200 MUSES
Teresa Saborit
Premi al millor blog de creació literària Vila de Lloret 2016
ÍNDEX
Portada
Tria la teva lectura!
Musa 1 - Pols de lluna plena
Musa 2 - Esports de risc
Musa 3 - Pirata
Musa 4 - Cafè amb llet
Musa 5 - Monstres de tres caps
Musa 6 - El castell de les paraules
Musa 7 - Tempus fugit
Musa 8 - Bombolla de bits
Musa 9 - Programa especial
Musa 10 - Qui riu?
Musa 11 - Què faríem sense els Rodalies?
Musa 12 - Doctor
Musa 13 - Tinta roja
Musa 14 - Fer trampes
Musa 15 - La merda a la muntanya
Musa 16 - Dignitat
Musa 17 - A ritme de vida
Musa 18 - Quatre gats somiatruites
Musa 19 - Quadrar els comptes
Musa 20 - El mal brètol
Musa 21 - 100
Musa 100 - 200
Agraïments
.
TRIA LA TEVA LECTURA
Aquest llibre no es llegeix com els altres. No has de començar de forma obligatòria per la primera pàgina i acabar per l’última. En total hi ha 21 itineraris de lectura: tu decideixes com vols que avanci la història.
Pots llegir-lo per ordre cronològic d’escriptura, del primer a l’últim text. Pots llegir-lo gènere per gènere (microrelats, poemes, escenes de teatre, cal·ligrames, #tweetrelat, transmèdia). Pots llegir-lo seguint un eix temàtic (la màgia de les paraules, laboral, infants, amistat, primeres cites, amants, fills, trencaments, vellesa, pèrdues, silencis, renéixer, gats i altres animals, temps, somiatruites, autenticitat, inexplicables, escriure en primera persona, successos del dia a dia).
Tens tots els itineraris possibles en el llistat que trobaràs a continuació. Tria la teva lectura!
- Itinerari #1 - Per ordre cronològic d’escriptura, comença la lectura: [Musa 1]
- Itinerari #2 - Per gènere, comença la lectura:
microrelats [Musa 2], poemes [Musa 1], escenes de teatre [Musa 9], cal·ligrama [Musa 96], col·leccions de #tweetrelat [Musa 28], obra transmèdia [Musa 200]
- Itinerari #3 «La màgia de les paraules» - Comença la lectura: [Musa 6]
- Itinerari #4 «Laboral» - Comença la lectura: [Musa 11]
- Itinerari #5 «Infants» - Comença la lectura: [Musa 42]
- Itinerari #6 «Amistat» - Comença la lectura: [Musa 133]
- Itinerari #7 «Primeres cites» - Comença la lectura: [Musa 54]
- Itinerari #8 «Amants» - Comença la lectura: [Musa 49]
- Itinerari #9 «Fills» - Comença la lectura: [Musa 185]
- Itinerari #10 «Trencaments» - Comença la lectura: [Musa 66]
- Itinerari #11 «Vellesa» - Comença la lectura: [Musa 79]
- Itinerari #12 «Pèrdues» - Comença la lectura: [Musa 24]
- Itinerari #13 «Silencis» - Comença la lectura: [Musa 113]
- Itinerari #14 «Renéixer» - Comença la lectura: [Musa 139]
- Itinerari #15 «Gats i altres animals» - Comença la lectura: [Musa 141]
- Itinerari #16 «Temps» - Comença la lectura: [Musa 48]
- Itinerari #17 «Somiatruites» - Comença la lectura: [Musa 91]
- Itinerari #18 «Autenticitat» - Comença la lectura: [Musa 90]
- Itinerari #19 «Inexplicables» - Comença la lectura: [Musa 180]
- Itinerari #20 «Escriure en primera persona» - Comença la lectura: [Musa 87]
- Itinerari #21 «Successos del dia a dia» - Comença la lectura: [Musa 15]
El projecte de les «200 muses» va néixer el gener del 2015 arran d’un repte que em vaig autoproposar: publicar un text al blog de «La Llibreta Vermella» cada dia laborable de l’any i dir, en cada cas, d’on havia sorgit la inspiració per escriure’l. A partir d’aquí va començar la recerca per trobar les dues-centes muses que necessitava per completar el desafiament. Cinc paraules soltes, una frase, una imatge,… Totes les propostes eren més que benvingudes.
Dotze mesos més tard puc dir que el projecte ha superat totes les meves expectatives. He trobat les dues-centes muses que necessitava i, a més a més, gràcies a la seva inspiració, he estat capaç d’escriure aquest fantàstic recull de textos que ara teniu a les mans: 143 microrelats, 44 poemes, 9 escenes de teatre, 1 cal·ligrama, 2 col·leccions de #tweetrelat i 1 obra transmèdia.
Aquest llibre ha estat possible gràcies a totes i cadascuna de vosaltres, muses. Espero i desitjo que gaudiu de la seva lectura tant com jo he fruït escrivint-lo: moltes gràcies per haver-lo inspirat.
Teresa Saborit
Gurb, gener del 2016
.
[Musa 1] Pols de lluna plena
Inspirat per Pep Duran
Conten que a la lluna
hi ha un homenet
que treballa de sol a sol
tot sol.
Un homenet que treballa
de sol a sol
omplint la Terra
de pols.
Conten que en les nits
de lluna plena
es compleixen
que els desitjos
quan es compleixen
es fan pols.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 2]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent poema: [Musa 6]
Itinerari de lectura #14 «Renéixer» - Continua la lectura: [Musa 63]
.
[Musa 2] Esports de risc
Inspirat per Laura Huerga
Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?
«La meva mare em matarà…»
Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.
Bé…
Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!
Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.
—Mossa, posa’ns una ronda! —havien exclamats eufòrics.
—Jo no sóc la vostra tavernera!
—Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! —havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.
No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.
«La meva mare em matarà!»
Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.
—Amic Sancho —havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris—, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.
Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.
—Però què fa aquest animal?!
Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.
Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començava a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»
—Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? —li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.
—«Excusat»?! Serà finolis el poeta! —se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà—. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!
El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.
«La meva mare em matarà…»
Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.
La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 3]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 3]
Itinerari de lectura #3 «La màgia de les paraules» - Continua la lectura: [Musa 23]
.
[Musa 3] Pirata
Inspirat per Museu Marítim
—De debò? De debò?! —el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.
—Pareu de riure!
—Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes... És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!
—Pareu de riure i digueu-me a on és!
Hahahahaha!
—O em dieu d'immediat a on l'heu amagat o... —amenaça encanonant-lo amb el trabuc.
—O què? Mata el teu pare a sang freda si t'hi atreveixes!
—Digueu-me a on és!
—Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un...!
L'explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s'omplen d'esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.
Uns passos baixen des del primer pis.
—Mama?
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 4]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 4]
Itinerari de lectura #9 «Fills» - Continua la lectura: [Musa 76]
.
[Musa 4] Cafè amb llet
Inspirat per Lliga de Microrelataires
Entro al bar. El soroll de les converses i l’olor de cafè acabat de fer em reben com vells amics. Saludo amb un cop de cap i en Ferran em respon amb un somriure. S’ha deixat créixer la barba.
M’agrada.
T’agradaria.
—El de sempre?
No responc, però intento somriure, i deu interpretar el somriure trist com un xec en blanc.
Mentre ell prepara el cafè amb llet, jo agafo el diari de la barra i camino fins a la taula del fons. La nostra taula, la que queda prou lluny de la porta com per no notar les ràfegues de vent gèlid, la que queda prou a prop com perquè ningú no pugui entrar sense ser vist. «El Barça ho té cru aquest any… —remuga la teva veu—. Has vist quin ramat de criatures acaba d’arribar?»
—Aquí ho tens… Com estàs?
En Ferran mira la cadira buida que hi ha al meu costat. I jo giro el cap en un acte reflex, esperant que et materialitzis com el conill que surt del barret d’un mag.
—Bé.
En Ferran em posa una mà a l’espatlla. «És un cambrer molt simpàtic. M’agrada aquest bar.»
T’agradava.
M’agradaria.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 5]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 5]
Itinerari de lectura #11 «Vellesa» - Continua la lectura: [Musa 57]
.
[Musa 5] Monstres de tres caps
Inspirat per Richard Hebert
Què s’amagava darrere del pany de la porta?
La Maria mai no havia sortit del castell. La seva mare li havia dit que més enllà dels murs sols hi havia llops ferotges i monstres de tres caps, fantasmes sense cor que s’amagaven a dins de les ombres de la gent i els obligaven a realitzar les atrocitats més horribles.
Però la Maria ho volia veure.
No sabia perquè. Es passava les hores preguntant-se perquè no disminuïa el seu desig, perquè la curiositat seguia cremant-la per dins, perquè el foc que la devorava es convertia cada dia en una foguera més immensa.
Mirava la lluna i li preguntava quina era la raó de les seves ànsies, però la lluna minvava sense donar-li resposta. Buscava en la forma dels núvols una senyal que li indiqués quina seria la direcció correcta, però els núvols es desfilaven sense donar-li cap pista.
La Maria ho volia veure.
Una nit sense lluna, la Maria va agafar una llanterna de la calaixera, va entrar de puntetes a l’habitació de la seva mare, va agafar la clau que la bona dona sempre portava penjada al coll… I se’n va anar. Se’n va anar sense fer fressa, obrint i tancant la porta amb sigil, endinsant-se en aquell món a on li havien dit que només hi havia llops ferotges i monstres de tres caps.
Què s’amagava darrere del pany de la porta?
Nosaltres. Vosaltres. Jo... Tu.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 6]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 7]
Itinerari de lectura #14 «Renéixer» - Continua la lectura: [Musa 1]
.
[Musa 6] El castell de les paraules
Inspirat per Jill Jepson
En el castell de les paraules
hi ha una llum que brilla
viva, valenta i rica,
captivadora,
que crida cavallers ardits
i valentes donzelles.
«On ets?»
En el castell de les paraules
hi ha una muralla sinistre
ferotge, amarga i crua,
espinosa,
que impedeix l'entrada
a lectors embogits.
«Qui ets?»
Sols els escriptors valents
creuen les muralles.
Sols els escriptors valents
reben com a recompensa
un esperit entremaliat
amb una imaginació plena
un esperit entusiasta,
generós i modern.
«Tu ets?»
A la porta es queden
els intel·lectuals
els acadèmics.
Ni la ràbia encesa
ni els inquisidors gèlids
en traspassen la llinda.
I tot allò que és passat de moda,
tot allò que és passat,
es queda a fora.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 7]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent poema: [Musa 13]
Itinerari de lectura #3 «La màgia de les paraules» - Continua la lectura: [Musa 2]
.
[Musa 7] Tempus fugit
Inspirat per Ramon Navarro Bonet
Sempre li havien dit que els somnis eren pels Altres. Ella havia de córrer, córrer i córrer. Era el que calia fer. Era el que s’havia de fer. Era el que era necessari que es fes.
En el País del Temps Fugitiu, tothom corria… Excepte els Altres.
Ningú no recordava quan havia començat la cursa, ni perquè, però tots els Nostres sabien que un dia sense córrer era un dia perdut, impossible de recuperar.
Per això els Altres, que no corrien, eren menystinguts i apedregats.
Ella no era un Altre. Ella era un dels Nostres. I corria. Corria com la que més. Tan corria, i tan volia córrer, que el dia que es va despertar i es va descobrir les puntes dels dits del peu de color blau no es va immutar.
En el País del Temps Fugitiu no hi havia temps per somiar, ni per preocupar-se per dits de color blau.
L'endemà es va descobrir una taca blava darrere del taló. El dia següent, el blau li havia arribat als turmells. Dia a dia, el blau li va començar a pujar per les cames. Va ascendir pels bessons, els genolls, les cuixes i els malucs. Va tenyir-li el baix vendre, va saltar fins el melic, li va pujar pels flancs i li va cobrir les sines. Els braços es van omplir de blau, des de les espatlles fins a les ungles dels dits. El coll, els llavis, el nas aguilenc, les galtes. Els ulls es van poblar de reflexos d'aigua i els cabells es van convertir en una imitació d’ones marines.
Tots els senyals van ser ignorats.
Els Nostres no abandonaven mai la cursa. Ella era dels Nostres. I Ella va continuar corrent, corrent i corrent. Parant només per menjar i dormir. Parant només per menjar quan els científics van dissenyar una màquina que permetia córrer adormit. Però la màquina tenia efectes secundaris. A vegades provocava miratges en plena cursa.
I ella a vegades creia veure Altres que la miraven amb compassió.
Altres sempre quiets. Altres ignorants de la distància inabastable entre ells i el Temps Fugitiu, cada dia més i més gran. Altres que havien abandonat la cursa abans de començar. Altres que deixaven que el Temps els guanyés la partida sense presentar batalla.
Pobres Altres.
En el País del Temps Fugitiu només els Nostres sabien que calia córrer, sempre, perquè el Temps no s’atura, mai, i els Altres eren uns babaus, curt de mires.
I Ella va continuar corrent. Es va fer gran. Va conèixer un home de groc. Van tenir fills de color verd que també es van fer grans, que van conèixer noies de color violeta, que van tenir fills de color marró. Un dia, la vella de color blau es va morir. La van treure de la màquina. Hi van posar un dels seus néts marrons. I la cursa va continuar, perquè córrer era l’únic que importava. Només els Altres van plorar.
I algú els va llençar una pedra.
En el País del Temps Fugitiu tampoc no hi havia temps per plors.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 8]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 8]
Itinerari de lectura #4 «Laboral» - Continua la lectura: [Musa 171]
.
[Musa 8] Bombolla de bits
Inspirat per Júlia Lancho
Tinc fred. I gana. I son. I estic cansada. I…
Paraules. Una paraula rere l’altra. Una paraula. Només una, una més.
«Torna».
Una paraula, cinc lletres.
«Torna».
Ho escriuria en lletres negres de tamany vuit-cents sobre una paret de calç blanca si això fos suficient per conjurar-te.
Torna.
Torna, torna, torna.
És la meva eterna melodia, vagi on vagi, estigui amb qui estigui.
«Torna».
Et trobo a faltar.
Intento fer-me la forta. Intento somriure. Publico a tot arreu una fotografia meva amb un rostre somrient. La teva foto. La que tu em vas fer.
L’últim somriure.
Una bombolla feta bits. Un núvol d’impostures a on amagar-me. Una escletxa dins la foscor a on encara puc fer veure que aquí no ha passat res, que mai no vas existir.
La possibilitat de la teva inexistència és l’únic antídot contra el dolor, si no fos pel record de les teves carícies que punxa el miratge com una agulla esmolada.
Plof.
I tornen els teus versos. I els teus petons. I…
Sàdic.
Et trobo a faltar.
«Torna».
Maleït càncer.
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 9]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 10]
Itinerari de lectura #12 «Pèrdues» - Continua la lectura: [Musa 52]
.
[Musa 9] Programa especial
Inspirat per tere
—Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada -de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!
—El… Què?
—El programa especial «Avall-que-fa-b…»
—No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…
—Per això és especial!
—Perdó?
—Que no cal que s’apunti!
—Crec que no m’interessa…
—És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.
—Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.
—Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.
—Quin jersei?
—Aquest, el que porto.
—Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!
—Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.
—La meva camisa?
—És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.
—Jo no el vull per res el seu jersei!
—Ni per cent euros?
—Cent euros?
—D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.
—De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?
—És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.
—Deuen ser una falsificació…
—El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!
—No ho veig clar…
—D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?
—Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?
—Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?
—Cinc-cents.
—O sigui que ara sí que vol jugar...
—Cinc-cents i és la meva última oferta.
—D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial... Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.
—I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.
—No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.
—No ho entenc.
—Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.
—Perdó?
—Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada- de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!
—I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.
—Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.
—Com?
—Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?
—Sí.
—Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!
—Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!
—No ho entén encara?
—Però… A on va ara?!
—Home, està clar, no? En direcció contrària.
—Però ha de desfer el malentès!
—Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer... Consell de lladre!
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 10]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent escena de teatre: [Musa 14]
Itinerari de lectura #21 «Successos del dia a dia» - Continua la lectura: [Musa 179]
.
[Musa 10] Qui riu?
Inspirat per Lluís Servé
Sempre era l’últim. O gairebé sempre. I quan no era l’últim, era invisible. Fessin el que fessin, juguessin al què juguessin, ho sabia: no el volien.
Al principi no n’havia estat conscient. Quan els obrien la porta per sortir al carrer, ell era el primer a travessar el llindar. Corria d’un cantó a l’altre com un boig, perseguia tothom qui se li creuava davant dels ulls. Creia que reien amb ell. Un dia havia descobert que es reien d’ell.
En un inici havia intentat convèncer-se que eren imaginacions seves. Havia intentat fer com sempre, havia intentat viure com si el canvi de preposicions no hagués aparegut mai en el seu magí. Havia estat a punt de sortir-se’n i de creure’s la seva pròpia mentida, però el miratge havia durat el que havia tardat una veu presumptuosa a arrencar-li la bena de davant dels ulls.
—Ets «raro».
La paraula l’acompanyava des de llavors. «Raro.» Anés a on anés, les quatre lletres refulgien com una condemna en la mirada d’aquells que es dignaven a esguardar-lo. Havia deixat de ser el primer a sortir quan els obrien la porta. Molts dies ni tan sols sortia. Es quedava a dins, els veia jugar a través de la finestra. Es preguntava quin mal els havia fet.
No era com ells. Ho sabia. Ho sabien. Era més alt, més gros. La seva veu era més greu. Ells preferien el peix, ell un bon bistec. Ells preferien l’estufa, ell sortir a córrer encara que el carrer estigués cobert de neu. Ells esgarrapaven les cortines, ell preferia queixalar els coixins. Però corria quan ells corrien. Però menjava quan ells menjaven. Però dormia quan ells dormien.
—Els «raros» són ells.
Va arrencar a córrer cap al carrer i es va col·locar al bell mig de la rotllana. Va començar a cridar com mai ho havia fet, amb una força desconeguda que li brollava des del fons de l’ànima. Es van estarrufar per mofar-se’n, però van canviar ràpidament d’opinió quan se’ls va llençar a sobre mostrant-los els ullals. Alguns van córrer a refugiar-se a l’interior de la casa. Un parell es van amagar a sota d’un cotxe aparcat. El més valent es va enfilar canonada a munt fins arribar al capdamunt la teulada. Al cap de poc, s’havia quedat sol al mig del carrer.
—Però què fa aquest gos?!
—Per si de cas, bordo, no fos cas que us penséssiu que, per ser «raro», sóc menys. I ara, gats… Qui riu?
Itinerari de lectura #1 - Per ordre cronològic d’escriptura: [Musa 11]
Itinerari de lectura #2 - Per gènere, següent microrelat: [Musa 11]
Itinerari de lectura #15 «Gats i altres animals» - Continua la lectura: [Musa 123]
.
Has gaudit d’aquest fragment?
Compra el llibre ara i descobreix-ne la continuació!