En un mar de foc les nostres mirades es van perdre.

Els ulls fits en l’horitzó, les mans inertes sobre la falda, el cor bategant a cinc-centes pulsacions per minut, els pulmons temerosos de respirar ni el més petit sospir d’aire.

Quiets com estàtues.

En una cerimònia mil cops repetida, el sol es va perdre davant dels nostres ulls, tenyint de roig el cel i les nostres galtes.

No ens vam atrevir a mirar-nos.

Ni quan el cel es va vestir d’or, ni quan les muntanyes van engolir la llum, ni quan sols un perfil de muntanyes negres i un firmament plegat d’estrelles van erigir-se com a últims testimonis del nostre encontre.

Ens vam aixecar en silenci, com cada dia. Ens vam allunyar en silenci, com cada dia. Ens vam acomiadar en silenci, com cada dia.

I llavors, com cap dia, tu et vas atrevir a parlar.

— Demà?

I jo, per tota resposta, sols em vaig atrevir a assentir amb el cap. Però no vas veure el gest. Com no havies vist el meu cos translúcid. Com mai més no havies tornat a veure, des d’aquell fatídic dia, el meu somriure d’aire.

I tot i no veure’m tu tornaves, cada vespre, per veure la posta de sol amb mi.

Mentre el teu cap es cobria de cabells blancs i les arrugues se t’escampaven pel rostre. Mentre les mans se t’omplien de tremolors incontrolables i la memòria començava a jugar-te males passades. Mentre els anys et recordaven la mortalitat i et carregaven amb un pes cada vegada més feixuc sobre les espatlles.

Mentre jo romania jove per sempre.

«Demà, demà sí — vaig murmurar-te sense veu —. Demà i per sempre.»

[Musa 52: Relat inspirat per la fotografia de la posta de sol que acompanya el text, obra de l’Antonia Molist.]

Relat amb banda sonora: «Teddybear» de Toy-Box. Llegiu-lo mentre escolteu la cançó.

Entres i em saludes com si no passés res, però estàs nerviós, se’t nota, ho veig. Amb prou feines t’atreveixes a mirar-me els ulls i les mans et tremolen quan deixes les bosses a sobre del marbre de la cuina.

— He portat maduixes, diuen que… Que va bé.

I t’afanyes a posar el cap dins de la nevera perquè no m’adoni que les galtes se t’han tenyit de vermell.

— I no has portat… Nata? — pregunto amb la veu més seductora del repertori.

Claves un cop de cap contra el prestatge. Et sento respirar a fons. Tanques la porta amb un renec mig mut i et gires cap a mi. Per primera vegada, em mires directament als ulls.

— T’estàs divertint?

— Jo? No… — responc amb un somriure carregat de males intencions.

M’assec al sofà sense deixar de mirar-te. Em pentino la cabellera castanya amb els dits i deixo que els blens em caiguin sobre l’escot del vestit. La teva mirada ressegueix la cremallera i es perd en les cames interminables que la minifaldilla deixa al descobert. Empasses saliva.

— Aquestes sabates m’estan matant… — em lamento alçant el peu fins a tocar-te el pit amb el taló —. M’ajudes a treure-me-les, osset de peluix?

[Musa 35: Relat inspirat per participar en la quarta jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «osset de peluix», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «strawberries» i és de Fried Dough compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Voldria sentir el teu tacte, les teves mans en els meus braços, els teus dits resseguint-me el rostre, els teus palmells acariciant cada centímetre de la pell sota l’abric reclosa.

Voldria que la teva veu fos la brisa que m’amarés l’ànima en deturar-me enfront la mar, la mar en calma, la mar en ràbia.

Voldria tancar els ulls i perdre’m en el teu somriure, com un pirata sense nord en una illa deserta perpètua, com un vaixell sense far acostant-se temerari a les roques del naufragi.

Voldria que la meva veu fos el so que et despertés en l’alba i la melodia que et bressolés en somnis durant la travessa de la negra nit.

Voldria embriagar-me amb el vermell de la passió que insinuen els teus llavis mig closos… Mig oberts… Mig humits… Mig per mi…

Voldria… «Vols?»

 
[Musa 21: Relat inspirat per la proposta de la Biblioteca Santa Eulàlia: «Les nostres inspira-paraules: vermell, somriure, tacte, so, brisa (marina)». La imatge que acompanya el text es titula «A love birds’ kiss» i és de jinterwas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]