ELS LLOPS JA NO VIUEN ALS BOSCOS

Teresa Saborit

XI Premi 7lletres

ÍNDEX

Portada

Dedicatòria

1. Gola

2. Luxúria

3. Ira

4. Enveja

5. Avarícia

6. Peresa

7. Supèrbia

Nota bibliogràfica

.

Juga als daus, que l’atzar triï un destí, de l’1 al 7: et podria haver passat a tu; potser et va passar a tu.

Ningú no sap què s’amaga rere una porta tancada.

.

1. GOLA

«En aquell instant un dels infantons aixecà en l’aire el soldat de plom, i, sense cap ni centener, el tirà al foc. Sens dubte el follet de la capsa de rapè n’era culpable d’aquest tropell. El soldat romania allí, abrandat per la flama i dins la calor més paorosa; però no sabia pas si allò era l’escalfor del foc de bo de bo, o l’escalfor dels seus propis sentiments. Havia perdut tots els seus colors brillants: qui pot dir si això s’hauria esdevingut pel seu perillós viatge o pel seu dol? Mirà la donzelleta, i ella el mirà, i ell conegué que s’anava fonent; però encara féu per manera de mantenir-se test, recolzant bravament el fusell a l’espatlla.»

El soldadet de plom

HANS CHRISTIAN ANDERSEN

* * *

Em desvetlla un raig de sol que es filtra entre els taulons de la persiana. Em fa la papallona sobre els ulls, sembla voler-me fer pessigolles sobre el nas. Em giro sobre el llit de matrimoni a on dormim tots tres des que la mama se’n va anar. Allargo el braç i toco les palpentes el tros de matalàs que em queda a la banda dreta, però no hi trobo res. Obro els ulls, aixeco el cap, miro tots els racons de l’habitació. No hi és. El papa no hi és i el seu tros de matalàs és fred. No ha vingut a dormir.

Em giro cap a la meva esquerra. Aparto el braç d’en Joan, el meu germanet de sis anys, que té la seva mà sobre el meu coll. Surto amb compte d’entre els llençols, salto del llit. Em cordo el batí, em calço les sabates de llana. Faig la ronda pel pis amb l’esperança de trobar el papa en alguna de les habitacions. Potser va arribar tard i no es va voler ficar al llit per no despertar-nos, potser es va quedar a dormir al sofà del menjador.

Però al menjador no hi és. I tampoc no és a la cuina preparant l’esmorzar. Ni a la góndola de la terrassa veient com surt el sol. Ni a les lliteres a on dormíem jo i el meu germanet quan la mama encara era aquí. Ni al bany, ni a la tassa del vàter, ni a la banyera. No és enlloc.

Agafo un tamboret. L’acosto a l’armariet del bany, m’hi enfilo per obrir-ne la porta. Agafo la botella de perfum de la mama, me l’apropo al nas per sentir la seva olor. Tanco els ulls i m’imagino que encara és aquí. M’abraço a la botelleta de cristall. M’imagino que és ella qui m’abraça a mi, qui em canta a cau d’orella una cançó de bressol perquè m’adormi, com quan em despertava en plena nit per culpa d’un malson i ella venia a la meva habitació, i s’asseia a la llitera, al meu costat, i em murmurava que no existeixen els monstres, que jo era un soldat valent i que no em podia deixar vèncer pels fantasmes.

—Avant, soldat sempre gosat! Por de morir no et fa fugir! —aquell era el crit de guerra del protagonista del meu compte preferit i ella el repetia, somrient.

I es quedava amb mi, tota la nit si feia falta. Si en Joan es despertava, el sentíem baixar de la llitera de dalt i al cap de poc el vèiem treure el cap per estirar-se al meu costat, al matalàs de baix, i llavors la mama no se n’anava fins que tots dos quedàvem adormits. Obro els ulls, aparto la botella de perfum del pit, faig un petó al tap de vidre.

—Bon dia, mama. Sí, ara vaig a buscar el papa.

Torno el perfum a l’armariet. Baixo del tamboret i el torno a col·locar al seu lloc. Surto del bany. Abans de marxar, la mama em va dir que cuidés el papa, que vigilés que no es perdés. Vam anar-la a veure a l’hospital. Estava en una habitació blanca, plena de tubs per tot arreu, gairebé no podia ni respirar. Li havien rapat el cap i no li quedava ni un dels seus rínxols de color de coure. Tenia la pell blanca, transparent, se li veia una teranyina de venes blaves sota la pell de la cara i dels braços. Respirava fent soroll, com si fos un motor, com si portés una màscara de Darth Vader, però sense la màscara. Va somriure en veure’ns, a mi i al meu germà. Ens va demanar que ens hi acostéssim, sense paraules, tan sols mirant-nos amb els seus ulls marrons entelats de blanc. En Joan va córrer cap a ella. Es va enfilar a la llitera, es va llençar sobre el seu pit i va començar a bramar abraçat al seu coll. Les màquines que envoltaven la mama van començar a xisclar.

—No vull que te’n vagis, mama! Mama, no te’n vagis! No te’n vagis!

El papa va agafar en Joan i el va treure de l’habitació, els metges es van afanyar a manipular les maquinotes perquè callessin. Quan tot va tornar a la normalitat, els metges van sortir de l’habitació i ens vam quedar sols, ella i jo. Em vaig acostar fins a la llitera i li vaig agafar una mà. Estava freda, com una estàtua de glaç. Va girar el cap per mirar-me. Va aixecar l’altre braç del matalàs, em va acariciar la galta.

—No te’n… —vaig suplicar-li amb una veu ronca que no vaig saber reconèixer com a pròpia—. Si us plau… Si us… Si us plau, mama, no… No te’n vagis.

Els ulls de la mama es van omplir de llàgrimes, es va mossegar el llavi, va fer que no amb el cap.

—No puc… Res… Res em faria més feliç, que quedar-me —em va respondre amb un fil de veu, estrenyent-me la mà que tenia entre les seves—. Hauràs de ser… Un soldat valent. El papa… El papa, potser… Potser… M’has de prometre que, si el papa es perd, l’aniràs a buscar.

—Es perdrà? On?

—No deixis… No deixis que es perdi. Vés-lo a buscar, soldadet meu… Vés-lo a buscar.

La mama ja no va tornar a dir res més. Res més. La mà amb la que m’acariciava la cara va caure sobre el matalàs, les màquines que l’envoltaven van començar a xisclar de nou, els ulls se li van omplir de boira.

—Mama! Mama, torna! Mama, torna, desperta!

Un exèrcit de metges va entrar a l’habitació, em van arrencar a la força del llit a on jo m’aferrava xisclant. Vaig sentir un pessic al braç i tot es va tornar negre. Quan em vaig despertar, la mama ja no hi era. Estàvem a l’habitació de l’hospital de la mama, però el seu llit era buit. El meu germanet plorava al meu costat. El papa hi era, de cos, però tampoc no hi era. Estava dret davant de la finestra, amb la vista clavada en el sol que es ponia per l’horitzó i en els carrers que s’omplien de nit, sense cap far.

—Papa, a on és la mama? Papa?

El papa no em va respondre, va continuar amb la mirada fixa en la finestra. Llavors vaig entendre el què m’havia volgut dir la mama. El papa s’havia perdut, en un bosc fosc i profund, i no havia pensat a llençar pedretes per trobar el camí de tornada.

Torno a entrar a l’habitació dels papes a on ara dormim tots tres. Si no el vaig a buscar, el papa no sabrà com tornar a casa. Agafo en Joan, el trec de sota els llençols. Li poso les sabatilles de llana als peus, li cordo el batin, me’l carrego a coll. Es queixa en somnis, però continua dormint amb el cap repenjat sobre la meva espatlla. És massa llarg. Els seus peus gairebé toquen el terra i sembla que l’arrossegui. Només ens portem dos anys, aviat no el podré aixecar. Camino fins al rebedor. Agafo les claus de casa i les guardo a la butxaca el batí. Surto al replà, tanco la porta. Baixem amb l’ascensor.

El carrer encara està ple d’ombres quan travessem el portal, el sol encara no està prou despert com per omplir la ciutat de llum. Inicio la ruta que em conec de memòria, de cada dia, de gairebé cada dia. El primer bar està a la cantonada, amb un cartell de color groc sobre la porta. Sembla que ja està a punt de tancar, amb la persiana mig abaixada. Abaixo el cap per espiar per sota de la cortina metàl·lica. No hi ha cap client. Totes les cadires estan potes enlaire sobre les taules i els tamborets estan col·locats en un ordre perfecte al davant de la barra. El terra fa olor de sabó de llimona, acabat de fregar. L’únic ésser vivent és el propietari, darrere el taulell, fregant la barra de fusta amb un drap humit. Em veu arraulit davant de l’entrada, em somriu i nega amb el cap.

—Em sap greu, vailets, avui no és aquí.

—Saps on ha anat?

S’encongeix d’espatlles i torna a centrar-se en la neteja de la barra. Llavors sembla que té una revelació i es dóna un cop al front amb la mà estesa.

—Ahir hi havia Champions.

I m’assenyala carrer amunt, cap a un dels pocs bars de la barriada que té televisió per cable.

—Gràcies.

Em carrego millor en Joan sobre l’espatlla i enfilo pel carrer empinat. Esquivo les rajoles esquerdades de la vorera estreta. Deixo passar un veí que passeja un pastor alemany que gairebé és tan alt com jo i que va en direcció contrària. El veí em reconeix saludant-me amb un cop de cap, continua el seu camí. Sempre ens trobem amb aquest veí quan sortim a buscar el papa a aquestes hores del matí. Sempre va vestit amb una americana negra i corbata vermella, sigui cap de setmana o un dia de cada dia. La veïna de l’altra banda del replà em va explicar que és un senyor molt important que viu a un parell de carrers de distància, té una empresa molt gran que ven llaminadures per tot el món, fins i tot a Austràlia i a la Xina.

En Joan es desvetlla, es frega els ulls adormits, es neteja la bava que li ha quedat enganxada a la galta que tenia repenjada contra la meva espatlla.

—Ja és… Ja és hora d’anar a col·le?

—Avui no hi ha col·le. És dissabte.

Fa un badall amb el que m’ensenya totes les dents. N’hi falta una del davant i ara té un forat per on li passa l’aire. És la primera dent de llet que li falta. El dia que li va caure, vam ficar la dent sota el coixí, tal i com fèiem amb la mama quan em queia una dent a mi, però l’endemà la dent encara hi era i no hi vam trobar cap moneda de xocolata. Quan vam demanar a la veïna del davant què creia que devia haver passat, la dona només es va agenollar al nostre davant i ens va abraçar.

—La pròxima vegada que us caigui una dent, primer m’ho dieu a mi.

—Per què? L’angelet de les dents també s’ha perdut?

—No, però a vegades és una mica dur d’oïdes… Jo m’encarregaré d’avisar-lo.

En Joan es remou perquè el deixi a terra. Posa les sabatilles de llana sobre la vorera, m’agafa de la mà, camina al meu costat amb els ulls mig tancats. Continuem carrer amunt. Abans el papa no era així. Abans el papa era un papa com tots els altres. Però ara ja no és com era.

Quan la mama hi era, el papa només bevia aigua. Deia que el vi li portava mals records, que no volia tornar a caure en no sé quin pou d’on li havia costat molt sortir quan era jove. Quan la mama se’n va anar, ell va començar a beure. Vi, cervesa, conyac. Primer només amb els àpats, un got de vi. Després també a mig matí i a mitja tarda, una cervesa. Dues, tres. Un raig de conyac amb el cafè després de dinar. Més tard, una tassa de conyac, sense cafè, a qualsevol hora del dia.

Al principi bevia gairebé d’amagat, com si li fes vergonya. Amagava les botelles, les llençava procurant que no el veiéssim. De mica en mica va deixar d’importar-li i el pis es va començar a omplir d’ampolles i de llaunes buides. Ara n’estan tots els racons plens. A vegades algunes s’esmicolen i els esquerdills de vidre queden abandonats al terra, ningú no els escombra. Has de vigilar a on trepitges per no tallar-te.

Abans el papa ens venia a buscar a l’escola, amb la mama. Ens agafaven de la mà i ens compraven un bollicao a la pastisseria. De camí cap a casa, ens aturàvem al parc de sorra a jugar amb els gronxadors i jo i en Joan cridàvem que ens empenyessin més fort i més amunt, més amunt, més amunt! Sempre volíem arribar més amunt.

Un dia, quan la mama ja no hi era, ens vam passar hores i hores esperant el papa. No va venir a buscar-nos fins que a l’escola ja no quedava ningú, fins que ja era negra nit. Quan vam arribar a casa, ens va escridassar per haver fet que la senyoreta el truqués perquè ens vingués a buscar.

—L’escola està només a dos carrers! És que no sabeu tornar tot sols?!

Des de llavors ja no l’hem tornat a esperar. Quan s’acaben les classes, agafo en Joan per la mà i tornem cap a casa. Ja no ens parem a la pastisseria. A vegades ens aturem al parc. Jo empenyo una estona a en Joan, en Joan m’empeny una estona a mi… Però no és el mateix. No és divertit. A vegades ni jo ni en Joan no tenim ganes de parar-nos-hi a jugar. Llavors anem directes cap a casa, ens asseiem al voltant de la taula del menjador i fem els deures en silenci. I esperem. Esperem que arribi el papa.

Esperar el papa és una loteria. A vegades arriba bé. Ens demana si tenim gana. Obre la nevera i ens prepara alguna cosa per sopar. Un truita, un parell d’ous ferrats. Una mica d’amanida amb un raig d’oli i vinagre. Ens demana com ha anat a l’escola, ens ajuda si tenim algun dubte amb els exercicis que ens ha posat la senyoreta. Gairebé sembla que tornem a ser una família com abans. Gairebé sembla que la mama hagi d’entrar en qualsevol moment per la porta disculpant-se per haver sortit tan tard de la feina.

—El meu cap està obsessionat amb què fem hores extres. Ja heu sopat? M’heu guardat alguna cosa?

Però la mama no arriba mai. Mai no s’obre la porta. Mai el menjador s’omple amb l’olor del seu perfum, dolç, de síndria. Mai els seus rínxols de coure brillen sota la llum de les bombetes del menjador.

A vegades el papa arriba content, com si tingués un grill a la panxa. I llavors només vol cantar i ballar i ens agafa a mi i al meu germanet i ens fa fer voltes al mig del menjador. Aquests dies no sopem, però ens alimentem de rialles. Només té ganes de riure i d’explicar acudits, amb els ulls brillants i les galtes vermelles. A vegades ens arrossega fins a la terrassa i ens assenyala les estrelles com si no les haguéssim vist mai. Si cau un estel fugaç, es posa a aplaudir com si fos el truc de màgia d’un mag de circ. I nosaltres riem amb ell, aplaudim amb ell, cridem amb ell assenyalant els punts de llum del cel. I ens oblidem que tenim gana. I oblidem els deures que tenim a mig fer sobre la taula del menjador.

A vegades, en lloc del papa, arriba el monstre. Té l’aparença del papa, fa veure que és el papa, però jo i en Joan sabem que no és el papa. Rugeix com si fos un lleó engabiat, agafa tot el que troba el seu pas i ho llença pel balcó. Les motxilles, les cadires, els llibres de l’escola. Entra a la cuina, llença els plats i els gots contra el terra trencant-los en mil bocins, llença les paelles, les culleres, les forquilles, els ganivets. Traboca les taules que es troba al mig del pas, trenca els miralls dels armaris a cops de peu. Jo i en Joan ens tanquem a la nostra antiga habitació, la de la llitera, mentre el monstre que s’ha menjat el papa clava cops de puny contra la porta, des de l’altra banda, exigint que li obrim.

—Obriu-me, desgraciats! Obriu-me!

Però nosaltres no obrim. No obrim. Mai. Ens enfilem al matalàs de dalt, el d’en Joan, ens abracem amb la mirada fixa en la fusta que tremola sota els cops. En Joan gairebé sempre es posa a plorar. És normal, és petit. Jo no, jo faig el cor fort, retinc les llàgrimes, em faig el valent perquè en Joan no tingui por. Li dic que no es preocupi, que no passa res, que el monstre marxarà de seguida, que com més fort piqui més aviat es cansarà. Li canto cançons de bressol a cau d’orella, com feia la mama. Li explico el conte del soldadet que ella m’explicava.

—Avant, soldat sempre gosat! Por de morir no et fa fugir! —crido com feia la mama, intentant imitar el seu somriure.

Tard o d’hora, els cops s’acaben. El monstre es cansa i cau adormit al mig del passadís. Jo i en Joan ens quedem encara uns minuts abraçats, en silenci. Ens mantenim quiets fins que no sentim els roncs des de l’altra banda de la porta. El monstre se n’ha anat. Llavors deixo en Joan a la llitera i jo camino de puntetes fins a la porta de l’habitació, aparto la taula i el bagul de les joguines, obro amb molt de compte i veig el papa, el papa de debò, el nostre papa, adormit sobre el parquet. Travesso el passadís i entro a l’habitació dels papes. Agafo una manta i un coixí del seu llit i torno al seu costat. Li poso el coixí sota el cap i el tapo amb la manta. Torno a la nostra habitació i en Joan i jo ens estirem al seu llit i ens quedem adormits, abraçats.

L’endemà el papa es disculpa, ens desperta amb l’esmorzar esperant-nos a la taula de la cuina. Olor de torrades acabades de fer. L’olor dolça de melmelada de maduixes, de nocilla, de llet amb cacau. L’olor amarga del cafè que ell es pren, una tassa rere l’altra, com si fos una medecina que el pogués curar. No és ell, diu, no és ell. Sent una veu que l’obliga a beure i que llavors l’obliga a fer coses que ell no voldria fer, la veu del monstre. Ell no vol, però la veu insisteix.

—No tornarà a passar, us ho prometo… No tornarà a passar.

I ens ajuda a vestir-nos, com abans, i a preparar-nos per anar a l’escola, com abans, i ens acompanya al col·legi agafant-nos de la mà, un a cada banda, com abans. I mentre caminem ens promet que tornarem a ser una família, que tot tornarà a ser com abans, i que trobarà una altra feina. La feina.

El papa abans treballava en un edifici molt alt, ple d’oficines. Jo i en Joan a vegades l’havíem anat a veure mentre treballava. Els companys del papa eren simpàtics, sempre ens donaven caramels i ens explicaven acudits. El seu cap ens deixava entrar al seu despatx perquè juguéssim amb la seva butaca giratòria. A vegades ens hi enfilàvem com si fóssim micos. A vegades jugàvem a imaginar que érem astronautes a bord d’un coet especial a punt per l’enlairament. La majoria de vegades érem pilots als comandaments d’un avió amb la missió de fer la volta al món.

Un dia el papa va arribar a la feina juganer, amb el grill a la panxa. En lloc de posar-se a treballar, es va posar a cantar i a ballar al mig de l’oficina plena de clients. Als companys de feina no els va fer cap gràcia, es van negar a jugar amb ell, van intentar aturar-lo. El papa es va negar a fer-los cas, es va abaixar els pantalons i es pixar a les torratxes. Quan el seu cap li va dir que parés, el papa es va pixar a sobre de les seves sabates. El cap es va enfadar tant que li va dir que no el volia tornar a veure, mai més, i li va donar l’atur perquè no hi tornés.

L’atur serveix per comprar coses, però mai no podem comprar tot el què voldríem. No podem comprar xocolata, ni galetes, ni llaminadures, ni joguines. Segons el dia, el papa compra molta llet, però gens de pa. O molt pa, però gens de pernil. O molt pernil, però cap ou. A vegades no compra res. Agafa l’atur i se l’emporta al bar i el canvia per muntanyes de cerveses. La majoria de vegades, quan arribem de l’escola i obrim la nevera per veure què hi ha per berenar, els prestatges estan buits. Hem après a atipar-nos de valent a l’hora de dinar, a l’escola. Mengem tot el què les cuineres ens posen al plat, mengem fins i tot el que els nostres amics no volen.

—Que sou pobres?

L’altre dia el meu millor amic em va fer aquesta pregunta i jo no vaig saber què contestar-li. Què és, un pobre? Algú que dorm al carrer? Nosaltres no dormim al carrer. La veïna del davant a vegades ens porta alguna cosa a l’hora de berenar. Truca a la porta i ens pregunta si hi ha el pare. Si li diem que estem sols, a vegades ens dóna un entrepà de pa amb tomàquet i pernil salat, o un croissant, encara calent, acabat de fer, que omple el menjador d’olor de pastisseria. A vegades ens dóna diners perquè ens comprem alguna cosa per esmorzar a l’hora del pati, l’endemà, però en aquests casos hem d’amagar-los. Si el papa els veu, ja els hem vist prou. Els agafa amb l’atur i se’ls emporta al bar.

—Mira, el papa… És allà.

En Joan m’estira de la màniga del batí i assenyala l’entrada del bar a on tenen la televisió per cable. El papa està assegut sobre la vorera, amb l’esquena recolzada contra la paret i la barbeta repenjada sobre el pit, la boca oberta, amb una botella de cervesa a les mans. Sembla adormit. Caminem fins al seu costat i en Joan li toca el nas amb la punta del dit. El papa es remou i nosaltres ens allunyem d’un salt, amb por que sigui el monstre el qui obri els ulls. El papa es desperta, gira el cap en la nostra direcció, ens mira fixament durant uns segons com si li costés saber qui som.

—Vosaltres, què…? On sóc? Quina… Quina hora és?

Ens mirem amb en Joan i somriem en comprovar que el monstre no hi és. El papa és bo quan no té el monstre a dins, quan la veu calla. A vegades treu els estels de l’armari i ens porta a fer-los volar. A vegades pugem al terrat de l’edifici. A vegades el papa ens acompanya al metro i ens porta fins a la muntanya, o fins a la platja, i ens ensenya els trucs perquè els estels s’enfilin ben amunt, perquè les teles de colors s’enlairin fins a tocar dels núvols. Amunt, amunt, amunt. Sempre més amunt.

Ens acostem al papa, l’agafem per les mans i l’estirem amb totes les nostres forces com si juguéssim a arrencar cebes a l’hora del pati.

—Papa… Anem cap a casa.

El papa deixa escapar un rot, s’aixeca de la vorera. Es frega la cara amb la màniga de la jaqueta, ens somriu amb galtes cobertes de petits pèls que rasquen. La mama li diria que s’ha d’afaitar, però nosaltres no li diem res.

Ens agafa de les mans i comencem a caminar, carrer avall, cap a casa.

.

Has gaudit d’aquest fragment?

Compra el llibre ara i descobreix-ne la continuació!