EL SECRET DEL MEU NOM

Teresa Saborit

32è Premi Novel·la Festa Lletres Catalanes Vallès Oriental

ÍNDEX

Portada

1. T’ho prometo

2. Això no està passant

3. Mar de quitrà

4. Preguntes absurdes

5. Els que seguim aquí

Colofó

Agraïments

.

1. T’ho prometo

Dijous (matinada)

Desperta’t, si us plau, iaia… Desperta’t. Desperta’t i digues a totes aquestes infermeres estúpides que s’equivoquen! Desperta’t perquè jo pugui córrer a buscar la doctora per dir-li que abandoni les injeccions de morfina i et torni a posar en tractament. Ja ho sé… Ja ho sé, que no t’agraden les medecines, però les medecines et curaran, iaia; et posaràs bona. Farem tot el que diguin els metges i et posaràs bona, ja ho veuràs… Podràs tornar a la residència, podràs tornar a passar les tardes fent vànoves de ganxet i pintant amb plastidecors. Què et sembla, aquesta pallassa que acabo de dibuixar? Te l’emportaràs a la residència per pintar-la? Li posem una llengua de llangardaix? I unes berrugues al nas? I uns ulls de cocodril? Obre els ulls, iaia; mira’m… Mira-la. No et sembla horrorosa? Te l’enganxo al capçal del llit perquè et faci companyia mentre siguis a l’hospital? La llencem a la paperera?

Desperta’t i mirarem juntes aquell programa de xafarderies de la tele que tant t’agrada perquè puguis criticar la presentadora. Saps que les revistes diuen que ha canviat de xicot? Un dia es trencarà una cama amb aquells talons de pam amb què camina… ¿No vols obrir els ulls per veure si s’atreveix a posar-se una altra vegada aquell vestit verd horrible, amb una flor lila gegantina a l’espatlla, que la feia semblar un lloro? Tinc el mòbil: em descarregaré el vídeo, ho podem mirar per YouTube.

Ja ho sé… No t’agrada la residència, ja ho sé. No t’agrada viure en un lloc on no hi ha ningú de la família, lluny de nosaltres. No t’agrada viure enlloc que no sigui Can Guifré, ja ho sé, però… La mama treballa a la fàbrica d’embotits de sol a sol, el tiet es passa més dies a bord d’un avió viatjant d’una punta a l’altra del món que a Gurb i jo visc a Barcelona… A Can Guifré estaries sola. Qui et cuidaria?

La nostra família és massa petita. Quants cops no ho has dit? Però a la residència et cuiden. A la residència només cal que premis un botó perquè un dels cuidadors vingui de seguida a demanar-te què necessites. A la residència et dutxen, et vesteixen, et pentinen, s’asseguren que la cadira de rodes no et provoqui llagues a les cuixes, et fan fer gimnàstica, et preparen l’esmorzar, el dinar, el sopar, t’ajuden a ficar-te al llit…

Però si et despertes, tornaré, d’acord?

Deixaré Barcelona i tornaré a viure a Gurb, sí? Viuré amb tu, al mas; viurem juntes. I tu m’ensenyaràs a cuinar. I jo et faré xocolata desfeta com tu em feies a mi quan jo era petita i em quedava a dormir i al matí em despertava amb l’olor dolça de la xocolata i de les torrades acabades de fer. I mirarem els àlbums de fotos que tens guardats a l’armari de la teva habitació, al calaix de baix. I traurem els àlbums antics perquè m’expliquis qui són tots aquells homes i dones somrients en blanc i negre. I aquesta vegada t’escoltaré, amb atenció. I ho apuntaré en una llibreta, per no oblidar-me’n. I et gravaré amb el mòbil mentre m’ho expliques, encara que no t’agradi que et facin fotos.

I buscaré una feina normal.

Oblidaré el somni ridícul de voler ser pallassa. Com se’m va acudir de voler ser-ho? Desperta’t, si us plau, desperta’t… Tinc el mòbil aquí. El veus? I aquest és el número de la dona que porta el càsting final d’aquest dissabte, l’última prova per participar en l’espectacle inaugural del festival de clown que faran a Barcelona d'aquí a uns mesos.

Si et despertes, li trucaré i li diré que no hi aniré, que en triï un altre.

Encara que siguin les tres de la matinada, encara que només faltin dos dies per al càsting, encara que hagi hagut de superar un miler de proves per classificar-me per a la final d’aquest dissabte. Li diré que moltes gràcies per la confiança, però que tu em necessites més que ningú: que de pallasses al món n’hi ha moltes, però que tu no tens cap neta de recanvi; que jo no tinc cap més àvia. Que moltes gràcies, però que aquest dissabte no podré baixar a Barcelona perquè estàs malalta i necessites algú que et cuidi; que mai no me n’hauria d’haver anat de casa per perseguir un somni estúpid; que m’hauria d’haver quedat aquí, amb la mama i tu, i cuidar-te. Perquè és el que tu hauries fet. T’hauria d’haver cuidat quan fa mig any vas tenir l’accident en què et van destrossar el cotxe, en lloc de convèncer-te perquè et quedessis a la residència. T’hauria d’haver cuidat encara més quan et vas posar malalta ara fa un mes. Hauria d’haver vingut de seguida en lloc de continuar els assajos creient que els metges tenien la pneumònia sota control… Creient que et curarien de seguida… Creient que tornaries a la residència al cap de pocs dies com tants cops abans…

Desperta’t i li trucaré… Sí? Si us plau… Desperta’t.

Una infermera entra a l’habitació amb un carro ple d’aparells mèdics. Rodeja el llit, obre els llençols. Sense demanar permís a ningú, t’aixeca el camisó de l’hospital fins al pit, et posa un gel sobre la panxa i t’ausculta el baix ventre com si fossis a la consulta del ginecòleg, passant l’aparell d’una banda a l’altra de l’abdomen. Fa que no amb el cap i et comprova el bolquer sense obrir boca, com si aixecar les faldilles de la gent i mirar si porten les anques brutes fos el més habitual del món.

—Està bé —murmura amb la mirada fixa en les ampolles de medecina que gotegen connectades a la via que tens clavada al braç dret—. Si veus que pateix, avisa’ns.

I se’n va.

I em quedo amb les ganes de clavar-li quatre crits de part teva mentre et torno a acotxar amb els llençols. Si estiguessis bé, mai no hauries permès que algú et posés bolquers. Si estiguessis bé, mai no hauries permès que et clavessin al braç una via per on circulen medecines de noms incomprensibles que ningú no sap què et fan. Si estiguessis bé, t’hauries negat en rodó a posar-te aquestes camises de dormir d’hospital, amb una tela de nyigui-nyogui fràgil com una teranyina d’hivern, i no hauries permès que algú et veiés sense maquillar i amb els cabells desfets i embullats.

Si estiguessis bé, hauríem barrat la porta per dins i no hauríem deixat entrar ningú fins que tu haguessis tingut temps de pintar-te els ulls de verd i les galtes de préssec i els llavis de cirera, fins que t’haguessis perfilat les pestanyes, fins que t’haguessis posat laca als cabells tenyits de carbó per aguantar el monyo ben amunt, fins que t’haguessis posat les arracades de diamants que vas poder comprar després d’haver estat estalviant durant dos anys, i el collaret de perles que et va regalar l’avi per celebrar el vostre desè aniversari de casats, i l’anell amb una maragda verda que un joier a punt de jubilar-se et va assegurar que era autèntica i que anys més tard vas descobrir que era falsa com una caricatura del Polònia.

Agafo entre les meves mans els teus dits llargs i estrets, de pianista que mai no va tenir l’oportunitat d’aprendre solfeig. T’acaricio amb compte el dors de la mà esquivant les vies de plàstic que tens clavades a la carn, a tocar del canell. L’hospital està en silenci. De tant en tant, molt lluny, un crit, un esternut, unes corredisses.

L’habitació és per a dues persones, però fa tres dies van traslladar la teva companya perquè tinguessis l’habitació només per a tu. T’havien de donar l’alta, tornar a la residència; les analítiques havien dit que estaves curada de la infecció… En lloc d’això, et vas despertar a primera hora del matí xisclant com si t’estiguessin escorxant de viu en viu, et van calmar injectant-te ves a saber què al braç… I no has tornat a obrir els ulls.

No he tornat a sentir la teva veu.

—Si et trien pel festival, et pagaran?

—Sí, iaia.

—I estàs segura que aconseguiràs fer-los riure a tots?

—Tots riuran, iaia, el públic i el jurat: soc una gran pallassa. Guanyaré el càsting i em contractaran.

—Ja en tirarem un bon tros a l’olla, del teu nas vermell… Però tu ets feliç, oi?

I vas somriure, amb el teu somriure enigmàtic que mai no sé si significa felicitat, amenaça, disgust o tot el contrari. I aquesta ha estat la nostra última conversa, fins avui. Fa quatre dies, a l’hora de sopar, mentre tu maleïes el menjar triturat de l’hospital i jo insistia que te’l mengessis perquè t’ajudaria a posar-te bona ben aviat.

—Iaia, vols que vagi a buscar la dentadura a la residència perquè puguis mastegar millor?

—No facis cap passa de més. Encara es perdria per l’hospital…

Mentre tu empassaves i remugaves mirant les pastilles de reüll, que tantes pastilles no podien portar res de bo, i jo et convencia que te les prenguessis amb la fe de l’estudiant de preescolar que es creu tot el que li explica la mestra. Quatre dies: només fa quatre dies. Fa quatre dies el pitjor de la pneumònia havia passat i estaven a punt de donar-te l’alta. Fa quatre dies et prometia que guanyaria el càsting i que d'aquí a uns mesos et portaria fotos del festival de clown i que t’ho explicaria tot, fins a l’últim detall; que et portaria els diners perquè els poguessis comptar tu mateixa. Fa quatre dies et prometia que un dilluns vindríem amb la companyia a la residència a fer-vos l’espectacle perquè el poguessis veure des de primera fila i que tu també riuries. «Oidà, jo a primera fila segur que no: si de cas m’asseuré a l’última!»

Fa quatre dies.

La foscor més impenetrable ens observa des de l’altra banda de la finestra amb les persianes aixecades. Les hauria d’abaixar. Tu voldries que abaixés les persianes… Que les abaixés o que passés les cortines, però aquí no hi ha cortines. I jo em sento incapaç d’acostar-me a aquesta massa negra que sembla esguardar-nos des de l’altra banda dels vidres entelats, com si només un encanteri ancestral i incomprensible la mantingués a l’exterior d’aquesta habitació; com si només esperés un descuit per engolir els vidres i inundar tota la cambra amb una marea de petroli espessa i mortal.

Miro de cua d’ull les gotes que cauen de les bosses plenes de medicaments, les gotes que baixen pels cables transparents fins a les teves venes com si juguessin en un tobogan. Em pregunto si saps que soc aquí. Em pregunto si és veritat que la morfina fa que no sentis cap dolor o si, per contra, això també és un engany i en realitat estàs atrapada en un oceà de malsons. El teu pit puja i baixa en un moviment descompassat, com un timbaler sense cap director que li marqui el ritme. Desperta’t, si us plau, iaia… Desperta’t.

Aparto un moment la mascareta d’oxigen que et cobreix la boca, et faig un petó a la galta. Somrius en un acte reflex. És el que diu la doctora: que és un acte reflex, que no hi ha res a fer, que… Què ha de saber, ella?! Què en sap ella, de nosaltres? Què en sap ella… de tu?! Desperta’t, si us plau! Desperta’t per demostrar-li com n’està, d’equivocada; desperta’t perquè es deixi estar de morfines estúpides i et torni a donar medecines que de debò et curin. «No hi ha res a fer.» Desperta’t perquè pugui dir a les infermeres que et portin alguna cosa per menjar. Fa tres dies que no prens res… Com volen que et posis bona si no et donen res per menjar?

—Si li dones res, només aconseguiràs que s’escanyussi i mori ofegada. És aquest l’últim record que vols de la teva àvia?

Jo no vull cap últim record: jo només vull que et posis bona. Jo només vull que et despertis. Jo només vull que obris els ulls, em miris i em somriguis, encara que sigui una ganyota impossible d’interpretar, com sempre. Jo només vull que arrufis el nas en veure el menjar triturat de l’hospital i poder prometre’t, un cop més, que quan et donin l’alta ens n’anirem a dinar plegades a Can Jubany. Tinc una promesa per complir, recordes?! T’has de despertar perquè la pugui complir… No te’n pots anar mentre tinguis temes pendents, em sents?

T’has de despertar perquè puguem anar a dinar plegades. I la mama també vindrà. Demanaré hora a Can Jubany, encara que m’hagi de vendre un ronyó per pagar la factura, encara que hagi de subornar el maître perquè ens coli en la llista d’espera. Hi anirem, d’acord? I ens barallarem a l’hora de pagar, però pagaré jo. I criticarem durant dies que el menjar era molt bo (oi tant, que ho era!) però que als plats hi havia massa poc tiberi, per als preus que cobren. I que vam sortir amb tanta gana que entornant-se’n ens vam haver d’aturar per menjar una hamburguesa al McDonald’s.

Hi has anat mai, a un McDonald’s? No, oi que no? Doncs hi anirem, juntes. Veus? Ja tenim dos temes pendents… Anirem al McDonald’s i ens omplirem la safata de menjar amb pinta de supermercat de joguina, amb amanides amb gust d’aigua de l’aixeta i hamburgueses de plàstic.

I tu ho provaràs, remugant que si et venguessin aquella gasòfia al mercat municipal, la carnissera de torn no et tornaria a veure mai més el pèl, insistint que hauríem menjat molt millor si ens haguéssim quedat a Can Guifré cruspint-nos una truita d’un ou, però un ou de debò, un ou amb el rovell vermell fet per gallines de pagès que es passen el dia picotejant grans de blat de moro a l’era, com les d’aquella masia de Roda on t’agradava anar a comprar-ne una dotzena cada quinze dies, després d’haver desistit de tenir gallines pròpies per culpa de la guilla que rondava el mas; on t’agradava anar-hi abans que un borratxo et piqués pel darrere i et destrossés el cotxe, les costelles, la cama esquerra i et fes serradures al maluc… Abans que et convencéssim que quedar-te a la residència era la millor opció.

Jo t’hauria hagut de cuidar.

Jo hauria d’haver deixat l’habitació que tinc llogada a preu d’or a Barcelona, tornar i cuidar-te. Abandonar els estudis de pallassa, instal·lar-me de nou a Gurb i tenir cura de les teves ferides. Buscar una feina normal, trobar un noi amb qui formar una família, organitzar un casori en el qual hauries estat l’àvia més guapa i orgullosa de tots els temps, amb un vestit fet a mida expressament per a l’ocasió. I tenir fills, que haurien estat els nets de la mama; els teus besnets, que t’haurien fet caure la bava. I hauries viscut amb mi, amb nosaltres. I no hauries agafat aquesta estúpida pneumònia i ara no seríem aquí. Ara seríem a Can Guifré tu, jo, la mama, el meu marit i els teus besnets. I potser també hi hauria el tiet. I aquesta tarda hauríem fet una partida de parxís i, com sempre, m’hauries deixat guanyar. I hauríem rigut a cor que vols, sense cap motiu, perquè sí. I tu hauries dit amb la teva veu sàvia: «Guardem aquest moment com un tresor; mai no saps quan es girarà la truita».

Un quart de quatre de la nit.

La foscor ens continua assetjant des de l’altra banda dels vidres, com un caçador que espera pacient la seva presa amagat entre uns matolls, amb tot el temps del món. Tant de bo pogués obrir la finestra per ventilar l’aire enrarit que m’enverina la sang. Tant de bo sortís el sol per emportar-se aquesta nit interminable… Miro el llit buit que hi ha a l’altre costat de l’habitació. Els infermers ens han dit que el fem servir com vulguem al tiet, a la mama i a mi, tres tristes figures que feia anys que no coincidíem en un mateix espai durant tant de temps. El tiet es va quedar ahir a la nit. Aquest matí a primera hora ha agafat un avió cap a París. Tornarà demà passat. Jo em quedo aquesta nit de guàrdia. La mama ha demanat un dia de festa a la fàbrica per poder-se quedar demà.

Som massa pocs en aquesta família. Quants cops no ho has dit?

Respires a poc a poc, com si omplir i buidar els pulmons fos una càrrega feixuga, com si fossis Sísif empenyent muntanya amunt la immensa roca que sempre torna a rodolar pendent avall. I fas soroll, molt soroll, un ronc cavernós i entretallat que de tant en tant s’atura… Instants eterns de silenci que amplien el somriure del monstre sorneguer que ens observa des de l’altra banda del vidre, ocult en la foscor de la nit.

—Està fent apnees —va dir la doctora ahir a la tarda—. Pot ser que d’aquí una estona torni a respirar amb tranquil·litat o pot ser que…

Punts suspensius. És la doctora dels punts suspensius. Són els infermers de les paraules que no mereixen ser dites en veu alta, com si els silencis fessin menys feixuga la incertesa.

He d’abaixar la persiana.

Et deixo la mà que fa hores que et mantinc agafada i em tanco al bany de l’habitació. Les prestatgeries amb tots els estris per duplicat: dues gibrelletes, dues palanganes, dues tovalloles. El vàter amb les baranes al costat per subjectar-se, clavades a la paret. La cadira de servei de plàstic sobre un plat de dutxa sense cortina.

Agafo el mòbil, reviso el llistat de contactes… Hauria de trucar. Hauria de trucar per cancel·lar el càsting d’aquest dissabte, avisar que no hi aniré. El meu lloc és aquí… Què hi faré, allà? Si et despertes, t’hauré de cuidar, t’ho he promès; ho compliré. Si no et despertes…

El mirall m’atrapa a traïció i em retorna el reflex d’un rostre de pell grisa, gairebé transparent, amb ombres violàcies sota els ulls i una mirada apagada com un fluorescent connectat a un endoll de cent vint-i-cinc. La noia del mirall té els iris verds envoltats de venes vermelles, les galtes cobertes de llàgrimes resseques. Els cabells pèl-rojos, de color de vi, semblen castanys per culpa de la suor i estan recollits en una espècie de medusa extraterrestre, que volia ser una cua de cavall i que en realitat sembla el barret d’una bruixa on en qualsevol moment podries veure-hi aparèixer una taràntula peluda. «Les aparences ho són tot.»

Em desfaig la cua. Guardo el mòbil a la butxaca per rentar-me la cara a la pica i el moviment fa que el nas de pallassa que guardo als texans em caigui a terra. No és el nas nou, no és el que vaig comprar expressament per al càsting d’aquest cap de setmana i que està resguardat en una preciosa capsa recoberta d’estrelles a la meva habitació de Barcelona. No… És el nas vell. És el nas que algú em va regalar quan era una criatura, un dia que vam anar a veure el circ que s’havia instal·lat als afores de Vic amb motiu de la Festa Major, a tocar de les atraccions de fira: dels autos de xoc, dels cavallets, de la tómbola, de les parades de pomes de caramel i els núvols de sucre. Recordo els sorolls, els crits dels nens i els rugits dels lleons a les seves gàbies. Els elefants, alts com gratacels, caminant al voltant de la carpa de colors virolats, i l’olor dolça de les llaminadures barrejada amb l’olor de carn rostida dels frànkfurts acabats de fer.

Vam asseure’ns a les grades, al voltant d’una pista rodona coberta de sorra, i vaig quedar enlluernada pels pallassos. Suposo que vam veure trapezistes i domadors de feres, potser fins i tot foques fent acrobàcies, però jo em vaig enamorar dels pallassos. Recordo que un se’m va acostar i em va oferir una flor i que en tocar-la un raig d’aigua li va sortir disparat cap a la cara i tothom va esclatar en rialles. I jo també vaig riure…

I vaig dir la meva primera paraula en setmanes: «Més».

Jo, que no havia tornat a parlar des que el pare havia mort ofegat per culpa d’un aiguat mesos abans, arrossegat pel desbordament del riu que passa pel costat de Can Guifré i que havia sortit de mare per culpa de les pluges. La riuada l’havia arrossegat mentre intentava salvar els animals que bramaven amb l’aigua al coll. Mentre intentava obrir comportes, deslligar brides, tallar morrions, una de les vaques li va passar pel damunt. Van trobar el seu cos flotant dos quilòmetres riu avall, amb el cap obert.

«Més.» No recordo amb qui hi vaig anar (potser amb la mama, potser amb el tiet), no recordo gaire res més d’aquella nit: sols que algú em va comprar un nas vermell… Aquest nas vermell. Sols que va ser llavors quan vaig decidir que de gran seria pallassa.

I penso en els espectacles en què he participat a canvi de quatre rals, en la canalla rient amb la innocència pintada al rostre en veure’m aparèixer, en els seus crits d’anticipació, en la perruca de mil colors, en les sabates tan grans com les aletes d’un bussejador, en els aplaudiments quan la meva cara acaba inevitablement enganxada a un pastís de nata o els faig pessigolles perseguint un mosquit inexistent… I em poso el nas descolorit i em miro al mirall i el soroll fatigós de la teva respiració em fa venir ganes de plorar, un cop més.

Tu no has volgut mai que fos pallassa, mai.

La teva única neta, la que havia d’aconseguir tot allò que tu havies volgut tenir de jove i que t’havien negat per culpa de ser una filla de pagès analfabeta. La neta que no treballaria de sol a sol a la fàbrica d’embotits de la mama ni s’esllomaria al mas, com ho has fet tu tota la vida. Jo no carregaria canals de porc ni sacs de pinso a l’esquena; jo no aprendria la diferència entre la cansalada virada i la ventresca ni entre el blat i l’ordi. Jo treballaria en unes oficines, com una senyoreta, amb aire condicionat, i guanyaria prou diners per poder contractar un exèrcit de jornalers que s’encarregarien de les feines del camp per mi. I faria un casament de rics, amb vestit blanc, i ompliria de canalla Can Guifré, com quan vivia la padrina. I per això havia d’estudiar i treure bones notes, i fer piano i cant en sortir de l’escola com feien les noies riques, i anar a la universitat i fer econòmiques o dret.

I per això, el dia que et vaig dir que havia tret les millors notes de Selectivitat de tot Catalunya però que, en lloc d’anar a la universitat, havia aconseguit una beca per anar a França a estudiar amb un dels millors pallassos del món, una mica més i t’agafa un atac.

—Què se us hi ha perdut, a tota la família, en aquests mons de Déu?!

I parlaves de mi i del tiet i ens acusaves als dos d’haver-te traït després d’haver-te passat tota la vida esllomant-te per nosaltres. Quan vaig intentar defensar-me, em vas clavar un mastegot.

—Tu no en saps res, de la vida!

Mai no havíem discutit, tu i jo. Mai no m’havies pegat. I me’n vaig anar a França amb la por que la mama em trucaria en qualsevol moment per dir-me que t’havia passat alguna cosa dolenta en la meva absència per culpa meva.

Quan vaig acabar el curs, em va sortir l’oportunitat d’enllaçar-lo amb un curs a Londres. I després amb un altre a Oslo. I un a Amsterdam i un altre a Roma.

—Quin mal t’hem fet? Tan poc ens estimes?

El dia que em van oferir una feina per treballar com a becària en una escola de clown de Barcelona, a una hora en autobús de Gurb, et vaig trucar pensant-me que series feliç de saber que tornava a Catalunya, però Barcelona et va semblar encara massa lluny de casa i descobrir que em pagarien una misèria, que amb prou feines m’arribaria per pagar l’habitació que havia llogat, et va semblar gairebé un insult.

—Per això la teva mare i jo ens hem trencat l’espinada durant tants anys?

I ara que per fi estic a les portes d’aconseguir una feina professional, ara que per fi cobraré un sou com Déu mana, ara que…

Guardo el nas a la butxaca i torno a l’habitació.

M’assec de nou al teu costat, t’agafo la mà un cop més, t’acaricio la galta. Somrius en un acte reflex. Em pregunto si somies amb el pare, em pregunto si t’imagines que us retrobeu després de tant de temps. El pare et demana com està el seu germà; tu li respons que no para mai per casa: «D’una punta a l’altra del món, no para d’anar!». Et pregunta per la mama; negues amb el cap, respons que treballa massa: «Hauria hagut de refer la seva vida. Era tan jove…». Et pregunta per mi.

I el miratge es desfà quan els ulls em queden de nou negats per les llàgrimes. Perquè no sé com podria pensar ell en mi, si jo amb prou feines me’n recordo. Si no sé com sonava la seva veu, ni quina era la seva olor, ni recordo com era la seva rialla, ni si m’estimava molt o poc. Tot el que en sé és el que vosaltres me n’heu explicat: els seus gustos, anècdotes de quan el tiet i ell eren petits, el dia que van pescar una carpa immensa al riu, com es van conèixer amb la mama… «Això li hauria agradat a en Pep»; «Això no li hauria agradat de cap manera». I quatre fotos Polaroid que el temps han convertit en una taca uniforme, en què els colors es barregen els uns amb els altres i és impossible distingir ni les figures ni els rostres. «A en Pep no li agradaven les fotos.» A ningú de la nostra família no li agraden. Els nostres àlbums familiars són tan prims que qualsevol els podria fer servir com a estovalles o convertir-los en estalvis on posar les olles acabades de sortir del foc.

Desperta’t, si us plau… Iaia… Si us plau!

Tu, que mai no has cregut en doctors, ara els faràs cas? Tu, que sempre has dit que el millor metge eres tu mateixa, que eren molt millor les teves herbes que qualsevol de les seves pastilles, tu…

Ara els faràs cas?!

Deixes de respirar. El teu alè desaparegut fa que el meu també s’ofegui, com si una mà gegantina m’agafés els pulmons i me’ls oprimís amb totes les seves forces; com si un ogre invisible i assedegat hagués confós el meu pit amb una llimona a la qual esprémer fins a l’última gota per refrescar-se en aquesta habitació asfixiant com una sauna. El silenci de l’habitació és tallant com una amenaça afilada. Sento les passes de les infermeres a l’extrem contrari del passadís. Un malalt crida en algun racó que vol marxar, que vol tornar a casa, que aquí el volen matar.

T’agafo la mà amb més força. T’acaricio el front amb la punta dels dits: el meu tacte s’enrampa amb la fredor glaçada de la teva pell.

—Iaia… Si us plau… —murmuro.

El teu pit recupera el moviment com un vigilant nocturn que de sobte s’aixeca d’un bot, en ser descobert in fraganti en plena capcinada. Els teus pulmons comencen a omplir-se novament d’aire, a poc a poc. El teu respirar feixuc ronca de nou en aquesta habitació de rajoles de granit i parets de color cendra.

—Si et despertes… No tornaré… No tornaré a fer de pallassa.

El meu xiuxiueig rebota en les parets nues. Es barreja amb el degoteig que tens connectat al braç, s’enfila pel cable de plàstic i es queda allà dalt, entre les bosses de medicament trabucades, a tocar del sostre, expectant.

Ho he dit, jo, en veu alta. «No tornaré a fer de pallassa.» I les paraules se’m claven al cor com un punyal afilat a les mans d’un pirata avesat a esventrar víctimes de viu en viu, addicte als crits de dolor. «No tornaré a fer de pallassa.» I t’agafo amb més força la mà i t’acaricio de nou la galta. I tu tornes a somriure en un acte reflex.

—No tornaré a fer de pallassa, iaia… T’ho prometo —repeteixo arrencant-me de l’ànima les paraules, que es resisteixen a sortir dels meus llavis—. Buscaré una feina normal, deixaré l’habitació de Barcelona, tornaré a casa… Et cuidaré, iaia; us cuidaré a tu i a la mama, us cuidaré a les dues, però t’has de despertar, si us plau… Si us plau, iaia… Desperta’t.

No em respons. No obres els ulls. Continues dormint.

M’aixeco de la cadira i et poso bé els coixins que tens a sota del cap: el més tou a sobre, el més dur a sota, com a tu t’agraden; de la manera que mai no encerten a col·locar-te’ls els infermers. Abaixo la barana d’un dels laterals del llit i m’estiro al teu costat. El meu cap al costat del teu, sobre el coixí. Les teves mans entre les meves, les teves parpelles tancades a l’altura dels meus ulls oberts. M’incorporo recolzant-me en el braç, et faig un petó a la galta. Somrius de nou darrere de la mascareta d’oxigen en sentir el contacte dels meus llavis sobre la pell.

—T’ho prometo, iaia, ho faré… Deixaré el pis de Barcelona i tornaré… No tornaré a fer de pallassa… Desperta’t.

Em torno a estirar al teu costat. I em torno a incorporar i et faig un altre petó. I un altre i un altre i un altre. Com quan de petita em trobava malament i la mama em portava adormida a Can Guifré perquè em cuidessis, i tu venies al migdia amb un plat de brou de pollastre fumejant entre les mans i m’omplies les galtes amb una pluja de petons perquè em despertés: «Has de menjar per agafar forces i vèncer els bitxos dolents».

Ets aquí. Encara ets aquí, per més que diguin la doctora i els infermers. Encara ets aquí. Ets aquí. I sento el desig d’agafar-te en braços, asseure’t a la cadira de rodes, sortir de l’hospital i cridar: «Que algú m’ajudi, si us plau!». Que algú m’ajudi, que algú t’ajudi, que algú faci alguna cosa per impedir que te’n vagis! Que encara ets aquí, però que jo no sé què fer per retenir-te; que no pot ser que l’únic que puguem fer sigui esperar que tu decideixis fer-hi alguna cosa. Estàs malalta: que no ho veuen? Com volen que una persona malalta es curi a si mateixa?! Fa tres dies que no menges: com volen que et curis sense menjar? Com…?

—Si us plau, iaia… Si us plau. Si us plau… Desperta’t.

Les llàgrimes m’emboiren la vista. L’habitació es converteix en un núvol sense portes d’entrada ni de sortida. Les parets desapareixen, i les rajoles de terra, i la finestra, rere la qual el monstre de la foscor espera pacient que abaixem la guàrdia. El teu roncar desafinat és l’únic so que se sent. El llit de baranes queda suspès enmig del no-res; només tu i jo. Tu i jo. I m’imagino la mama arribant al pis de Vic, esgotada després d’haver hagut de fer doble torn a la fàbrica per recuperar les hores perdudes. La imagino mirant el mòbil, preguntant-se si hauria o no hauria d’enviar-me un whatsapp per saber com va tot. I m’imagino el tiet amb el seu pijama de seda, dormint en un hotel de París amb la boca oberta i una gota de saliva caient-li per la comissura dels llavis, amb el perfil de la torre Eiffel il·luminada jugant a fer ombres sobre els llençols de fil. La ciutat de l’amor, la ciutat de la llum, la ciutat del silenci on no se sent ni el brunzit d’un mosquit. Algú sense nom surt de sota les mantes, un noi o una noia (ves a saber), recull les seves coses i marxa de la cambra amb un grapat de bitllets rebregats entre les mans. Els seus passos baixen els graons encatifats de les escales de marbre de l’hotel. Travessa el vestíbul il·luminat per una gran aranya de cristalls que provoca mil reflexos, surt al carrer i…

—Laia… Desperta’t.

Algú em sacseja.

—Laia.

La veu repeteix el meu nom. Algú m’agafa per l’espatlla amb més força. Obro els ulls. Em descobreixo a l’habitació amb la iaia estirada al meu costat; la llum rogenca de l’aurora es filtra per la finestra. Quatre infermers ens rodegen per tots els flancs, un cinquè col·locat a la meva esquena continua repetint el meu nom perquè em desvetlli. M’he adormit? El rellotge de la paret marca les set del matí. No hi ha ni rastre del monstre de foscor que ens vigilava des de l’altra banda de la finestra.

—Ho sento, jo… només m’he estirat un moment. Jo…

—Laia, aixeca’t —insisteix l’infermer que hi ha a la meva esquena.

—Sí, és clar. —Em frego els ulls, que descobreixo plens de sorra; m’assec a la vora del matalàs per saltar del llit—. Heu vingut a rentar-la?

Alguna cosa en els seus rostres em paralitza de sobte. Asseguda encara a la vora del llit, giro el coll, a poc a poc, conscient de sobte del silenci que ens envolta. Per què no se senten els teus roncs? I et miro. Les parpelles closes, els llavis una mica oberts, el pit immòbil. Les llàgrimes em colpegen com una marea conjurada per una lluna inexistent.

—Laia… —repeteix l’infermer.

En la llunyania sento la rialla estrafeta del monstre de la nit que creia haver vençut.

Com em puc haver adormit? Com?! Intento abraçar-te, però l’infermer que m’ha desvetllat em rodeja per la cintura i m’arrossega a la força lluny del llit; m’empeny fins a la porta, tanca al seu darrere.

I tu et quedes a l’interior de l’habitació, sola, envoltada de desconeguts. Sola sense respiració. Sola sense mi. Com volen que et deixi sola?!

Intento tornar a obrir la porta, però el pany no respon. Xisclo, crido, clavo cops de puny contra la fusta que cauen en el no-res. I penso en l’habitació de Barcelona, en les classes de pallassa, en els assajos, en tu vivint sola durant tants mesos en una residència, en les hores perdudes que ara voldria poder recuperar, en el dinar que tenim pendent a Can Jubany i en l’hamburguesa al McDonald’s, en les promeses que ara ja no podré complir, en el festival de clown, en l’espectacle inaugural, en l’acadèmia on faig classes, en les festes infantils, en el càsting… Ploro, xisclo, caic.

Els genolls se’m pleguen i espeteguen contra el terra de rajoles gèlides. El cos se’m convulsiona i m’abraço amb desesperació a l’estómac com un lleó que descobreix massa tard que s’ha empassat una gasela emmetzinada amb un verí mortal. Tu ja no hi ets, ja no hi ets, ja no ets! I la veritat em martelleja l’enteniment com una certesa impossible d’assimilar, sense cap mena de sentit. Això no pot estar passant! Això… Això!

Això no està passant.

.

Has gaudit d’aquest fragment?

Compra el llibre ara i descobreix-ne la continuació!