Només veig dues portes. Em poso de puntetes, faig ganyotes davant de l’espiera, acluco un ull per afinar la visió de la nineta. Estic segura que he sentit el timbre, però no veig res més enllà de les rajoles de granit que reconec de memòria i de les portes envernissades de falsa caoba dels veïns del davant, tancades.

Un cèrcol de vidre d’un centímetre de diàmetre, quatre metres quadrats de visió, vint-i-sis rajoles. I mitja.

Només veig dues portes, tancades. Ni un bri d’aire es mou entre les quatre parets enguixades de blanc. La planta de cintes verdes que vivia al mig del replà va morir de set l’hivern passat, si hi hagués una bufada de vent, tampoc no la veuria. Enganxo el cartílag de l’orella contra la fusta que les meves mans acaricien des de fa cinc minuts, empremtes suades més enllà del perfil dels dits. Aguanto la respiració, escolto sense sentir res més que el batec del cor que martelleja les costelles que m’empresonen. Silenci.

L’ascensor s’atura al pis de dalt, cortines d’acer franquejant el pas. Repic de campanes.

Obro la porta?

[Musa 145: Últim text de la setmana! Relat inspirat per la fotografia de l’espiera que acompanya el text, proposta conjunta de l’Amparo i en Nivard: «quan algú truca de manera inesperada a la porta». L’Amparo va ser una de les primeres muses a sumar-se al projecte, amb una frase que va servir per improvisar un text titulat «Llum». Moltes gràcies per la inspiració i molt bon cap de setmana, súper família! ]

Juguem a la rateta? Agafa el rellotge de polsera, posa el vidre en contra dels raigs de llum, juguem a fer pampallugues als ulls dels veïns de l’edifici del davant. Qui serà avui la nostra víctima?

Jo triaria la noia del cinquè, la que corre com una boja sobre una cinta de plàstic sense moure’s de lloc, però sé que tu no vols: sempre dius que el jovent s’ha de moure, que no és bo que es passin les hores asseguts davant d’una pantalla. Jo triaria el nen del tercer, el que ens fa ganyotes i enganxa el nas al vidre de la finestra com si fos un porquet, però sé que tu no vols: et recorda la granja on vas créixer, entre animals de plomes i de peu rodó. Jo triaria la vella del quart, la que simula fer ganxet al balcó i en realitat només està pendent de les anades i vingudes del porter, però sé que tu no vols: tu tampoc no et fies d’aquest porter.

Em dono per vençuda. Un núvol s’ha interposat davant dels raigs de sol i tu ni tan sols t’has descordat el rellotge del canell. Jo triaria qualsevol, l’únic que vull és jugar i tornar a les tardes de la nostra adolescència en què ens divertíem tirant pedretes a les branques dels arbres, però sé que tu no vols: no calia que et morissis perquè ho entengués.

Juguem a l’amagada?

 
[Musa 80: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text titulada «I’m not a brick any more!» obra de la Míriam.]