— Torna’m la pilota!

I el germà gran fa que no, esclafeix a riure, la xuta al seu amic de l’escola.

— Torneu-me la pilota!

I el germà petit comença a córrer rere la bola blanca, amb la valentia de la inconsciència, ignorant el somriure de gall de corral que li dedica l’amic abans de tornar-la al seu germà.

— Torna’m la pilota o li diré al papa!

— Ui, el papa… Quina por!

— Li diré a la mama!

— Espera, que començo a tremolar!

Les amenaces del germà petit s’estavellen contra el germà gran com si fossin una pluja que cau del cel convertida en un xim-xim inofensiu que ni tan sols mulla, com si formessin part de la música d’una pel·lícula muda que algú mira per la televisió amb el volum abaixat. El germà gran agafa la pilota amb les mans, puja d’un salt al banc del parc, alça l’esfera estibant el braç enlaire, tan amunt que el seu germà petit no hi podria arribar ni amb un pal d’escombra.

— Ei, tu, tros de ganàpia! Torna-li la pilota al nostre germà! Ara!

La seva germana gran els observa des de l’altra punta del parc, amb les mans a banda i banda de la cintura, amb les galtes florides de clavells vermells, amb la força de la raó brillant als ulls. El germà gran baixa del banc, torna la pilota al germà petit, fa un senyal al seu amic per marxar del parc. Quines ganes que té, ell també, de ser gran.

 
[Musa 187: Per bé o per mal, sempre acabaràs trobant algú més gran que tu, hehe. Relat inspirat per la proposta de MLawye: «força, somriure, valentia, pluja i música». La imatge que acompanya el text es titula «street soccer» i és de mxmstryo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

Et veig a tu, tot just un infant, i em recordes a mi, de nen.

Un tarda jugant al parc, envoltats d’edificis. Els pares asseguts en un banc. Un globus a la mà, el meu germà fent-me la traveta amb unes tisores als dits. Un clec. Una esfera de plàstic vermella, plena d’aire càlid, fugint, amunt, cel enllà, allèn dels núvols i de les fades de la nit.

I fins i tot ara que sóc avi, fins i tot ara que de tots ells ja sols jo resto, la trapelleria em continua dolent.

I és impossible l’oblit.

 
[Musa 162: Records d’infància, jocs de nens. Relat inspirat per la proposta de la Srta Taronja: «Nen/a, globus, avi/a, tisores, oblit». La imatge que acompanya el text es titula «The Red Balloon Fifth Avenue» i és de Boss Tweed compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa!]