somni inabastable
volava
sense temences ni son
com
si la vida fos la torna
una ploma
com si tot fos una broma
com si no existís la mort
com si tot fos una sort
volava com una ploma.

 
[Musa 166: Si la setmana passada començava amb un cabdelló de nivell u, aquesta setmana l’inauguro amb un cabdelló de nivell dos. Poema inspirat per la proposta d’en Josep Pedrals de combinar accents versals masculins i femenins. La imatge que acompanya el text es titula «I’m Bound for Movin’ On….» i és de Tony Fischer compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta!]

L’ocellet no vola.

El gat camina de puntetes, sense fer soroll, camina sobre coixins que n’esmorteeixen els passos, camina amb la respiració continguda per no alertar la presa.

L’ocellet canta.

El seu cant ha alertat la fera que ara l’espia i s’hi aproxima llepant-se els bigotis.

L’ocellet canta.

Canta enfilat en la branca més baixa de l’alzina més alta del jardí, canta al sol del migdia que li fa brillar les seves plomes de color de blat, canta sense cloure els ulls però sense veure res més enllà del seu bec.

L’ocellet canta.

Si la branca fos un braç, ell tindria les potes a l’altura dels canells.

L’ocellet canta.

El gat salta dels arbustos com si fos una molla fins llavors continguda, salta fins a la base del tronc, salta fins a la branca més baixa, salta fins a l’altura dels canells.

L’ocellet vola.

[Musa 81: Relat inspirat per la proposta de la Glòria Calafell: «cant, migdia, cloure, blat, canells». La imatge que acompanya el text es titula «bird» i és de r. nial bradshaw compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]