Te’n recordes?

La nostra primera cita, la nostra primera nit, la nostra primera escapada d’amagat dels pares, perdut l’un en braços de l’altre, amb les estrelles com a únic sostre… I aquest set.

Aquest set de proporcions gol·liàtiques trencant el refugi de la lluna còmplice. Aquest set símbol de perfecció absoluta pintant ombres sobre les nostres pells nues. Aquest set recriminant la nostra gosadia, sever, altiu, insensible, inabastable, sord.

Te’n recordes?

No, és clar que no. Ja no recordes la nostra fam, ja no recordes aquest set. Grapat de pols, ja no recordes, res.

 
[Musa 168: Arribo a l’equador de la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Mati González. Moltes gràcies per participar en el projecte!]

Em vas regalar una rosa
una rosa rosa esclatada
amb pètals de sucre.

Besos fets de paciència
erosiones les pedres agrestes
les tornes de cuir.

Sense tu hores eternes
el passeig marítim perd la pau
anhelo els teus ulls.

I les ones es desfermen
quan la meva pell foc embravida
romp la teva calma.

 
[Musa 75: Poema inspirat per les quatre fotografies que acompanyen el text, obra de l’Àngels Soriano.]

Dia. Platja. Un NOI està assegut a la tovallola, a sota d’un para-sol. S’està pentinant els cabells amb els dits mentre es mira amb atenció al mirall. Està assegut mirant cap a la dreta. Entra una NOIA per l’esquerra de l’escenari, amb una tovallola i un cabàs de platja.

 
NOIA — Ja sé què et passa.

NOI (el noi es gira per mirar-la) — Què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — Tu?

NOIA — Està claríssim.

NOI — El què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — És una càmera oculta?

NOIA (estén la tovallola al costat del noi) — No intentis fugir d’estudi, no et servirà de res. He vist a la perfecció com m’espiaves a través de l’espill.

NOI — De debò et penses que el món gira al teu voltant? M’estava pentinant.

NOIA — Per prendre el sol a la platja?

NOI — Hi ha alguna normativa que ho prohibeixi?

NOIA — Qui vols que et vegi amagat a sota de l’ombra d’aquest para-sol?

NOI — Qualsevol. Tu bé que m’has vist.

NOIA — Perquè tu volies que et veiés.

NOI — Somies mandarines.

NOIA — Ah, sí? Em diràs que no estic bona? (dóna una volta sobre si mateixa i es deixa caure sobre la seva tovallola amb posat provocador) Negaràs que quan m’has vist allà al xiringuito, parlant amb els meus amics, el cap no se t’ha omplert de pensaments obscens?

NOI — Per qui m’has pres?!

NOIA — Per un noi que ha vingut sol a la platja i a qui li pesa tanta solitud.

NOI — Què ets, una espècie de tigressa que es llença a sobre dels llops solitaris?

NOIA — Només dels que crec que amaguen un tigre en el seu interior.

NOI — I creus que jo sóc un tigre.

NOIA — Ho he pensat quan he vist que em feies la papallona amb el mirall. M’he equivocat?

NOI — I no se t’ha acudit pensar que potser només estava intentant veure quina hora marcava el rellotge del xiringuito?

NOIA — Sí.

NOI — I?

NOIA — He pensat que seria molt avorrit si, en lloc d’un tigre, resultaves ser un pollastre bullit.

NOI — I si sóc un tigre amb parella?

NOIA — No hauries vingut sol a la platja.

NOI — I si sóc un tigre que vol estar sol?

NOIA (treu un pot de crema solar del cabàs, s’asseu d’esquenes al noi i li ofereix el pot) — Llavors no acceptaries la invitació per posar crema a l’esquena d’aquesta damisel·la que necessita que la protegeixin dels rajos UVA. (El noi agafa el pot de crema i comença a posar-li) Ho sabia.

NOI — Què sabies?

NOIA — Que t’agrado.

 
L’escena es fon en negre.

[Musa 71: Relat inspirat per la proposta de la Núria Lorente: «espill, rellotge, ombra, platja, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «45 mins of sun is good for the soul» i és de martakat83 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Som sota l’ombra d’un adéu.

M’imagino la meva vida sense tu i se’m trenca l’ànima. Només sóc capaç de recordar els bons moments. Les tardes a la fira, amb un núvol de sucre entre les mans i tu fent el pallasso al meu costat. Els dies a la platja, discutint entre rialles qui posava la crema a qui. El primer dia que et vaig veure. Semblaves tan vulnerable quan ens vam conèixer…

Intento retenir les llàgrimes.

Et veig amb els teus amics, parlant de temes intranscendents. Et veig riure mentre us claveu empentes els uns als altres entre bromes. Continc les ganes de sortir corrents i d’abraçar-te, d’omplir-te de petons i de suplicar-te que tornis a casa. Vull creure que tu també em mires, de cua d’ull, ni que sigui per assegurar-te que no escurço la distància que ens separa

T’ho perdono tot.

Ja no m’importa que deixis les coses al mig del pas. Ni que et posis a cridar com un energumen per monopolitzar el comandament a distància. Deixaré de dir-te el que crec que has de fer, em mossegaré la llengua fins a fer-me sang. La casa no seria una llar si tu no hi fossis, no ho serà si te’n vas.

Te’n vas.

Arriba l’autobús. Obre les portes del maleter. Deixeu les motxilles i correu escales amunt per aconseguir els millors seients. No gires al cap per acomiadar-te. Ni una vegada. Ni una. Les llàgrimes es descontrolen i em comencen a caure galtes avall.

— No ploris — em viu la veu de la Marta passant-me el braç per les espatlles —. Només són unes colònies. D’aquí a una setmana el tornarem a tenir aquí. Ja és gran.

— Només té vuit anys…

— No pots fer un drama cada vegada que se’n va d’excursió. El nostre fill ja és tot un homenet. Reservem taula per anar a sopar a aquell restaurant que t’agrada tant?

— Això no ho arregla un plat de sopa.

— Bé… — es corregeix posant-se de puntetes per parlar-me a cau d’orella —. També podríem passar directament a les «postres».

L’autobús abandona l’estació. Una part del meu cor se’n va amb tu, la resta fa anys que es va perdre en els llavis de la teva mare.

[Musa 29: Relat inspirat per la proposta de la Claudia: «som sota l’ombra d’un adéu». La imatge que acompanya el text es titula «Picswiss BS-55-16» i és de Roland Zumbühl i Arlesheim compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Share alike».]