Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

Escriptora sense troca
sola
en silencis voravia
escrivia
engranatges sense pàtina
la màquina
embarbussaments fets ànima
en teclejos es perdia
de nit quan ella dormia
sola escrivia la màquina.

 
[Musa 161: Una poesia metaliterària per començar la setmana. Poema inspirat per la proposta d’en Josep Pedrals d’escriure un cabdelló, combinació de versos heptasíl·labs i biocs en el qual, l’últim vers, és la unió dels tres biocs. La imatge que acompanya el text es titula «Found Movable Type» i és de Richard Eriksson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, poeta!]

El drac no ho entén. El persegueixen! A ell! Per què? Per escriure?!

Es passa el dia tancat a la cova, des de l’alba fins la posta. No carbonitza boscos, no persegueix donzelles, no decapita cavallers, no enderroca ciutats. En silenci, escriu, tots els minuts del jorn. Mentre el sol de justícia castiga els camps morts d’assecada, ell escriu. Mentre els rics celebren aniversaris opulents, ell escriu. Mentre els pobres afamats no saben on despertar, ell escriu.

Quin mal fa, per escriure?!

Només a les nits surt, per necessitat, per abeurar-se al riu a on juga la lluna, per devorar un parell o tres de xais migrats amb els que amb prou feines calma les ànsies, per reomplir amb el líquid roig de les bèsties els tinters consumits durant les llargues hores de lletres.

No els entendrà mai, aquells humans… Si no el deixen escriure, si no embeinen de seguida les teies enceses amb les que amenacen els papers escrits amb sang que atresora dins la caverna… Els farà a l’ast.

[Musa 134: Avís a navegants: humà o bèstia, mai, mai, mai, mai no molesteu a un escriptor en acte de servei (hehe). La musa d’avui és una musa repetidora. La seva primera inspiració va ser una imatge que va servir per escriure un text titulat «Aquella pomera de pomes vermelles». Relat inspirat per la proposta de la Gina: «sang, silenci, despertar, escriure, aniversari». La imatge que acompanya el text es titula «DSCF2687» i és de Michael Mol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

Al qui va inventar el whatsapp l’haurien de…

Però no ho veus?! Quatre! Quatre persones al voltant de la taula i encara no hem obert la boca! No hem obert la boca, literalment, perquè hem quedat per dinar, perquè tenim els plats a la taula, perquè els plats fan una flaire que alimenta però, tot i així… Els cambrers se’ns emportaran els aliments freds abans que ningú en faci un mossec!

Els mòbils senten més el tacte de les nostres mans que no pas els humans que els sostenim! Les paraules buides que abans intercanviàvem, per quedar bé, ara són una relíquia del passat. Ni tan sols s’han fixat en el color del cotxe en el que he vingut! I la marca? I el model? I si és nou? I si he vingut en taxi?! Com si hagués caigut d’un cel de somni en paracaigudes de piquets blaus!

Xiulet. Missatge. «En aquesta taula regna la tebior… Marxem? XD» «D’acord… :P» «I qui paga?!» «L’últim!» Els quatre ens aixequem, alhora, fugim corrents del restaurant.

… Aquestes coses abans no passaven! La gent no tenia telepatia!

[Musa 133: Coses de les noves tecnologies, hehe. Relat inspirat per la proposta de la Dolors: «Si va de paraules, el que busques, somni, flaire, tebior, tacte, color… són molt boniques i inspiradores». La imatge que acompanya el text es titula «Apps de mensajería para iOS: Whatsapp, Facebook Messenger, Telegram, Messages» i és de Microsiervos compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Feliç aniversari, tres mesos i tres dies, bessona!]

Crits eixordadors esberlen la nit
bombes volatilitzen en no res
allà a on hi havia quelcom…
Crits que ningú no sent.

Sol camines entre la multitud
perduts espardenyes i amics
fuges desconegut enllà…
Sol sufocat per la tempesta.

Cel d’estrelles enganyoses
dansen en cercle d’acollida
fan l’ullet, giren l’esquena…
Cel d’esperances fetes número.

Muntanya de quilòmetres fets a peu
filat espinós que la pell esquinça
sang en gàbies d’animals feréstecs…

Muntanya de paraules buides.

 
[Musa 132: El text d’avui s’ha tenyit d’actualitat: «Europa es blinda davant dels refugiats». Poema inspirat per la proposta d’en Marc Codina: «sol, cel i muntanya». La imatge que acompanya el text es titula «Mountain» i és de Lefteris Heretakis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per fer de muso.]

 
 
https://twitter.com/TereSM_/status/625375180370649088
 
 
https://twitter.com/TereSM_/status/626365650093608962
 
 

[Musa 130: Últim text abans de vacances! #tweetrelat inspirats per participar en la tanda de penals dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: temes «persiana» i «petroli», màxim 140 caràcters. La imatge que acompanya el text es titula «In Night» i és de Yasin Hassan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Els textos inspirats per les vostres propostes tornaran al setembre: feliç agost, muses!]

No és el mateix
el què veig
que el què crec veure
en els teus ulls.

No és el mateix
el què escolto
que el què crec escoltar-te
quan no et sento.

No és el mateix
el què desitjo
que el què crec que desitjaria
no haver de desitjar.

No és el mateix
el què em dic
que el què crec que em dius
sense paraules.

Però em crec
el què crec veure
el què crec escoltar-te
el què crec que desitjaria
el què crec que em dius
i no m’atreveixo
a veure’t
a sentir-te
a desitjar-te
a creure’t…

Sense paraules.

 
[Musa 115: El primer text d’aquesta setmana ve inspirat per un anunci! Sí, sí, ho heu llegit bé: un anunci de sabó (hehe). Poema inspirat per la proposta de la Carme Borras: «És un anunci de Dove on hi ha un pintor que no veu les models i les dibuixa dos cops: la primera segons es descriuen elles i la segona segons les descriu la seva gent… A veure què pots treure d’aquí». La imatge que acompanya el text es titula «Bubbles On Chrome 5» i és de peter.mottola compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Qui ho hauria dit que la poesia es pot amagar fins i tot en un anunci comercial? Feliç inici de setmana!]

Amb un ribot m’afino les arestes. Totes les espines, sang de la meva sang, cauen sobre el parquet convertides en encenalls que llançarem al foc el dia que em diguis que tens fred. Perquè cremin. Perquè deixin de ser. Per oblidar-les. Com si mai no haguessin existit.

Amb eficiència quirúrgica passo el metall afilat per sobre de la meva pell de rosa. Te la mostro, plena de ferides, i en demanes més. Perquè encara parlo massa alt. Perquè encara parlo quan no toca. Perquè encara parlo.

Amb estultícia et faig ferir. No sé com, encara no ho sé. Jo, la no ningú, un dia em vaig despertar amb el teu cor obert entre les teves mans. O vas ser tu qui et vas despertar amb el meu batec entre les teves? Sóc tan toixa quan no em guies…

Amb força de formiga m’esmerço en la tasca encomanada. Emblemàtic és el teu triomf sobre la meva ànima nua que res no pot ocultar-te. M’exhibeixes. Em mostres. Presumeixes. Com un aparador. Com una medalla. Com una conquesta. Com una peça de caça. Morta.

Amb silencis afònics m’eixugo les llàgrimes. Llàgrimes incultes que no saben perquè neixen, que no saben perquè creixen, que no saben perquè em cauen sobre les mans aspres que feinegen. Tens por d’embogir d’amor. Tens por de perdre’m per qualsevol fotesa. Tens por del què t’obligo a fer-me. Pel meu bé.

I jo tinc por de tu. I callo. Fins que em matis.

 
[Musa 113: La musa d’aquest dijous també és una musa repetidora. La primera vegada que va participar, la seva inspiració va servir per crear el poema «Mal versat». Avui la seva inspiració es podria arribar a llegir com una mala continuació d’aquelles rimes. Relat inspirat per la proposta de la Txell: «Encenall, eficiència, emblemàtic, embogir, estultícia… Avui toca totes en E». La imatge que acompanya el text es titula «Outil [Explored]» i és de a.otge compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte i ajudar-me a fer-lo créixer, musa.]

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

Era una tarda normal. No feia ni molta calor ni molt de fred. No plovia, però tampoc no feia sol. Sota un cel clapejat de núvols, el pare em va agafar de la mà i em va portar per primera vegada a navegar per l’estany. No era la primera vegada que m’hi duia, però és la primera que recordo.

La «Barca», que a la meva família sempre s’anomenava amb majúscula, en realitat era una petita barqueta de sis pams per metre i mig, amb una pintura de color salmó plena de crostes, que l’únic mèrit que tenia era que l’havia comprat el meu avi a preu de saldo, a un pobre pescador a qui els fills havien decidit tancar en una residència en contra de la seva voluntat, i que cinc anys més tard encara surava.

Devia tenir tres anys, tot i que la meva mare perjura que en tenia menys. Recordo trepitjar aquella superfície de fusta que es movia sota els meus peus com si tingués vida pròpia i arrencar a plorar, recordo la veu de la meva mare pronosticant que ens enfonsaríem a les dues remades i jo imaginant un monstre del llac emergint de les profunditats per engolir-nos sense mastegar, recordo la veu del pare replicant que no cridés el mal temps, que encara se’ns posaria a ploure.

És curiós que recordi les seves veus, però que sigui incapaç de recordar les seves cares. Me les puc imaginar, em puc imaginar la cara sempre riallera de la mare amb les galtes rosades, la mirada sempre decidida del pare enmig d’un rostre colrat pel sol, però no les recordo.

L’únic que recordo d’aquell primera incursió en el món de la navegació és que de sobte es va fer el silenci, que no hi va haver més mal averanys ni recriminacions, que en obrir els ulls al que de debò estava passant al meu voltant, de sobte em vaig veure emmirallat en una superfície d’aigües cristal·lines que copiava el blau del cel i l’omplia de formes sinuoses: pedres mig desdibuixades que treien el nas entre una catifa espessa de fang, arrels colgades d’aigua amb textura de fils de seda, branquillons aquàtics que trencaven la superfície i brillaven orgullosos sota la llum dels petits raigs de sol que s’escolaven entre els núvols de cotó fluix.

Va ser llavors, allà, envoltat de blau i de silenci, quan vaig decidir que de gran seria pintor, que un dia seria capaç d’atrapar sobre el llenç aquell blau immens que no existia en la meva caixa de plastidecors.

Només tenia tres anys. La meva mare perjura que en tenia menys.

 
[Musa 95: Relat inspirat per la fotografia d’un detall de l’Estany de Banyoles que acompanya el text, obra de la Cris Paye.]