LA REVOLUCIÓ DE LES FORMIGUES

Teresa Saborit

ÍNDEX

Portada

Dedicatòria

Cites

Avís previ

Pròleg

1. No tinc por

2. Referèndum

3. Independència

4. Impàs

5. Presos polítics

6. República

* * *

A la meva mare:

tots els impossibles

són possibles

gràcies a tu.

* * *

«Si votar servís per alguna cosa, estaria prohibit.» (Mark Twain)

«Volent ser república hem après a ser poble.» (David Fernández)

«El passat, va pensar en Winston, no només havia estat alterat, sinó que estava sent destruït. Perquè ¿com establiria vostè el fet més evident si no n'existia més prova que el record de la seva pròpia memòria?» (George Orwell, 1984)

.

AVÍS PREVI

Res del que llegireu en aquestes pàgines no va passar en realitat. No hi va haver referèndum. No hi va haver declaració d’independència. No hi va haver victòria de la república per majoria absoluta el 21 de desembre del 2017. Tots els perso-natges i situacions són cent per cent ficticis. Qualsevol coinci-dència amb la realitat és pura casualitat. I, per descomptat, mai cap formiga no s’ha atrevit a fer una revolució.

.

PRÒLEG

La Jordina va tancar la televisió i es va agenollar davant dels ulls de la dona.

—Si us plau, mare. T’ho suplico. Ajuda-la. Si us plau.

La Blanca s’havia quedat adormida sobre la taula malgrat el soroll que hi havia al seu voltant. El rostre blanc i cobert de suor, la respiració lenta i fatigosa. A la boca, la galeta que no s’havia acabat de menjar. La dona es va aixecar remugant del sofà. Li va posar la mà el front, li va palpar el coll per sentir-li el pols. Va negar amb el cap. Va tornar al sofà i va engegar la tele de nou. La Jordina es va col·locar davant la pantalla.

—I ja està?!

La dona es va encongir d’espatlles.

—Quan anava a l’escola em forçaves a prendre potingues per a tot i ara no hi pots fer res?! No dius que ets una bruixa? Que tens poders? No t’has ventat tota la vida de saber-ne més que els metges?! Doncs cura-la!

—Ves a un metge.

—Els metges no saben què fer-hi!

—Perquè no té cura. Però encara que en tingués, no la curaria. Ni puc ni vull. Què se’n pot esperar de bo, d’una filla teva? Segur que és com tu. Una tòtila desagraïda que es creu que el món li deu alguna cosa pel simple fet de respirar. Potser això t’ajudarà a adonar-te de fins a quin punt ets només una llufa més d’aquest abocador putrefacte. Sempre seràs una morta de gana, per molt que estudiïs, per molts vestits cars que et compris i per moltes ínfules que gastis. No ets ningú. Mai no seràs ningú. I la gent que no és ningú el màxim a què pot aspirar és que els de dalt no els trepitgin en moure’s. Només ets una desgraciada que ha malgastat la seva vida en una lluita inútil. I ara surt del mig. La carn de truja no és transparent.

La Jordina va agafar la Blanca en braços i va caminar cap a la sortida.

—No hauria d’haver vingut.

—No hauries d’haver nascut. Ningú no t’hauria trobat a faltar.

.

1. NO TINC POR

CAPÍTOL I - 15 JULIOL

La dona va llançar al llac un grapat de molles de pa i un estol de cignes blancs es va capbussar per recollir-les. «El pitjor no és que aquells il·luminats es creguin amb el dret de decidir el seu futur —va pensar amb ràbia—. El pitjor és que pretenguin reescriure la història.» La història amb majúscules. La que es teixia dia a dia amb guerres de poder soterrades i complots secrets. La que mai ningú no llegiria en cap llibre.

Ella sí que sabia el que costava escriure un capítol en aquella història. I no li importava haver-ne hagut de pagar el preu. Sota la roba atresorava cicatrius que eren el seu trofeu més preuat. Una cremada a la cara era la penyora per haver convertit en cendres els seus antics superiors.

Havien intentat matar-la desenes de vegades; ella n’havia mort molts més.

El parc d'El Retiro s’havia anat buidant mentre les primeres ombres de la nit feien acte de presència. Els ocells es van acabar l’aliment que la dona els havia donat i van començar a nedar en cercles. Un home d’uns trenta anys, vestit d’executiu, d’esquena ampla i cos musculat, va aparèixer vora l’aigua caminant amb pas indecís, simulant que la seva atenció estava fixada en el mòbil que tenia entre les mans.

—Hem trobat la persona que estàvem buscant —va xiuxiuejar.

—Segur?

—Crec que sí.

Un petit cigne, acostumat a la presència dels humans, es va allunyar de la protecció del grup i va avançar fins a la riba. La dona es va ajupir. Va agafar un grapat de molles de pa i les hi va mostrar amb la mà estesa. L’animaló s’hi va acostar confiat.

—Inútil —va murmurar engrapant l’ocellet i trencant-li el coll amb un cop sec—. Assegura’t que no ens pugui trair.

Hi ha massa en joc.

El petit cigne va deixar de batallar entre els seus dits i l’home es va allunyar amb rapidesa, com si aquella conversa mai no hagués existit.

CAPÍTOL II - 20 JULIOL

La Guàrdia Civil va irrompre al Parlament en plena canícula estival. Els periodistes congregats al bar van quedar estupefactes en veure la insòlita comitiva a través de les portes de vidre. Nou homes de paisà, alguns amb passamuntanyes i ulleres de sol, conduïts pels uixers del Palau fins a una sala de la planta baixa. Una fotògrafa es va apartar de la barra per assenyalar l’únic home amb americana i corbata.

—Aquest no és el fiscal anticorrupció de Catalunya?

El bar era una sala freda, de parets blanques i terres de marbre, amb columnes de pedra que trencaven contínuament la visió. Una estança àmplia, amb plafons de fusta i cadires encoixinades de beix, que per altura podria haver estat el vestíbul d’una nau industrial. La Jordina va entrar-hi en estampida, un metre vuitanta de pur nervi vestit amb elegància que va apressar-se a examinar les taules buscant algú.

—Jordina, què està passant?

La noia va ignorar la pregunta i va travessar la multitud de curiosos fins a l’home que estava llegint el diari al fons de l’establiment. Es va asseure davant del lletrat major del Parlament, va deixar sobre la taula un plec de folis amb el segell del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i va abaixar la veu perquè els periodistes que els rodejaven no la poguessin sentir.

—El jutge que instrueix el cas del tres per cent vol comprovar si es guarda o no còpia de l’agenda de l’exconseller Gordó als registres informàtics del Parlament. La secretària general vol que vagis al seu despatx per decidir com s’ha de procedir. Acabo d’avisar la Forcadell perquè també hi vagi.

—Creia que el Govern ja havia respost que no se’n conservava res.

—Diuen que aquesta interlocutòria els autoritza a comprovar-ho en persona. Com que volien entrar tant sí com no, la secretària els ha acabat franquejant l’accés, però els ha fet deixar les armes a l’entrada i els ha tancat en una sala. Ens ha demanat que els entretinguem tant com puguem i que no els permetem connectar-se al sistema sense el seu vistiplau.

El lletrat major va fer una llegida en diagonal del document.

—Això no és una ordre d’escorcoll. El màxim que poden exigir és que algú del Parlament es descarregui una sèrie d’arxius i els hi guardi en un llapis de memòria.

—Si és així, cal avisar a tothom, de seguida. He sentit com comentaven que també havien enviat un equip al Palau de la Generalitat. I al CTTI. I crec que també parlaven de la Conselleria de Justícia. Ves a saber què pretenen buscar en el sistema en realitat.

L’home va recollir el diari i va sortir rabent del bar. La Jordina es va acostar a la barra amb les neurones treballant a mil revolucions i va demanar que li preparessin nou cafès i una plata de pastes. Un grup de periodistes es va apinyar al seu voltant.

—Per què no ens expliques què passa? Té alguna cosa a veure amb els cinc milions que el Tribunal de Comptes vol que en Mas, l’Ortega, la Rigau i l’Homs paguin per haver organitzat la consulta del 9N? És veritat, que els embargarà tot el que tenen si no ho fan?

La noia va esclafir a riure.

—Jo què sé! A mi pregunteu-me per cafès, fotocòpies i reserves de restaurants.

—No fugis d’estudi, Jordina. Ets la secretària de la secretària general i tens ulls a tot arreu. Al Parlament no es mou un paper sense que tu no ho sàpigues. Som al bar. Qualsevol cosa que en diguis no sortirà d’aquí. Tens la nostra paraula!

—Mama!

La noia va desviar la mirada cap a l’entrada del bar. Una nena de cinc anys corria cap a ella. Una nena amb els mateixos ulls violacis que ella i els mateixos rínxols de caoba. Una nena de pell clara com el pare a qui havia conegut una nit de borratxera, quan només tenia vint-i-dos anys, i de qui ni tan sols recordava el nom. Es va ajupir per rebre-la amb els braços oberts.

—Blanca, quina sorpresa! Què hi fas, aquí?

—L’Antònia m’ha portat!

Darrere de la nena va aparèixer una dona de cinquanta anys, de cabells tenyits de coure i cos rodanxó que, més enllà de ser la cangur de la nena, a voltes semblava l’àvia de totes.

—La Blanca volia anar al Prat a rebre la Senda, però amb la vaga dels vigilants dels controls de seguretat hi ha tanta gent a l’aeroport que he pensat que era millor no anar-hi. I tampoc no sabia exactament a quina hora arriba el vol de Marsella. Així que l’he convençut per venir-te a veure.

—Mama, que puc ensenyar a l’Antònia la sala del tresor?

La Jordina es va girar cap al cambrer.

—Em pots guardar els cafès un moment? Ara vinc a buscar-los.

Va agafar la nena en braços, va travessar les portes del bar d’una revolada i es va aturar en un racó del vestíbul de pedra.

—Blanca, et vaig dir que era un secret —va murmurar.

—Però l’Antònia és de la família. Vull ensenyar-li el lloc a on vam celebrar el meu aniversari.

—Un secret vol dir que només ho podem saber tu, jo i la Senda.

—Llavors hi podem anar tu i jo?

—La mama ha de treballar.

—Em vau prometre que hi tornaríem a baixar, però tu i la Senda sempre esteu treballant. Ja no voleu jugar amb mi?

La noia va fer un petó al front de la criatura pensant en el milió d’hores extres que havia hagut de fer des de les eleccions del 2015. Desenes de lleis aprovades i suspeses. Un laberint de traves burocràtiques que havien hagut de superar per aconseguir que la segona quinzena d’agost fos lectiva. Els diputats independentistes entestats que la modificació del reglament del Parlament quedés aprovada, sí o sí, abans de vacances, amb tramitacions enrevessades que els portaven a tots de corcoll.

Va travessar el vestíbul i va començar a pujar els graons de l’escala de marbre que connectava la planta baixa amb el primer pis.

—Llavors és veritat que hi ha un passadís secret que connecta el Parlament amb la plaça Sant Jaume? —va xiuxiuejar l’Antònia.

—Sí, però no ho sap ningú. I ningú no ho pot saber o ens ficaríem en un bon embolic. M’has de prometre que no ho explicaràs. El vam descobrir amb la Senda per pura casualitat. No apareix en cap plànol. La nostra teoria és que el devien construir d’amagat els mateixos enginyers que van dissenyar la Ciutadella borbònica i que les reformes posteriors no han estat capaces ni de detectar-lo ni de derruir-lo. La Senda va pensar que seria divertit celebrar-hi l’aniversari de la Blanca, però…

La notícia de la irrupció de la Guàrdia Civil havia corregut com la pólvora i la planta noble estava deserta. La Jordina va deixar la nena a terra i es va dirigir al Saló dels Canelobres, a aquelles hores doblement il·luminat. Per una banda, per la llum del sol que es filtrava a través de l’enorme claraboia de vidre i ferro forjat del sostre. Per l’altra, per les bombetes dels vuit canelobres de bronze gegantins que il·luminaven permanentment l’espai.

Es va endinsar en el saló porxat. Franquejada a banda i banda per enormes columnes de pedra, caminant sobre una catifa que emmudia els seus passos. Va mirar al seu voltant. Es va ajupir al costat de l’últim dels quatre canelobres que li quedaven a mà dreta, a tocar de la Sala de Grups, i va accionar una petita palanca oculta en el pedestal. Un engranatge invisible es va activar de forma immediata amb un grinyol gairebé inaudible, va desplaçar el canelobre com si fos un llimac i va deixar al descobert una obertura circular: l’inici d’una escala de caragol de pedra que s’introduïa en la columna que hi havia darrere del canelobre i es perdia sota terra.

La noia es va afanyar a entrar-hi, seguida per la dona i la nena. Al cap d’una vintena de passos va palpar les parets que l’envoltaven fins a trobar un bloc de pedra llis al tacte. En prémer-lo, el mecanisme que havia obert la trapa es va reactivar per tornar el canelobre al seu lloc.

Va engegar la llanterna del mòbil i va continuar el descens. A mesura que s’allunyaven de la superfície, la xafogor de l’estiu era substituïda per un fred humit cada cop més intens. Els blocs de pedra que les envoltaven van desaparèixer al cap d’uns metres per ser reemplaçats per parets excavades en roca viva, que indicaven que havien deixat enrere els fonaments del Parlament. L’escala de caragol encara va continuar durant un centenar de graons abans de desembocar finalment en una petita sala. La Blanca va començar a córrer en cercles.

—Mira, Antònia! Aquí hi havia el pastís amb les espelmes! I aquí els regals. I aquí una piscina de boles. I aquí uns coixins a on la Senda ens va explicar un conte fantàstic! Mama, podem marxar pel passadís secret?

La nena es va aturar davant d’una porta oberta que mostrava un passadís sense fi, lleugerament inclinat. La Jordina es va encongir d’espatlles i la nena la va omplir de petons. Va agafar la mà de la cangur i va començar a estibar-la cap a l’obertura.

—Anem, Antònia. Anem! Ja veuràs! Serà com si fóssim espies!

—És segur?

—Pots estar tranquil·la. És un passadís recte que va pujant de mica en mica fins a arribar a la plaça Sant Jaume. Sortireu a través d’una llosa de pedra falsa que hi ha al carrer Arlet, a tocar del carrer Llibreteria. Si hi hagués el més mínim perill, mai no hauria permès que la Blanca hi posés els peus.

L’Antònia va activar la llanterna del seu mòbil i va seguir la nena a l’interior del passadís. La Jordina va esperar-se fins que la llum va desaparèixer en la distància. Va fer mitja volta i va tornar a pujar per l’escala de caragol pensant en els cafès que ja la devien estar esperant sobre la barra del bar.

Calia aconseguir, fos com fos, que els agents no sortissin de la cambra a on els havien reclòs fins que la secretària general, el lletrat major i la Forcadell haguessin pres una decisió. Potser, si ho aconseguia, la secretària li permetria plegar a la seva hora. Potser, per un dia, podria jugar una estona amb la seva filla abans d’haver-la de ficar al llit.

* * *

Els dos corredors van aturar-se esbufegant en un lateral de la carretera de les Aigües. Barcelona als peus, el sol ponent-se rere Collserola. A pocs metres de distància, el descampat a on havien deixat els cotxes una hora abans. La dona va refer-se la cua de cavall amb dits de manicura perfecta. L’home va buidar mitja cantimplora d’un sol glop mentre els últims rajos del dia refulgien contra l’esfera del Rolex que portava al canell. Els dos van treure’s alhora els auriculars de les orelles amb gest fastiguejat.

—I aquestes són les notícies de les nou —va remugar la dona—. L’entrada de la Guàrdia Civil al Parlament s’ho ha menjat tot.

—Ni una paraula sobre la roda de premsa en què en Junqueras ha anunciat que l’economia està en rècords històrics. Ni un esment al fet que el PIB del 2016 va ser fins i tot superior al del 2008. Silenci absolut sobre la fita en captació d’inversió estrangera que ha situat Catalunya com a quarta regió d’Europa. I, per descomptat, cap referència a les onze mil societats que s’han creat a Catalunya durant el primer semestre!

—Demà algú tornarà a afirmar que el Procés està enfonsant l’economia i tothom s’ho creurà. És que no ho veuen que no hi ha fuga d’empreses a Catalunya, ans al contrari? Només cal mirar les xifres!

—I el Tribunal de Comptes reclamant cinc milions per una consulta feta amb voluntaris i urnes de cartró. Ja ho vaig dir jo, que hauria estat millor tirar pel dret i convocar un referèndum amb tots els ets i uts des d’un inici!

—I atacar-los a cara descoberta?

El rostre de l’home va quedar blanc. Va acabar de beure’s la cantimplora i va començar a caminar cap al descampat amb les espatlles encongides.

—Hem d’escurçar els terminis. Sigui com sigui.

—Pots estar tranquil. He parlat amb la Senda abans de venir: a la reunió de Marsella d’aquest matí ha quedat tot arreglat. Els nostres socis ens donaran suport perquè estigui tot acabat abans de Nadal.

L’home va treure’s les claus de la butxaca. Les portes d’un cotxe de gamma alta es van obrir a l’uníson amb un petit espetec.

—Em preocupa.

—Marsella?

—La Senda. M’inquieta que tot passi per les seves mans.

—És normal. És la filla dels de Girona i no hi ha empresaris més compromesos amb el projecte que els seus pares. A més a mes, la seva família fa generacions que fa negocis per tot el món, els seus cognoms obren portes que per a nosaltres serien impossibles de franquejar. Tens por que ens traeixi?

—Tinc por que li facin mal.

* * *

Feia hores que la nit havia caigut sobre Barcelona. Gairebé sense fer remor, la Senda va acabar de pujar les escales de pedra del Palau de la Generalitat amb la seva figura baixa i prima i els seus vint-i-set anys acabats de fer. Va deixar a mà dreta el Pati dels Tarongers, va rodejar la porxada d’arcs de pedra i es va dirigir decidida cap a l’única finestra il·luminada de la Galeria Gòtica. Un parell de trucs sobre la fusta ornamentada van fer que la porta del despatx del president de la Generalitat s’obrís a l’instant. La figura d’en Carles Puigdemont va aparèixer a l’altra banda per franquejar-li el pas i es va apressar a tancar de nou la porta al seu darrere.

—Ho tens? —va preguntar el president.

Els ulls maragda de la Senda van refulgir il·luminats per les bombetes del despatx. Les petites trenetes daurades del seu cap li van ballar al voltant del rostre quan la noia va assentir i es va posar la mà a la butxaca dels pantalons per treure’n un llapis de memòria.

—Els nostres amics t’envien records.

En Puigdemont va prendre l’objecte i es va apressar a connectar-lo al portàtil que tenia sobre la taula. Infinitud de línies de text van començar a aparèixer a la pantalla mentre el sistema es descarregava la informació. La Senda va ocupar la cadira entapissada que quedava a l’altra banda de la taula.

—Com estan els teus pares?

—Cada dia una mica pitjor. No és bo per a la salut, fer-se gran.

—Digue’ls que quan pugui els aniré a visitar. Aviat serà Sant Jaume, oi? Alguna cosa que al teu pare li pogués fer il·lusió que li regalés?

—La independència.

El president va apartar els ulls de la pantalla amb un somriure als llavis. Es va posar seriós en adonar-se del rostre petri de la noia.

—Has tingut temps de veure les notícies? Aquest matí hem tingut visita de la Guàrdia Civil. Al Parlament els han deixat entrar, però aquí en Turull els ha interceptat i no els ha deixat passar de la porta.

—No us deixeu acovardir.

—De moment en Montoro s’ha apressat a decretar que a partir d’ara haurem d’enviar informes setmanals per justificar les despeses del FLA. Com si ja no estiguéssim prou controlats amb els informes mensuals que els enviem des del 2015.

La Senda va somriure. A la pantalla del portàtil havia aparegut el portal d’entrada d’un banc internacional. Un cursor intermitent esperava nom i contrasenya per tramitar una transferència.

—El finançament no serà un problema.

* * *

Prestatges recarregats de llibres. Al sostre, una làmpada de cristall que un criat de confiança s’ocupava de netejar un cop a la setmana amb un raspallet fins a altes hores de la nit. Quatre bombetes incapaces d’il·luminar més enllà d’un parell de metres al seu voltant i que sumien en les tenebres la resta de l’habitació. Parets gruixudes que aïllaven l’estança del rugit dels motors del passeig de la Castellana.

L’home vestit d’executiu, amb un maletí de pell de cocodril a les mans, va sentir com els criats invisibles de la mansió tancaven la porta a la seva esquena. Va avançar amb pas lent fins al centre il·luminat de la biblioteca sentint que cada alenada li omplia els pulmons amb l’olor aspre del paper condemnat a l’ostracisme.

—I bé? —va preguntar la veu de la dona, oculta en la foscor.

—En Junqueras diu que no els intimida l’amenaça del Tribunal de Comptes, que són demòcrates. Que si el preu de tot plegat són cinc milions, tenint en compte que el 9N van votar més de dos milions de persones, serien dos euros per cap, que… Que el referèndum tira endavant.

—Maleïts escurçons!

—Tenim la pers…

—S’ha acabat, anar a les bones! És hora de passar als grans mitjans. Deixarem que aprovin la refotuda modificació del reglament, deixarem que se’n vagin tranquils de vacances… I la segona quinzena d’agost, atacarem.

—I la persona que havíem trobat perquè…

—També.

.

Has gaudit d’aquest fragment?

Compra el llibre ara i descobreix-ne la continuació!