Em vas regalar una rosa
una rosa rosa esclatada
amb pètals de sucre.

Besos fets de paciència
erosiones les pedres agrestes
les tornes de cuir.

Sense tu hores eternes
el passeig marítim perd la pau
anhelo els teus ulls.

I les ones es desfermen
quan la meva pell foc embravida
romp la teva calma.

 
[Musa 75: Poema inspirat per les quatre fotografies que acompanyen el text, obra de l’Àngels Soriano.]

Te’n recordes? Te’n recordes de quan em venies a buscar a l’escola i fèiem marrada per anar a jugar una estona al parc sense que ningú no ho sabés? Quan era petit, eres la traficant dels moments robats, la fada bona que tot ho feia possible.

Vas ser tu qui em va portar a conèixer el mar, la qui em va animar a tocar les onades blaves amb la punta dels dits, la qui em va fer caminar per primera vegada sobre una sorra que cremava com el foc, la qui em va alertar dels eriçons traïdors que s’amagaven entre les roques. Vas ser tu qui em va explicar per primera vegada que al fons de l’oceà, més enllà dels vaixells que es retallaven en l’horitzó, hi havia una màquina de fer sal que treballava nit i dia, nit i dia, nit dia, una màquina capaç d’acomplir qualsevol desig, una màquina per la qual tots els pirates del món sospiraven, malgrat els seus tresors plens de joies.

Vas ser tu qui em va recomanar que, si volia impressionar la Marta en la nostra primera cita, el millor que podia fer era un sopar a casa, els dos sols, amb espelmes i cava i maduixes de postres. Vas ser tu la qui em va animar a demanar-li que es casés amb mi i em vas regalar per l’ocasió l’anell que l’avi t’havia donat tants anys abans. Vas ser tu qui em va eixugar les llàgrimes quan vaig sortir al passadís de l’hospital amb el meu primer fill en braços, embolicat amb una tovallola blanca que en feia tres com ell.

Te’n recordes? Em col·loco al teu davant, t’obligo a mirar-me sense veure’m. Els teus ulls em diuen que no, que no se’n recorden, i les meves parpelles s’omplen de llàgrimes.

Avui sóc jo qui voldria poder-me convertir en una fada bona capaç de fer realitat qualsevol desig, qui voldria ser prou valent com per endinsar-me en les profunditats del mar per trobar la màquina que fa sal, nit i dia, nit i dia, nit i dia, qui voldria poder donar-te un anell màgic que et guiés entre les ombres i t’indiqués el camí de retorn. Però no sóc res de tot això, ni tinc res del què voldria, i com a únic remei possible, sols sóc capaç d’abraçar-te. I tu somrius com a resposta. I m’abraces. Però no m’abraces a mi. Però no em somrius a mi.

I no te’n recordes.

[Musa 43: Relat inspirat per la proposta de la Imma Molist: «onada, roca, traficant, sopar, cava i joies». La imatge que acompanya el text es titula «Sea urchin» i és de fabiomarcio compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]