No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps, temps, temps, temps,… Més temps! Per què? Per què?! Per què ningú no em sent?! Per què ningú no em sent?! És massa, és massa… És massa… Massa… Massa… Massa… Massa!

Més temps… Només… Més temps… Hores, minuts, segons… Segons, amb segons en tindria prou, segons… Només segons… Només un àtom ínfim de temps, només un alè enmig d’un tornado furibund que ho arrossegui tot al seu pas, només un planeta nan perdut en la galàxia interminable, només… Només… Demano tan… Tan… Tan… Demano… Tant?!

Un instant de no res, només, una presa que estronqui l’espiral aspirador, només, una gota de mel que dilueixi el disgust en un miratge de dolçor, només… Només… Només… No… Més… Més.

 
[Musa 174: Avui cinc paraules obligatòries i una lletra prohibida. Relat inspirat per la proposta de la Yolanda: «Alè, disgust, galàxia, àtom i espiral. I com a repte opcional no pots fer servir la lletra “c”.». La imatge que acompanya el text es titula «Arts beyond time» i és de Michie.ru compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, escriptora!]

L’essencial?
Dos gots d’aigua clara
un crostó de pa.

L’essencial?
La teva presència
en el meu respir.

L’essencial?
Confiar en el cosmos
saltar sense xarxa.

L’essencial?
A mi m’ho preguntes?

El teu cor ho sap
massa bé ho saps.

[Musa 104: Últim divendres de juny i últim text d’aquesta setmana! El poema d’avui està inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «Essencial, presència, saltar». La Judit ja havia participat en el projecte inspirant una petita escena de teatre titulada «Pizza per a dos» i va decidir repetir responent a la crida extraordinària que vaig fer per celebrar el meu aniversari. La imatge que acompanya el text es titula «la pequeña saltamontes» i és d’Agustín Ruiz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa per segona vegada, Judit, i molt bon cap de setmana a tots!]

Ni el temps passa, mentre escrius, ni veus passar el temps, mentre escrius.

Mentre escrius, la no existència, ni la teva, que em llegeixes, ni la meva, que t’escric. Mentre escrius només les lletres apareixent com per art de màgia enmig de la pantalla en blanc. Mentre escrius només el tecleig dels dits descompassats acariciant les lletres com si tinguessin voluntat pròpia.

Mentre escrius la taula transmuta en transatlàntic perdut enmig de l’oceà, en nau espacial travessant el no res per fer una visita de cap de setmana a la galàxia d’Andròmeda, en superfície de roca a on s’intenta repetir el miracle d’una espurna de foc fent repicar dues pedres de quars acabades de descobrir.

Mentre escrius el futur ja ha passat, el passat pot ser futur i el present es converteix en una massa informe que se t’enganxa a les mans i t’embriaga els sentits. Mentre escrius l’impossible no existeix i el possible imaginat es torna en impossible irresoluble, infactible de transcriure. Mentre escrius els teus somnis s’escapen de la teva ment, s’endinsen en el món dels vius acatxats entre frases d’aparença innocents i esperen a l’aguait l’instant precís per immiscir-se en els somnis d’altres.

Mentre escrius, no res. Mentre escrius, no tot.

 
[Musa 103: Dijous de ressaca de sant Joan. Algú és conscient del què passa al seu voltant mentre escriu? El relat-reflexió d’avui ve inspirat per la proposta de la Cristina Company: «Escriure per fer passar el temps o veure com passa el temps mentre escrius?». La imatge que acompanya el text es titula «NASA’s Hubble Shows Milky Way is Destined for Head-On Collision» i és de NASA Goddard Space Flight Center compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Com un elefant
que dóna voltes
per l’univers
que s’obre pas
a empentes i crits
sense demanar permís.

Com un bust
cuit a foc lent
per mans artesanes
que oblida el rusc
la força de la terra
l’esperança experta.

Trepitges amb les teves potes enormes
sense saber què trepitges.

Mires amb els teus ulls de fang
sense saber què mires.

I la inútil sóc jo…

La inútil sóc jo, fill meu?

[Musa 82: Relat inspirat per la proposta de la Sílvia Jané: «elefant, univers, esperança, força, fang». La imatge que acompanya el text es titula «Come if you dare» i és de Salva Barbera compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]