Es mira l’estenedor sense saber què posar-se. La seva mirada passa dels sostenidors a les mitges de cama curta, de les mitges a les calces, de les calces altra volta als sostenidors. No sap què triar, com una princesa davant del mostrador de postres preguntant-se si és millor acabar d’omplir l’estómac amb el tiramisú, amb el gelat de pistatxo amb nous de macadània o amb la crema catalana recoberta de sucre cremat, delitós, capaç d’omplir les papil·les gustatives de plaer tan sols amb el seu aroma de mel torrada. Les ones del mar trencant contra la platja li recorden que el temps passa, segon a segon. La decisió no pot ser postergada de forma eterna. Tard o d’hora la mestressa apartarà els ulls de la foto que la té embadalida, girarà el cap en direcció a la finestra que dóna a la terrassa i…

— Ei, tu, gatot, allunya’t de la meva roba!

La gata salta sobre l’estenedor, mossega una de les peces de roba amb ullals afilats, arrenca a córrer veloç cap al terrat dels veïns. Quan la vella Lolita arriba a la terrassa, ja no queda ni rastre de la lladregota ni del seu botí.

[Musa 188: Segon dia de desembre! Relat inspirat per la PepaPepona, amb la imatge que acompanya el text i les paraules: «princesa, mar, plaer, omplir, i la foto». Moltes gràcies per la inspiració, musa.]

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]