EL SECRET DEL MEU NOM

Teresa Saborit

32è Premi Novel·la Festa Lletres Catalanes Vallès Oriental

ÍNDEX

Portada

1. T’ho prometo

2. Això no està passant

3. Mar de quitrà

4. Preguntes absurdes

5. Els que seguim aquí

Colofó

Agraïments

.

3. Mar de quitrà

Dijous (tarda)

No els conec. No conec cap de les persones que hi ha en aquesta sala. No sé qui és aquell panxut sense dents de cabells blancs, ni aquella noia rossa de rínxols escarbotats, ni aquest home que ara entra per la porta ple de dubtes i que de sobte somriu reconfortat en reconèixer l’home panxut. Se saluden i s’abracen com si fes una eternitat que no es veiessin; crec sentir com s’expliquen que fa anys que no coincidien.

La sala de vetlla sembla un mercat i jo no conec a ningú. Rostres desconeguts amb un somriure als llavis, feliços de retrobar-se amb altres rostres desconeguts que tampoc no sé què hi fan, aquí. La mama es mou millor que jo entre aquest mar de taurons que donen voltes per la sala ensumant la sang. Entren, ens donen el condol i van directes al final de la sala, on el que jo creia una peixera s’ha convertit en un taüt de vidre dins del qual han estirat el teu cos, amb la teva cabellera negra i lluent recollida en un monyo ple de rínxols —com a tu t’agradava de portar-los els dies de festa—, sense rastre de les arrels blanques que t’havien crescut en les últimes setmanes, amb el rostre plàcid, les galtes maquillades amb un petó de préssec i un somriure murri als llavis, vestida amb el vestit de flors que vas veure en una botiga fa dos mesos, poc després de Reis, i que la mama et va convèncer que et compressis en veure com et guspirejaven els ulls.

—Ja hi pots comptar… Tinc els armaris plens de roba.

—Però a la residència tothom fa molt de goig, sogra.

—Goig? Som tots una colla de vells que no ens aguantem els pets. I no és precisament barata, aquesta rampoina.

—I què en fareu, dels diners? No us els podreu emportar pas a l’altre barri… O és que voleu que us els posem a la caixa?

—No siguis descreguda! Què vols, que l’estreni per anar a dinar al menjador amb la resta d’avis? Amb aquesta maleïda cadira de rodes enganxada sempre al cul, és igual el que em posi.

—Podries estrenar-lo pel teu sant, iaia. Podríem anar a dinar a algun lloc totes tres.

—Totes tres?

—Potser el tiet també vindrà. I si anem a Bellmunt?

Potser no va ser la mama qui et va convèncer… Potser vaig ser jo. Vaig ser jo qui et va convèncer per comprar-te aquest vestit. Vaig ser jo qui no va permetre que l’estrenessis, perquè el dia del teu sant, en lloc de pujar per anar a dinar a Bellmunt, vaig decidir quedar-me a Barcelona i perdre el diumenge en una festa d’aniversari d’un nen de vuit anys per cinquanta euros miserables.

—És la meva feina, iaia!

—En tirarem un bon tros a l’olla, de la teva feina!

—Et penses que el lloguer es paga sol?!

—Qualsevol diria que no tens casa!

Potser si haguéssim anat a Bellmunt, ara no seríem aquí. Potser t’hauria anat bé un canvi d’aires, potser no hauries agafat la pneumònia, potser ara seríem a la residència menjant galetes de Tona i criticant la presentadora d’aquell programa de xafarderies que tant t’agrada veure.

—Vols una galeta, Laia? En tinc més a la meva habitació.

—Són molt bones, iaia.

—Ja no me’n queden gaires… Un dia que et vagi bé hem d’anar a Tona a buscar-ne més.

«Conformar-se.» Gairebé he escanyat una dona que ha vingut fa un parell d’hores: una dona que no havia vist en ma vida i que s’ha presentat com una cosina de l’àvia per part de no sé qui, una dona que m’ha vingut a donar el condol. «És llei de vida: de vell enllà no es pot passar… Tu i jo devem ser com filles de filles de cosines, veritat?»

I penso en la factura estratosfèrica que ens ha presentat la directora en un primer moment i que la mama s’ha afanyat a arreglar, sense fer-me preguntes, sense esperar explicacions. Res de taüts amb coixins de seda, res de làpides de marbre grec (la que hi ha ara al cementiri de Gurb amb el cognom de la família i el nom de la masoveria no té per què canviar-se), res de recordatoris de pa d’or amb reflexos irisats, res de rams de roses blanques fregant el sostre, res d’esqueles publicades per duplicat en tots els diaris del país, res de gargots de pallasses grotesques als recordatoris. Al final la factura d’aquest supermercat macabre de la mort ha quedat reduïda a una cinquena part: quatre mil euros carregats al teu compte, que si ho veiessis et courien com si t’haguessin arrencat un ronyó sense anestèsia.

—Per això he estalviat durant tant de temps, per haver d’acabar llençant-los tots en aquest collons de residència?!

«No ploris…»; «Per què plores?»; «Ha viscut gairebé cent anys. Tant de bo jo també hi pugui arribar!»; «Com va la feina?»; «Tu de què treballaves?»: paraules buides, buides, buides… Com nous cruspides a pessics, de les quals ja sols queden les closques seques, sense vida, plenes de pols, que ja ni tan sols el vent juga a aixecar-les del terra i queden atrapades entre les arrels dels arbres, que en succionen les restes mentre elles es podreixen lentament, sense que ningú no pugui sentir el seu crit mut d’auxili.

«Tot això passarà.» Jo no vull que passi: jo vull que tornis! Obre els ulls, iaia, aixeca’t! Pregunta’m com m’ha anat el dia, demana’m que t’expliqui coses, somriu en veure’m arribar com si de debò tingués algun valor que els meus pulmons continuïn respirant. «No ploris.» Com si per una àvia no valgués la pena plorar, com si no estigués ben vist plorar, com si no s’hagués de plorar. Com si mai no haguessis hagut d’estimar aquella persona que estava destinada a morir molt abans que tu. «Trenta anys, l’has tinguda: et sembla poc?»

Sí! Poc! És massa poc! En vull més, més! Més!

I surto del tanatori, ple de paraules sense sentit. Creuo el pàrquing, rodejo l’edifici, m’amago rere la tanca que envolta l’estúpid jardí de gespa verda i ploro. Ploro allunyada de paraules que són qualsevol cosa menys un consol, lluny de mirades xafarderes àvides de bales per les seves llengües d’escurçó. Ploro pensant en les coses que ja no et podré explicar; en el que, ara sí segur, ja no podrem viure plegades; en els records que mai no em vas explicar i que ara s’han convertit en no-res. A on se n’ha anat, tot allò que només tu saps que vas viure? Què en faig ara, dels secrets que em vas dir que no podia explicar a ningú? Quin sentit han tingut les nits en vetlla cuidant-te a l’hospital? Per què tant d’afany vigilant que tot es fes com tu volies quan…?!

—Has portat la bossa a Can Guifré, Laia? No voldria que aquests xafarders de la residència me la trobessin per aquí i comencessin a remenar.

—L’he guardat a dins de l’armari de la teva habitació, iaia.

—Així m’agrada. Tot bé, pel mas?

—Tot controlat, iaia.

—Confio en tu.

I ara res d’allò ja no té cap mena de sentit. No té cap sentit perquè estàs morta. Morta! Perquè estàs estirada en un taüt de vidre com si fossis un salmó en un restaurant de sushi, mentre el teu voltant s’omple de gent que no havia vist mai i que es presenten com si et coneguessin més que ningú, com si la intrusa fos jo, com si fos jo la qui no tingués dret de ser-hi. A on eren ells, quan eres a l’hospital? A on eren ells, quan les hores a la residència se’t feien interminables? A on eren ells?!

El mòbil em vibra a la butxaca: el número de l’acadèmia de clown on faig classes apareix a la pantalla. Respiro a fons per empassar-me les llàgrimes, m’acosto l’auricular a l’orella amb mans tremoloses. La veu d’espinguet de la propietària m’assalta com una cançó infantil en plena processó de Setmana Santa.

—Booooon dia, Laia! Com va tot? Bé? Genial? Quin dia tan esplèndid! I això que en Tomàs Molina havia dit que plouria! Noia, tinc bones notícies: hem decidit ampliar-te el contracte! A partir de demà també t’encarregaràs de les classes dels divendres dels petits. Oi que és genial?

Trenta nens esperant-me en una classe diminuta amb les mans brutes de pintura. Trenta nens cridant perquè els faci el gag del pastís de nata, i un altre cop, i un altre, i un altre! Trenta nens estirant-me la roba i els cabells. Trenta nens enfilant-se pels mobles i saltant sobre les taules. Trenta nens llançant-se els uns sobre els altres per aconseguir el nas més vermell de la caixa: «Laia, l’havia vist jo primer!»; «Laia, digue-li que me’l torni!»; «Laia!».

—Abans de la classe pensa a passar pel despatx per firmar el contracte… I això és tot! Fins demà, Laia!

—No.

La meva resposta arriba quan la propietària de l’acadèmia estava a punt de tallar la conversa, com un penalti llançat en temps de descompte que fa pujar l’empat al marcador vint segons abans del final del partit.

—Com? Laia, has dit alguna cosa?

Que demà no vindré, que la iaia s’ha mort, que el nas de pallassa em sembla ridícul, que no sé com se’m va acudir, que…

—Laia?

—No.

—Laia, sé que t’aviso amb poc temps, però hem tingut una baixa d’última hora i ens has de fer aquest favor. Serà superdivertit! Són un grup genial, ja ho veuràs! A més a més, és el mateix temari que ja fas els dimarts! No et podrem pagar gaire més, però agafaràs experiència i… Qui sap? Potser a l’estiu et podrem fer fixa!

—Fa quatre anys que dius que em faràs fixa.

La metralladora de cançons infantils deixa de riure. I jo no sé d’on he tret l’aire suficient per dir una frase sencera en veu alta sense esclafir a plorar.

—Laia, em sembla de molt mal gust que treguis aquest tema quan t’estic demanant un favor: quan les coses van mal dades, tothom hi ha de posar el coll. Et penses que ets l’única pallassa de Barcelona que vol fer classes a la nostra acadèmia? Només haig d’obrir la porta i se m’omplirà el vestíbul de currículums.

—Posar-hi el coll?! —La gola se m’omple de foc com un drac ferit per la llança de Sant Jordi—. Fa quatre anys que treballo amb vosaltres cobrant una misèria! Quatre anys! Quatre anys dient-me que em faràs fixa, que… —I penso en les hores que he malaguanyat al bus durant les últimes setmanes, anant i venint de Barcelona per mantenir les classes i cuidar la iaia, convencent-me que no els podia deixar penjats, que em necessitaven, que… Per què, tants viatges amunt i avall?!—. Fa quatre anys que em preneu el pèl!

—Si això és el que penses, potser no cal que tornis… És més: no tornis. No et preocupis ni per les classes de divendres ni per les de dimarts. Ja trobarem algú que se n’encarregui.

La trucada es talla. Em quedo amb un tros de plàstic inservible a la mà mentre un castell de cartes invisible tremola sobre el meu cap: les classes per pagar l’habitació, l’habitació per poder anar als assajos, els assajos per guanyar el càsting… Quin càsting?

Encara ets aquí. Encara ets aquí!

Si entro al tanatori et veuré de nou a l’interior del teu taüt de vidre, com si dormissis, com si en qualsevol moment t’haguessis de despertar d’aquesta apnea interminable. Com he pogut perdre tant de temps amb aquesta gent de l’acadèmia mentre tu… Però encara ets aquí…

Encara que de sobte ja no siguis ningú.

Ja ningú no et demana opinió ni permís. A ningú ja no li importa parlar bé o malament de tu. Encara ets aquí, però la sala de vetlla està plena de gent que xerra de tot menys de tu, preocupats només per posar-se al dia amb els desconeguts amb qui feia anys que no coincidien… Com si en realitat tu no fossis més que una estàtua decorativa de marbre, com si en qualsevol moment haguessin de començar a repartir canapès per fer-los més amena la retrobada.

El mòbil em torna a vibrar a les mans. Despenjo la trucada com si el número del meu company de pis de Barcelona a la pantalla fos un miratge d’un món esquerdant-se en mil bocins, un miratge que en realitat mai no va existir.

—Laia, es pot saber a on ets? Fa dues setmanes que no passes pel pis. Em tens preocupat.

I penso en l’hospital; en la iaia, que hauria d’haver rigut mentre jo dibuixava una pallassa horrible; en la iaia comentant que havíem d’anar a Tona, que li quedaven poques galetes, que podríem anar a buscar bulls a Torelló; en la iaia remugant contra el menjar de l’hospital; en la iaia recordant-me que teníem un dinar pendent a Bellmunt i jo prometent-li que sí, que hi aniríem quan sortís de l’hospital i que també aniríem a can Jubany; en la iaia amb els ulls tancats, respirant cada vegada amb més dificultats. «T’ho prometo, iaia, ho faré… Deixaré el pis de Barcelona i tornaré… Desperta’t.» El castell de cartes tremola amb més virulència, perdut enmig del no-res: les classes, l’habitació, els assajos, el càsting.

—Què collons t’importa, Joan?! Preocupa’t per les teves coses, que prou feina tens! Deixa de tirar-me els trastos com si tinguéssim quinze anys.

—Ei, para el carro, bonica. Jo…

—Qui voldria sortir amb un fracassat com tu? Per favor, si la teva habitació fa tanta bravada que ni tan sols m’atreveixo a convidar a ningú a sopar!

—Ja n’hi ha prou, Laia.

—Això dic jo, que ja n’hi ha prou, que n’estic farta, que em controlis a totes hores: que si entro o que si surto, que si vaig sola o acompanyada. Què collons n’has de fer, de la meva vida? Busca’t una feina de debò i madura.

—Una feina de debò? Jo treballo en un banc: ets tu la que et dediques a la faràndula.

—En un banc fent de becari amargat des que vas acabar la carrera fa sis anys, un becari de merda que mai no aconseguirà que li facin un contracte com Déu mana perquè ningú amb dos dits de front s’atreviria a encomanar-te que fessis res més que fotocòpies, un becari pollós que…

—Ja n’hi ha prou! Et truco perquè encara no m’has pagat la teva part del lloguer d’aquest mes i el propietari està que trina.

Diners. Festes. Pallassa. Càsting. Em cau com una allau el record de les festes infantils que he cancel·lat durant les últimes setmanes per poder combinar les guàrdies amb la mama i el tiet, la conversa amb la propietària de l’acadèmia dient-me que no cal que hi torni, les hores a l’hospital en lloc d’assajar per al càsting d’aquest cap de setmana, els rebuts dels menús de l’hospital a l’hora de dinar i a l’hora de sopar, la caixa de dònuts que em vaig comprar fa uns dies a la màquina expenedora per esmorzar… Diners. A qui li importen, els diners? La iaia comprant-se un vestit que no va poder estrenar per al seu sant, com ella volia, per culpa meva; el vestit que la mama ha anat a buscar a la residència perquè li poguessin posar per enterrar-la. Diners. «O és que voleu que us els posem a la caixa?»

—Digue-li al propietari que se’n vagi a prendre pel cul.

—Fa deu dies que li hauríem d’haver pagat i no penso arriscar-me que ens faci fora per culpa teva. Tu saps com estan els lloguers, a Barcelona, últimament? O m’ingresses els diners aquesta tarda o ja et pots buscar un altre lloc per viure.

—Paga-ho tu. Ja te’ls donaré quan vingui.

—T’has pensat que soc les germanetes dels pobres? Només haig d’aixecar el dit per trobar algú que em doni el doble per la teva habitació.

I penso en la iaia i en el mercat de Calaf que hi ha muntat a la seva sala de vetlla i en les galetes de Tona desfent-se com un castell de sorra sota el pes asfixiant d’una marea pútrida de quitrà. I en el pis de Barcelona, que em va costar setmanes de trobar. I en l’habitació en un sisè sense ascensor del Raval, que vaig trobar gràcies a un amic d’un amic d’un amic que devia un favor a la cambrera d’una cafeteria del Gòtic, a tocar de l’església del Pi, on vaig anar a ofegar les meves penes davant d’una tassa de xocolata i un plat de xurros, mentre en la llunyania se sentien les campanes de la catedral tocant les hores.

Una habitació minúscula, totes les meves coses en una caixa de plàstic que vaig comprar en un tot a cent. Una finestra que dona a una paret de maons, amb una canonada on a les nits les rates es passegen amunt i avall perseguides per gats tigrats. Un passatge estret, de mig metre d’amplada, que sempre fa pudor d’amoníac, on pixen els borratxos i els rodamons. Dret a cuina en un pis de sis persones, bany al passadís compartit amb l’altre pis del replà, on viuen uns indis sense papers, indis de l’Índia que no saben com han acabat fent l’indi al costat del Mediterrani.

«S’acaba de morir la meva àvia! Em pots deixar tranquil·la?!» Però les paraules no surten de la meva gola, ni soc capaç d’escopir el dolor que m’assalta a traïció i que fa que els meus ulls s’omplin un cop més de llàgrimes i que em costi de respirar, els pulmons aixafats a l’interior de la mà invisible d’un gegant que m’esprem el tòrax sense compassió.

—Si aquesta tarda no tinc notícies teves, deixaré les teves coses al replà. Ja les passaràs a recollir quan et roti.

El número d’en Joan desapareix de la pantalla. El castell de cartes s’ensorra i es desfà en el no-res. I penso en la capseta folrada d’estrelles on hi ha el nas de pallassa que vaig comprar expressament per al càsting d’aquest dissabte. Quin sentit té, tot plegat? A qui li importa? Per què, aquesta dèria de fer riure la gent? Fer riure a qui? Riure per a què? Miro el mòbil reconvertit en un portal de desintegració massiva de realitats i sento el desig d’estampar-lo contra el terra, però penso en la iaia, en la seva veu remugant que aquest trasto val molts quartos. «Sempre enganxada a aquesta maquinota del dimoni… Valdria més que t’haguessis gastat els diners en un bon sopar.» El meu desig de destrucció mor ofegat en el dolor. Desconnecto el mòbil i el guardo a la butxaca. Torno al tanatori, torno a la festa que la suposada família de la iaia ha organitzat al voltant del seu taüt de vidre, com si algú hagués pensat: «A on estarem millor que aquí, amb l’aire condicionat a la temperatura perfecta, ni massa fred ni massa calor, resguardats del sol i de la pluja?».

Un grup de deu de cabells blancs s’han assegut en un racó de la sala de vetlla, vestits amb color virolats, del groc llimona al verd pistatxo, cinc dones i cinc homes. Gairebé no hi caben, en aquest banc encoixinat que sembla tremolar sota el seu pes, com un cambrer d’un bar el primer dia de feina, fent equilibris amb una safata plena de refrescos destinada a una taula on esperen vint adolescents assedegats.

Han agafat un dels recordatoris de la iaia i se’l passen de l’un a l’altre. El recordatori que no haurien d’haver tingut fins després del funeral, però que la mama els ha donat quan li han explicat que no podrien venir a la cerimònia de demà al matí, que aquesta nit també ha mort una neboda segona de no sé qui, per part de mare, i que demà han d’anar a Granollers a donar-los el condol. El recordatori en què ja no hi ha el gargot que jo havia triat, sinó un poema escollit per la mama, un poema que podria haver escrit una neta com jo, si jo hagués tingut mai el do de les paraules, un poema que ara resa elegant al costat de les dades de la iaia: nom complet, viuda de qui, data de naixement i de mort; «la família prega que la recordeu en les vostres oracions».

—És com el recordatori de la tia Mercè —murmura una de les dones, assenyalant la creu envoltada de flors que hi ha pintada en colors pastel—. Mira, el mateix dibuix.

Un grup de deu coberts d’arrugues i de carns xuclades, excepte un dels homes, que fa l’efecte d’estar a punt de rebentar i que sembla inconcebible que hagi trobat un cinturó prou llarg per aguantar-li els pantalons. Si suméssim tots els seus anys, potser arribaríem al miler; potser el superaríem i tot. Un grup de deu que no fan més que relatar enterraments a què han anat i han d’anar. Com si cada defunció fos una victòria; com si el seu únic objectiu vital fos enterrar tota la família, un darrere l’altre; com si tinguessin guardada en algun lloc una llibreta amb tots els noms: una llista finita que van ratllant a cada funeral com aquell qui compta els dies esperant que sigui el seu aniversari; com si ser l’últim els fes mereixedors d’un premi fastuós i inexistent.

—No hi ha els cosins de Cal Martí… —sento que remuga un dels homes—. No és estrany?

I penso en la iaia i en les seves històries, i la veig asseguda al porxo de l’entrada de Can Guifré amb una palangana a la falda, envoltada de mates seques de pèsols. I em veig a mi amb poc més de deu anys, rebuscant tavelles seques entre les fulles mortes per passar-les a la iaia perquè les pugui desgranar a l’interior de la palangana. «Són la millor raça de pèsols que hem tingut mai! Hem de guardar grana per a l’any que ve. Busca, busca bé, no et deixis cap tavella.»

I la sento encadenar una història rere l’altra mentre els pèsols per guardar van formant de mica en mica una muntanyeta a la seva falda sota els moviments destres dels seus dits boteruts, plens d’artrosi. «Ai, l’Oriol de Cal Martí, si n’era, de ben plantat… Per Festa Major, feia anar de corcoll a totes les noies del ball! Però no volia ballar amb ningú que no fos jo, de cap de les maneres. Jo també era prou bonica quan era jove, tan guapa o més que la Montserrat Caballé. Per Pasqua, em venien a cantar corrandes al mas; els nois deien que era com una flor de diamant… Amb això ja està tot dit, no creus? Els meus germans sempre em feien arribar l’última al ball de Festa Major, eren uns presumits sense remei, però ell m’esperava fins llavors, sense ni tan sols trepitjar l’envelat, a peu dret davant l’entrada les hores que fes falta, amb un ram de violetes collit expressament per a mi. Si els seus pares no s’hi haguessin ficat, si no s’haguessin entossudit en casar-lo amb una pubilla rica, si jo hagués estat alguna cosa més que una pobra pagesa analfabeta, si…»

I penso en el llistat de cases que la mama m’ha donat per anar-hi a repartir esqueles amb la moto, cases de les quals no havia sentit mai a parlar i cases que havia sentit a anomenar com qui sent a parlar de Lil·liput o del País de les Meravelles, però que no esperes que existeixin en el món real.

—De Can Guifré? Ara no hi caic… No eren tot nois, en aquella casa?

—L’avi no crec pas que pugui venir. Fa tres mesos que no s’aixeca del llit.

—És que jo fa poc que m’he traslladat, saps? Vaig comprar el mas encara no fa ni un any: convertiré la casa pairal en una residència de turisme rural. Soc de Barcelona Barcelona, el que vosaltres anomeneu pixapins, saps què vull dir? Però un dia em vaig dir: «Què hi fas, aquí, tirant currículums i esperant que et truquin? Munta el teu propi negoci i ves-te’n al camp; com a mínim respiraràs aire pur!». Saps què vull dir? Vint anys a la construcció: estic deixant aquest lloc que semblarà un palau. L’inaugurarem el mes que ve. Vols un fulletó?

—Ai, pobra noia! La masovera de Can Guifré és morta? Si sembla que fos ahir quan anàvem plegades a peu cap a Vic a treballar, carregades amb els pots de llet! Hauries d’haver vist el delit amb què ens esperaven les dones a totes les cases! «Correu, nenes, correu! Que els homes han de marxar a treballar, i la canalla a l’escola, i els fareu marxar a tots amb l’estómac buit!» I fèiem l’entrega casa per casa i llavors ens amagàvem sota els porxos de la plaça Major i ens afanyàvem a canviar-nos el calçat, i amagàvem a la bossa les espardenyes de set vetes desgastades i ens posàvem les sabates de mudar, amb un taló encara no de mig dit que a nosaltres ens semblava qui sap què, i vinga a córrer cap a treballar! Jo cap a la modista del passeig i la teva àvia cap al restaurant del Tramvia, a enamorar tothom amb els seus plats. Si en tenia, de mà per a la cuina, la molt pilla: la volien tots els restaurants de Vic! Si el seu pare no hagués tingut aquell atac, ves a saber si no hauria aconseguit que li donessin una estrella Michelin d’aquestes que ara estan tan de moda…

No hi havia cap Cal Martí en la llista de cases que m’ha donat la mama. No recordo haver vist cap cartell de «Cal Martí» mentre maleïa els camins de carro, seguint les indicacions del Google Maps, i me les veia negres per sortejar sotracs i esvorancs amb la vespa. I veig el taüt de vidre, el cos inert de la iaia, el pentinat de festa, el vestit d’estrena, i un calfred m’oprimeix les entranyes de pensar que ens hàgim pogut descuidar d’algú important: ella, sempre tan delerosa de quedar bé amb tothom, mai no hauria comès un error com aquest.

M’obro pas entre la gentada buscant la mama: la veig al costat d’un home geperut de setanta o vuitanta anys, prim com una escombra, cap pelat com un nap i amb les galtes plenes de llàgrimes, que li agafa una mà amb força mentre amb l’altra se sosté amb un bastó de torta.

—No som res, no som res, no som res —repeteix en una lletania interminable—, no som res, no som res, no som res…

I continua repetint la frase mentre de cua d’ull es mira la iaia, i no sé si la frase la repeteix per a ella o per a ell, imaginant-se estirat a l’interior d’aquell habitacle de cristall com si fos un fòssil exposat en un museu del juràssic.

—Mama?

La mama es gira cap a mi amb expressió de salvació, com Noè obrint els braços després del diluvi universal per donar la benvinguda al colom amb un brot d’olivera al bec. L’home allibera la mà de la mama, es gira a la recerca de la seva pròxima víctima sense deixar de repetir el seu monòleg.

—El tiet de la Cabra Petita —em xiuxiueja la mama a cau d’orella—. Te’n recordes, d’ell? Va venir al teu bateig: et va regalar una Nenuco que era gairebé tan gran com tu. —I penso en la Nenuco sense braços que dorm oblidada en un racó del traster del pis de la mama a Vic—. Pobre home… Ha vingut amb el seu fill, aquell home que hi ha al costat de la porta, el de les ulleres fosques. Es veu que ja no sap per on navega: es pensava que estàvem enterrant la padrina, la teva rebesàvia. Ha dit que a la seva pobra mare, que fa anys que és morta, li havia sabut greu no poder venir a donar el condol, però que acabava de néixer la seva germana petita i que s’estava recuperant del part. T’ho imagines?

I em torno a mirar l’home, que ranqueja per la sala amb el seu bastó de torta sota l’atenta mirada del seu fill.

—On t’havies ficat? —continua la mama—. Ha vingut la Teresa de Gubiac: volia donar-te el condol, però no t’ha trobat. No t’ha vist des que eres una nena de bolquers; li hauria agradat veure com t’has fet de gran.

Un altre nom que no conec de res. «Som massa pocs en aquesta família.» I penso en les paraules de la iaia i en els parents que de sobte semblen sortir-nos de sota de les pedres, com els caragols que treuen les banyes després de la pluja.

—Han vingut els de Cal Martí? —pregunto.

La mama entretanca els ulls, em mira de sobte seriosa com una roca, com si li hagués clavat un mastegot.

—Què passa amb els de Cal Martí?

—La iaia sempre parlava de l’Oriol de Cal Martí, que havien estat molt amics de petits, que…

—Pobres d’ells que s’atreveixin a trepitjar aquesta sala! —replica amb un murmuri tallant—. Després del que li van fer a la teva iaia, els hauria de caure la cara de vergonya. No crec pas que vinguin.

—Però… L’Oriol no…?

—L’Oriol fa anys que és mort. Pobre home, era l’únic bo d’aquella família d’alcavots. Van fer córrer durant anys la brama que la teva iaia era una fresca. A principis del segle passat, t’ho imagines? Van convertir la seva vida en un infern. Va ser gairebé un miracle que el teu avi decidís casar-s’hi malgrat les enrònies d’aquella gent; ves a saber què li hauria passat si no hagués estat per ell. T’imagines que el teu besavi hagués tingut l’atac tan sols un dia abans i per culpa d’això s’hagués anul·lat el casament? Jo crec que d’aquí li va venir: després de tants mesos de tensió, després d’anys creient que la seva filla petita quedaria per vestir sants, va sentir el capellà finalitzant la cerimònia i devia pensar: «Bé, ara ja sí que em puc morir en pau». Pobre Oriol… L’endimoniada amb qui el van obligar a casar-se el va portar a la tomba en menys d’un any. Va resultar que tenia un pal a l’esquena: no era dona de pagès, res no era del seu gust, tothom era un pagerol al seu costat… Com si ella fos una marquesa! L’Oriol va haver d’hipotecar la finca per complaure-la, quan va quedar en estat, com si qualsevol contrarietat pogués fer-li perdre la criatura que portava al ventre. Ni tan sols viuda i arruïnada va deixar de fer anar la llengua, harpia sense ànima, en veure com li anaven de bé les coses a la teva àvia mentre a ella ningú no la tenia per res. El teu pare estava segur que havia estat ella qui havia fet córrer la brama que l’avi no podia tenir fills i que la teva àvia ja estava embarassada d’un desconegut el dia de la boda, que per això no s’assemblaven de res amb el teu tiet, i que el teu besavi s’havia mort de la vergonya en descobrir-ho el mateix dia de la cerimònia. Gent de mala raça… Oh, la cosina de Manresa!

I em deixa per córrer a abraçar una dona d’uns cinquanta anys que acaba d’arribar i que em recorda en certa manera la iaia quan era jove, la iaia que he vist a les fotos, la iaia de mirada desperta, la iaia que va decidir posar-se al davant del mas quan els seus germans van decidir que no en volien saber res, de la masoveria, la iaia que tenia fama de fer anar els mossos més drets que una foca jugant a fer acrobàcies amb una pilota de platja. La iaia que havia vist com l’hereu de la masoveria moria ofegat en una tempesta, mentre intentava alliberar el bestiar que havia quedat atrapat a les corts amb l’aigua al coll, i el fill petit decidia fer-se comercial d’una marca de cacauets americans per passar-se la vida volant d’una punta a l’altra del món. La iaia que havia vist com la seva única neta decidia girar-li l’esquena i fer-se pallassa en lloc de lluitar per la terra que tant li havia costat de conservar.

—Tan amics que eren l’hereu de Cal Martí i la petita de Can Guifré quan eren petits i mira, no deuen ni haver avisat el seu fill… —sento que xiuxiueja a la meva esquena una de les dones del grup de les cotorres—. Potser és que aquesta vella harpia encara no li havia perdonat que al final la deixés plantada per casar-se amb una noia de possibles de Vic.

—Ho hem sabut sempre, que la petita de Can Guifré era una vella egoista i rancuniosa —afegeix una altra de les dones.

Em giro de cop. Els deu iaios continuen confabulats en un racó de la sala de vetlla, amb el recordatori de la iaia als dits, amb els rostres enganxats els uns als altres com els futbolistes d’un equip de rugbi fent un cercle per donar-se ànims mentre decideixen la millor tàctica per aniquilar l’adversari.

—Per què us penseu que el seu pare va morir d’un atac sobtat el dia del seu casament? —intervé l’home de cinturó impossible—. Va fer fora de la masoveria els seus propis germans, al cel siguin! Ho sap tota la comarca que, si no hagués pressionat tant el seu pare per quedar-se amb tot, potser el pobre home encara seria viu… Quant tindria ara, cent vint anys?

—Cent vint?! Oidà, dos-cents! —crido farta de sentir-los, amb ganes de treure les urpes com en Jackman a X-Men i convertir-los a tots deu en carn picada per rostir-los a la paella—. Per què no se’n tornen a la residència? Deuen tenir els bolquers ben xops de tant pixar fora de test.

Tots els murmuris desapareixen de cop, els de les cotorres i els de la resta de persones que omplen la sala de vetlla. Tots pendents de les meves paraules, tots girant-se a l’uníson per mirar les cotorres com si fossin en un partit de tenis.

—La padrina va viure cent trenta anys, criatura ignorant! —reacciona una de les dones, posant-se dreta amb penes i treballs sobre unes cames inflades com botifarres de sang—. Som de bona soca, a la nostra família… I som gent molt ben educada: tots vam anar a col·legi de pagament! En canvi, a tu, t’aniria molt bé que algú et netegés la llengua amb sabó, és clar que… Què se n’ha d’esperar, de la filla d’un bord?

I sento com la ràbia m’envaeix la sang amb la mateixa fúria amb què en Son Goku s’ompliria de flames i es convertiria en un superguerrer de l’espai. «Llum. Foc. Destrucció. Junts podem fer esclatar un iceberg!» I m’obro pas fins al guarda-roba, despenjo el primer dels abrics d’aquelles lloques endiumenjades, vestides amb colors estridents, i el llanço fora de la sala de vetlla. I dos i tres i quatre i cinc i sis i fins a deu.

—Nena insolent, es pot saber què fas?!

I torno al lloc on el grup de cotorres s’ha posat dempeus per queixar-se per l’ultratge i els arrenco d’una estrebada el recordatori de la iaia que tenen a les mans, el recordatori que s’han passat l’un a l’altre amb tant d’afany que no estaria més rebregat si hi hagués passat per sobre una estampida de búfals borratxos.

—S’ha acabat la festa —els etzibo fent un esforç per controlar la veu, que malda per desbocar-se’m com un gall desafinat—. De debò que els seus pares els van enviar a estudi? Valdria més que haguessin llançat els diners a les menjadores dels porcs… O és que van passar l’època d’estudiant fent margeres en lloc d’anar a classe?

Com si els hagués clavat un cactus al cul, les deu cotorres aixequen la barbeta cap al sostre amb les galtes vermelles com caderneres i surten de la sala de vetlla en fila índia, com criatures de pàrvuls fent el trenet a qui la mestra acaba de castigar sense pati per haver-los atrapat maltractant un gripau.

—I la pròxima vegada que vagin a vetllar un mort, tinguin la decència d’almenys vestir-se de negre! —els crido, tancant la porta de la sala al seu darrere.

M’obro pas entre les persones que em miren sense atrevir-se a obrir boca i m’abraço a la mama. El pit se’m trenca en sanglots i la rodejo amb força per les espatlles sense que tingui temps de reaccionar, amb la virulència del nàufrag perdut al mig de l’oceà que de sobte veu un embalum que se li aproxima flotant entre les ones i s’hi aferra desesperat, sense ni tan sols saber si és de debò un flotador o un tauró afamat que ha vingut a engolir-lo atret per la flaire del seu rastre de sang.

I l’abraço amb més força i ploro sense control en veure el cos de la iaia estirat al fons de la sala, a l’interior d’una peixera ignominiosa, i em sembla sentir-la repetir que en aquesta vida les aparences ho són tot, que no s’ha de perdre mai la compostura, que sempre s’ha de quedar bé, que no saps mai les voltes que pot donar la vida, que val més tornar sempre bé per mal.

—Ja era hora que algú els cantés les quaranta —murmura una veu d’home a la meva esquena, a tocar de l’espatlla de la mama.

Veig de cua d’ull l’home de les ulleres fosques; el fill que s’acomiada de la mama, recull el tiet de la Cabra Petita i surt de la sala de vetlla.

—T’has convertit en l’heroïna de la família —xiuxiueja una veu de dona al mateix temps que una mà plena d’anells m’acarona els cabells—. D’aquesta se’n parlarà durant anys i ja saps el que diuen: per bé o per mal, l’important és que se’n parli.

De reüll, sense separar la cara de l’espatlla de la mama, veig com s’allunyen els peus de la cosina de Manresa, de la dona que s’assembla tant a la iaia quan era jove. Un a un, tots els assistents a la vetlla s’excusen i s’acomiaden. El mercat de Calaf s’evapora com la boira mandrosa que s’aixeca al pic del migdia, a la qual se li han acabat les excuses davant la insistència d’un sol d’hivern abrusador.

La mama estira els braços per separar-me del seu cos. Em neteja els ulls amb els polzes i em fa un petó al front. M’agafa per la cintura i ens acostem al taüt de vidre on hi ha la iaia. Em pren el recordatori ple de ditades que tinc entre les mans i el deixa sobre el vidre. Després es fa un petó a la punta dels dits i els col·loca sobre la vitrina com si el petó pogués traspassar qualsevol obstacle, com si la seva calor humida pogués arribar fins a les galtes tenyides de préssec de la iaia, a tocar dels seus llavis congelats en un somriure.

La imito i ens quedem durant uns segons en silenci, les dues soles, quietes davant del taüt de vidre, acompanyades només pel soroll de les nostres respiracions i pel brunzit gairebé inaudible de l’aparell d’aire condicionat. I premo els dits amb més força sobre el vidre, tant que les puntes se’m tornen blanques; tant que puc sentir el gel del cristall introduint-se’m a l’interior de les venes com si fossin petits eriçons de punxes afilades; tant que els ulls se’m tornen a omplir de llàgrimes i la iaia queda atrapada rere una cortina borrosa, rere la qual tot desapareix: ella, la mama, el tanatori, jo.

—S’ha fet tard —murmura la veu de la mama, al mateix temps que m’abraça amb més força de la cintura per allunyar-me del taüt—. Tornem a casa.

Casa? I qui es quedarà amb la iaia?! No podem marxar les dues… Ja ha arribat el tiet de París?

I de sobte m’adono de l’absurditat de les preguntes que no he arribat a pronunciar en veu alta.

.

Has gaudit d’aquest fragment?

Compra el llibre ara i descobreix-ne la continuació!